Dissabte a la nit. 3 d’octubre de 1992. La cantant irlandesa Sinéad O’Connor, la veu de la melodia Nothing compares to you, apareix al programa nord-americà Saturday Night Live i trenca, en directe, una fotografia de Joan Pau II. L’acusa de ser el culpable dels abusos que el clergat irlandès ha perpetrat sobre menors. En aquells moments declara en una entrevista que ella provenia d’una Irlanda oprimida i miserable, i que ningú tenia una relació positiva i joiosa amb Déu. Al contrari. Encara vinculada al cristianisme, però conscient d’un catolicisme irlandès tradicional que l’ofegava, decideix, a finals dels anys 90, ser ordenada sacerdotessa d’un moviment catòlic independent anomenat Irish Orthodox Catholic and Apostolic Church. Pretén “salvar Déu de la religió”. Es passa a dir mare Bernardette Mary. Deixa la música. Tampoc satisfeta, decideix, ja el 2018, convertir-se a l’Islam, un camí que en paraules seves era “natural i lògic”, ja que tots els estudis sobre les Escriptures condueixen a l’Islam. És en aquesta religió monoteista on s’ha sentit acollida. El seu nom és germana Suhada’Davitt i reconeix que ha estat musulmana tota la vida, però que no se n’havia adonat. El Sheikh Umar Al -Qadri, imam del Centre Islàmic d’Irlanda, i amic i conseller espiritual d’O’Connor, destaca del seu interès per la via musulmana que en l’Islam no hi ha intermediaris: “A ella li agradava que en l’Islam et comuniques directament amb Déu i que acceptes les escriptures precedents, la Torà dels jueus, la Bíblia dels cristians, i arribes a la síntesi amb l’Alcorà”. La mala experiència amb capellans que no van estar a l'altura, no va ser certament un element positiu en la vida agitada de Sinéad. Buscava la pau, i tot i que aparentment la religió li conferia aquesta calma d’esperit, la seva tortuosa vida personal i les ombres que l’assetjaven l’han acabat enfonsant. Era una profeta ferida, una dona que havia vist el mal molt a prop i que va aprofitar la seva fama per poder-ho dir en públic. Excèntrica i desgraciada, amb una vida familiar irregular, una veu prodigiosa i un desig de pau que la perseguia, Sinéad O’Connor hauria de ser recordada també com una catòlica desencantada que va veure el patiment i el va denunciar. Moltes vegades, aquests profetes que trenquen amb silencis acaben condemnats a la plaça pública, però malauradament, tenien la seva part de raó. Per molt fortes que siguin les institucions, al final, la prova del cotó no enganya.