Què significa pseudoperiodisme? És la forma o el fons el que ofèn en la manera de fer d'aquells a qui així es qualifica? I hi ha dret a ofendre's, cosa que curiosament només passa quan les preguntes no provenen del periodisme afí? I en què consisteix aquesta afinitat? Perquè jo he vist periodistes canviar la seva orientació ideològica en canviar de mitjà per al qual treballen sense posar-se vermells ni donar cap explicació; com aquests polítics que van de formació en formació buscant refugi i un haver per pagar la hipoteca. També la resta fem el que toca per no perdre el manteniment, ja que en el fons és una responsabilitat, però els periodistes en la seva tasca què han de posar abans, la línia editorial o a la seva consciència? Perquè cal no oblidar que pensant en aquesta violència sobre el propi pensar es va construir a la Constitució la clàusula de consciència del periodista, un privilegi que no s'atorga a ningú més perquè s'entén que més que el seu dret és la protecció del seu paper com a agents de l'opinió pública lliure.
Totes aquestes preguntes, entre moltes altres, ens remeten a la polèmica que s'ha viscut aquests dies amb aquelles persones que des de fa ja un temps assalten els polítics a les compareixences parlamentàries o pel carrer per preguntar-los el que ningú els pregunta en altres àmbits, sobretot des que les rodes de premsa no es construeixen amb preguntes que succeeixin al discurs dels polítics. Potser en algun cas aquestes preguntes ni tan sols haurien de ser formulades, com passa per exemple amb les que fan referència a la vida personal o la discordança entre el que és privat i el que és públic, si això no arriba a la il·legalitat o no ens fa descobrir un individu hipòcrita, cosa que pot tenir conseqüències en el comportament electoral: si Colau deia que en ser alcaldessa s'abaixaria el llustrós sou que tradicionalment cobra qui governa el consistori a Barcelona, per què no se li pregunta la raó que no ho fes?
Les preguntes incòmodes han de tenir, per descomptat, un límit en el quant i en el com, perquè aquesta és en general la naturalesa dels drets fonamentals, el seu caràcter limitat. Però també és cert que, jugant a les regles que tradicionalment són emprades en l'àmbit del periodisme polític, hi ha alguns subjectes que mai podrien preguntar, perquè mai se'ls concedeix la paraula. Una mesura que s'aplica amb un punt d'irracionalitat, argumentada, i torna a començar en el fet que són “pseudoperiodistes”.
Qui serien aquests? Perquè per ser periodista no cal tenir la carrera; molts dels grans mai la van cursar i ningú els va negar per això la seva merescuda glòria. A sobre, i dient ja noms, Vito Quiles sí que està llicenciat en aquests estudis. I com en altres casos sense carrera, ell també treballa per a un mitjà. És clar que podem solucionar-ho anomenant també al mitjà “pseudomitjà”. I torna a començar perquè, és més pseudomitjà Periodista Digital que El Plural? O al revés? A qui creu cadascú?
La gent en general anomena mitjà de comunicació al que confirma el seu biaix d'una manera més o menys directa
La gent en general anomena mitjà de comunicació al que confirma el seu biaix d'una manera més o menys directa. Però això ja no és nou, encara que potser ho sigui la paraula (pseudomitjà) que ara es fa servir per referir-se al contrari. En el passat, per a un lector d'El País els d'El Mundo eren feixistes que van fer caure Felipe González i que van col·laborar en l'engany de l'11M, però per als lectors d'aquest últim entenien que aquells altres eren els que van llançar contra el PP l'opinió pública i van encobrir la immundícia del final del règim filipista. I encara que en algun moment van poder reconèixer que aquell altre mitjà podia tenir un cert valor, avui ja està tot tan atrinxerat que els lectors d'un diari anomenen els de l'adversari pamflet, i així ara tots actuen amb més fervor i més a l'extrem. I com en tota guerra, també en aquesta la primera víctima és la veritat. I no, no és equidistància, és tristesa infinita per saber que són ells, tots ells, els que guanyen.