Ara potser seria TikTok qui faria la feina, però quan els infants de fa uns anys podien dubtar de si els reis mags existien, veien la seva arribada i passeig pels carrers de viles i ciutats als telediaris de la nit i ja no en quedava cap dubte. En comptes que el dimorfisme de les comitives i la seva multiubiqüitat guiessin les ments dels infants més espavilats cap a la lògica de la descreença (no per això s’havia d’abjurar de l’espectacle màgic ni dels regals) les diferents connexions amb els enviats especials que seguien Melcior, Gaspar i Baltasar, reblaven el clau de la nit de reis. La televisió donava credibilitat a la ficció.

Com ara els informes publicats a The Economist sobre la qualitat de la democràcia en uns temps en què les mentides, les falsedats i les normes d’una suposada equidistància substitueixen treure la mà per la finestra per saber si plou, el retorçat i enganyós camí a la veritat és obrir un debat de contertulians saberuts i amb carnet de partit. Els dos han de dir coses oposades. La “neutralitat” del mitjà és escoltar i augmentar la confusió, perquè de tot, com del porc, se’n pot treure profit. Sobretot de la mentida. Els ràtings de credibilitat tenen els seus lobbies. I s’ha convertit en un gran negoci de venedors d’hipòtesis, de constructors d’indicadors, d’elaboradors de conclusions cuinades que pugen o baixen els ràtings econòmics o polítics dels Estats. Així, es pot convertir Grècia en un Estat de necessitat, en la més pura indigència, per obra i venjança de la troica, sense preparats per la quimioteràpia, o a Espanya en una patena de netedat, igualtat i llibertat (?) perquè PP, PSOE, els Borbons (o dos de tres, indistintament) així ho volen.

No sé què se n’ha fet d’aquella democràcia de l’àgora que no podia arribar al miler de persones perquè tenia els seus límits en el mateix límit de la veu humana. Ni per què es va creure durant tants anys que el contenidor més idoni per la democràcia política havien de ser els Estats, escenari òptim de les polítiques de Beveridge i Keynes… ni per què no es tremola de vertigen quan la governança mundial ens vol reduir a una 7,8 mil milionèsima part de ciutadà atomitzat, decidint un futur cada vegada més comú (i més desigual i poc amistós). Però sempre que hi hagi cara, paraula, transparència i raonament, serà millor que acudir a l’oracle dels indicadors de pare desconegut o amb bitllet d’anada i tornada a Cambridge (analítics).

Les mentides, les falsedats i les normes d’una suposada equidistància substitueixen treure la mà per la finestra per saber si plou, el retorçat i enganyós camí a la veritat és obrir un debat de contertulians saberuts i amb carnet de partit. Els dos han de dir coses oposades. La “neutralitat” del mitjà és escoltar i augmentar la confusió, perquè de tot, com del porc, se’n pot treure profit. Sobretot de la mentida

Tal com expliquen Eduard Gracia, Oriol Martínez, Jaume Pérez, Josep Reyner, David Ros i Lluís Verbon, sempre es podran inventar índexs de fiabilitat i transparència democràtica (molt febles) que amaguen els prejudicis i disfressen la manipulació sota l’aparença de ciència. I no se’n parla prou de la seva indagació perquè és molt útil que ensopeguem una vegada i una altra en la mateixa pedra.  Quan ja havien descobert aquests investigadors que els reis (diguin el que digui TikTok o els telediaris) són els pares, la revista The Economist que té ciris per a tots els enterraments, ha decidit divulgar (sense treure la mà per la finestra ni experimentar, per tant, si plou) que l’estat espanyol ja no és una“democràcia plena” i li ha baixat unes dècimes que la col·loquen entre les democràcies “defectuoses”. Sembla que no es deu ni a un 1 d’octubre a Catalunya, ni a una repressió sense fonament, ni la propaganda política de lluita contra la covid amb tricorni i dret d’autor, ni a les denúncies molt sòlides d’Amnistia Internacional, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, el Consell d’Europa, i a diverses resolucions judicials a Bèlgica i Alemanya, o al fet que fins i tot Valtònyc ha aconseguit canviar, per a bé, el codi penal a Bèlgica.

Pels autors de l’estudi, “els drets humans i civils representen el pilar més important de qualsevol sistema democràtic, atès que sense protecció dels drets dels dissidents no hi pot haver seguretat per a l’oposició i, sense oposició, no hi pot haver democràcia”. Però potser oblidem que Espanya és un país sense oposició real o degudament eliminable, Espanya és feta amb la matèria primera de les poques dictadures que en queden de l’Europa dels anys trenta... És una burla a la ciència i als fets que estigui per davant de països com França i Bèlgica o, fins i tot, de Finlàndia, Irlanda, Regne Unit, Països Baixos, França, Alemanya, Islàndia i Àustria.

Quan els autors de la deconstrucció entren a la cuina i pregunten, gràcies a l’equip de V-Dem —en realitat, el més prestigiós pel rigor de la seva metodologia—, fan dues troballes rellevants que, faramalla a part, poden resumir-se en una sola conclusió: en el regne d’Oz sols hi ha manipulació i prejudicis sota l’aparença de ciència, al servei de les agències estatals.

Tinguin ben present aquesta indagació per quan tornin els temps de la “democràcia plena”, que tornaran, segur, tot i que seguiran havent-hi encausats sense causa, amenaçats sense delicte i imputats a punt de ser cridats a la banqueta... simplement, perquè els fa nosa que ocupin un càrrec. Simplement, perquè això que vivim com a democràcia (defectuosa o no) necessita la por per sobreviure. 

I seguiran les lleis mordassa i els controls ultra per la porta del darrere mentre, per saber si plou (tan senzill com és) ningú s’atrevirà encara a treure la mà per la finestra.