Em sembla que era Ramón María del Valle-Inclán qui va dir que a Espanya es premia tot el que és dolent. I això que el gran autor teatral es va estalviar haver de patir, perquè es va morir el 1936, el que va passar a Espanya durant la Guerra Civil i després, amb el franquisme, un cop l’Estat va quedar en mans dels que vestien camisa blava i lluïen un ridícul bigoti que els perfilava el llavi superior. Si el bigoti de Hitler és la icona del nazisme, aquest bigotet ho és del franquisme. La literatura espanyola és plena de lloances dels murris, dels pocavergonyes que es valen de les males arts per ascendir —i subsistir—, sense necessitat de demostrar cap mèrit. 

La política espanyola actual està dominada per una combinació dels descendents directes de la gent del bigotet i dels murris crescuts a redós de la protecció d’uns partits polítics que han estat un cau perfecte perquè visquessin molt bé i fossin reconeguts personatges que no serien res en el món de la lliure competència. I això val tant per als polítics blaus com per als suposadament rojos, líders d’un PSOE que ha anat mutant no perquè els seus dirigents creguessin que fos necessària una renovació de la ideologia pastada en plena revolució industrial, cosa ben lògica, sinó perquè l’acomodació dels seus líders a l’establishment va descolorir la rosa fins al punt que no es pot reconèixer. 

Ahir mateix vaig caçar un parell de piulades a la xarxa que són el millor resum del descens progressiu del PSOE als inferns. Odón Elorza, un llicenciat en dret que el 1991 es va convertir en el primer alcalde socialista de Donostia, va compondre un tuit amb un solitari interrogant i la fotografia d’una rosa negra que reposava en un toll de sang vermella. L’al·legoria era ben trobada i potent. Però un d’aquests espavilats internautes que saben donar la volta a tot amb ironia, va replicar la piulada d’Elorza amb una altra que deia: “Odón está destrozado, no cómo cuando torturaban en Intxaurrondo, que tenía impasible el ademán”. Patapam! Mentre el general Galindo feia la feina bruta per encàrrec del Senyor X, Elorza callava, malgrat el que es digui en les seves elogioses ressenyes biogràfiques, que el presenten com un rebel, gairebé a l’altura de Pasqual Maragall, un altre d’aquells dirigents socialistes que van mirar cap a l’altre costat per no saber què passava amb els GAL.

Pedro Sánchez no em fa cap pena, perquè és com Odón Elorza, només es recorda de santa Bàrbara quan trona. El seu coratge és postmortem

Ara el Senyor X ha trobat un nou Galindo per carregar-se la democràcia interna del PSOE amb l’assassinat en ple comitè federal del secretari general i donar el poder a la líder del partit regionalista andalús, aquell PSOE els anteriors dirigents del qual avui s’asseuen al banc dels acusats per l’estafa dels ERO. Manuel Vázquez Montalbán no ho va imaginar millor en la seva versió novel·lada d’una circumstància semblant ocorreguda al comitè central del PCE. El 1981, el PCE ja estava en crisi. I el seu cosí germà —al qual tutelava sense poder controlar del tot, com ara passa amb el PSOE i el PSC—, el PSUC, també patia una brutal tensió interna. Era una crisi d’identitat, generacional i estratègica del Partit, escrit amb majúscules, que havia dominat l’antifranquisme però que en democràcia es va convertir en subaltern perquè no va aconseguir deslligar-se de les arnades dependències ideològiques soviètiques, atès que estava segrestat per uns dirigents que el 1976 van tornar a Espanya de París, de Praga, de Bucarest i de Moscou amb la convicció que la inversió els asseguraria la victòria. No va ser així. Com es veu amb la irada emergència dels néts d’aquells comunistes, el retret que els fan des de Podemos és que el PCE es va convertir en una peça més del sistema, com els sindicats.

Pedro Sánchez no em fa cap pena, perquè és com Odón Elorza, només es recorda de santa Bàrbara quan trona. El seu coratge és postmortem, de quan ja no podia fer res més que intentar esquivar l’envestida del toro andalús, el de “l’autoritat sóc jo”, com qui mostra en públic uns atributs tan grans i ufanosos com els del toro de cartró d’Osborne, símbol de l’espanyolitat narcisista. Si la feminització de la política és això, que déu nostre senyor ens agafi confessats. Susana Díaz, nascuda el 1974, té una biografia a Viquipèdia que arrenca a la manera dels cabdills populistes llatinoamericans, lloant els orígens humils de la senyora, però que no pot amagar el que és evident, que ella és un exemple més de com s’ha reclutat el personal polític a Espanya quan no se sortia directament de l’entranya del franquisme: des dels 23 anys Díaz viu de la política, mitjançant la qual ha progressat socialment, malgrat que llavors va abandonar els estudis, grimpant de càrrec en càrrec fins a arribar... a Ferraz. La seva llicenciatura actual en dret és un decorat.

La guerra socialista de les dues roses té similituds amb el conjunt de guerres de la segona meitat del segle XV que porten aquest nom i que van enfrontar la Casa de Lancaster amb la Casa de York per dirimir qui havia d’ocupar el tron d’Anglaterra. Ambdues branques nobles descendien dels Plantagenet a través d’Eduard III, i per això els Lancaster van adoptar com a emblema una rosa vermella, i els York, una rosa blanca. Aquell conflicte dinàstic va acabar amb l’extinció dels Plantagenet, que van ser substituïts per la família Tudor, alhora que va debilitar la noblesa. Tots els historiadors sabem que aquelles guerres van portar a la fi de l’Edat Mitjana anglesa per obrir les portes a la configuració del nacionalisme anglès, al qual va contribuir de manera extraordinària William Shakespeare, i a la primacia de les idees.

Quant trigaran a ser amnistiats Chaves i Griñán, si és que mai són condemnats, després dels serveis prestats pel PSOE de la rosa negra al PP? 

La guerra socialista no és tan èpica. Al contrari, no denota cap renaixement. Hi manquen, precisament, les idees. La Casa dels Sanchistes enarbora la rosa vermella perquè una bona porció dels seus votants ha anat abandonant les files socialistes a poc a poc i Sánchez volia aturar la sagnia amb “un no és un no”. El seu públic seria com un veí meu, que ahir mateix em va parar a la porta de casa per dir-me que ell, andalús d’origen i militant socialista des de temps immemorials, estava escandalitzat de la maniobra de la Casa dels Susannistes. “Fa temps que no els voto” —em va dir— “però ara deixaré de pagar la quota. Tot té un límit”. La hibernació del PSOE serà llarga i no tan sols perquè les disputes internes l’han deixat malferit, sinó perquè no té cap projecte alternatiu al que proposen els hereus d’aquells franquistes amb bigotet i gomina que van convertir Espanya —incloent-hi Catalunya— en un latifundi controlat pels mediocres, els murris i els corruptes.

Quant trigaran a ser amnistiats Manuel Chaves i José Antonio Griñán, si és que mai són condemnats, després dels serveis prestats pel PSOE de la rosa negra al PP? A Catalunya ja sabem com va això, oi? El cas Pallerols n’és el millor exemple. D’UDC, a més, no se’n canta ni gall ni gallina. A veure què passarà amb el PSOE.