La vaga general de dimecres va ser una vaga molt estranya, estranyíssima. I una vaga tramposa. ¿Com es pot qualificar, si no, una vaga convocada per produir-se dos dies abans de l'inici d'una campanya electoral a vida o mort entre el front d'esquerres i el de dretes en què ha quedat dividida la política espanyola els últims anys? ¿Una vaga que, a més, ha sigut promoguda contra l'oposició, especialment el PP i Vox? Aquest tipus de mobilitzacions a favor del govern només passaven, fins ara, a repúbliques bananeres, règims populistes llatinoamericans i grises dictadures. A la lamentable llista ara ja hi podem afegir Espanya. A aquest degradant joc dels disbarats hi ha contribuït l'esquerra —partits i sindicats— amb un entusiasme astorador, començant per Pedro Sánchez, que no ha dubtat a animar la gent a fer vaga i acabant per la participació dels partits d'esquerra en les manifestacions. Que Sánchez governi des de fa vuit anys i mentrestant la situació de l'habitatge no hagi fet altra cosa que empitjorar deuen ser detalls sense importància.
El combustible va ser l'onada d'emotivitat que van aixecar per les imatges del desnonament d'una anciana, Maricarmen Abascal, a Madrid. Vull dir que tot plegat no és el resultat d'una reflexió serena a càrrec de les direccions dels grans sindicats. Malgrat això, ningú no pot negar que l'habitatge és un dels grans, per no dir el més gran, problema que tenen les societats catalana i espanyola. En concret, el drama és que avui és pràcticament impossible per a un treballador llogar o comprar —amb hipoteca— un pis. Els pisos s'han allunyat del poder adquisitiu del ciutadà fins a esdevenir inabastables.
Aquest tipus de mobilitzacions a favor del govern només passaven, fins ara, a repúbliques bananeres, règims populistes llatinoamericans i grises dictadures
Ens trobem davant d'un problema que no té solució a curt termini. És així, encara que als polítics no els agradi dir als seus electors veritats incòmodes. Cal construir milers i milers d'habitatges i fer-ho ràpidament i de manera sostinguda (el dèficit de pisos a Espanya és de 750.000). Ara per ara se'n construeixen pocs i, a més, lentament i farragosament, amb penes i treballs. Els que anualment s'estan posant a disposició de la gent ni tan sols cobreixen la demanda que es crea, cosa que fa que el dèficit no deixi de créixer. Cal agilitzar com sigui el procés en totes les seves etapes. A més, i en paral·lel, ens convé a tots que els propietaris d'habitatges els posin per llogar. S'han de posar, per tant, les condicions perquè això es produeixi. És a dir, s'ha de deixar d'insultar, assetjar i criminalitzar els propietaris. Tampoc se'ls pot exigir que facin beneficència. En els països civilitzats, qui té un habitatge busca llogar-lo, perquè, entre altres coses, tenir un pis vol dir pagar-ne les despeses cada mes. Potser els nostres governants s'haurien de preguntar com és, per exemple, que a Barcelona i altres ciutats catalanes molts propietaris prefereixen no llogar encara que suposi perdre aquests ingressos.
Polítics i mitjans de comunicació fan càbales sobre a qui afavorirà la vaga. No ho sé. Desconec fins i tot si realment afavorirà algú. Hi ha una vella i suada teoria, que torna a circular aquests dies amb força, que apunta que la mobilització electoral afavoreix indefectiblement els partits d'esquerres (l'arrel és la creença que l'esquerra hauria de guanyar sempre i que si això no passa és només perquè no vota prou gent). La història ens assenyala, tossuda, que una major participació electoral a vegades els va bé a uns i a vegades als altres. Depèn.
Acabo amb un apunt per a la reflexió sobre els piquets anomenats informatius. ¿De veritat que exercir el legítim dret a vaga ha de passar necessàriament per conculcar una colla d'altres drets igualment importants, com el dret al treball i la mobilitat? ¿Fer vaga ha de passar forçosament per violentar els ciutadans que no volen participar-hi? ¿Realment es considera, com tot sembla indicar, que els piquets poden tallar impunement carreteres i autopistes, impedir l'accés a les oficines i les fàbriques, i assetjar bars, restaurants i comerços? ¿Han de poder fer exactament aquests piquets el que els doni la gana sense conseqüències? Si la resposta és que sí, doncs que es digui obertament i que, quan hi hagi vaga, l'estat de dret quedi automàticament suspès i totes les lleis temporalment invalidades, començant pel Codi penal.