Ja tenim aquí la investigació contra el president Puigdemont i Ruben Wagensberg per terrorisme, amb tota aquesta prosa il·legible que hem pogut llegir arreu i que s’atorga la capacitat de veure les coses on no hi són, però on hi podrien haver estat, o fins i tot on podrien arribar a ser en el futur, tot depenent de si la Llei d’Amnistia diu una cosa o l’altra o la de més enllà. És a dir que Marchena i companyia, com ja van fer amb la sedició, es guarden la carta d’assenyalar altres concepcions de terrorisme (que és un concepte voluble, afirmen) en el cas que aquestes concepcions resultin emparar persones relacionades amb l’independentisme català. Bé, una persona en concret, siguem honestos: els jutges han decidit castigar Puigdemont pel civil o pel penal, però també pel mercantil, l’administratiu, l’urbanístic, el canònic, el polític i el militar. Qui acusi els partits independentistes de vetllar només per un sol home en aquesta negociació potser ho tenen confós: són els jutges, juntament amb els negociadors del PSOE (del PP i de VOX no cal ni parlar-ne), els qui mostren una obsessió cada cop més malaltissa envers el president. L’únic perseguit que, ara per ara, es mostra fortament blindat jurídicament, malgrat tot.
Dit d’una altra manera: no sé què més li cal al PSOE per entendre que una amnistia en un conflicte polític, si no és global, no acaba resolent res. Igual que l’any 77, o tots moros o tots cristians i sobretot si es tracta de començar a fer política. De veure si això d’Espanya té solució democràtica, que és tant com dir si això d’Europa té solució democràtica: torno a dir que no és a la pèrfida Rússia on s’ha intentat empresonar tot un govern democràtic sencer per delictes inexistents, per violències atmosfèriques imaginàries, per repiular una piulada massa aviat o per fortuïts atacs de cor vora la terminal d’un aeroport. Això ha succeït i encara succeeix a Europa, on representa que ens hem de voler quedar. I pel que fa a Catalunya, que ni de lluny és el problema a resoldre, quan s’hagi acabat de comprovar si Espanya és reformable o no (espòiler: no ho és) s’haurà de plantejar com pensa fer valer els seus drets a partir d’ara i com pensa exercir-los. Com que aquesta és la part més interessant, i no aquest embolic que s’ha fet Espanya amb el seu suposat estat de dret, estic impacient per saber ben aviat com es girarà full i què ens posarem a fer aleshores col·lectivament. Perquè sí, senyor Pedro Sánchez, no pateixi que els fulls es giren i es giraran. La pregunta és quin full vindrà després.
Els jutges han decidit castigar Puigdemont pel civil o pel penal
Em pregunten si crec que la Llei s’aprovarà. Jo crec que finalment sí, però també crec que ara mateix no. Crec que hi ha altres maneres de fer valer les raons independentistes, no només per la via dels tribunals europeus (que estan visiblement pendents de com acaba tota aquesta negociació), sinó també per la via dels canvis de parella, les amnisties sense llei o simplement el tirar pel dret. El que sé és que l’any 77 hauria estat un error dir “amnistia per a tothom, excepte per als comunistes”, o bé “amnistia per a tothom, excepte per a aquest i aquell”. Avui encara se’n ressentiria la ja prou ressentida institucionalitat espanyola, d’aparença tan democràtica. Amb l’agreujant que, en aquesta llei, exceptuar el delicte de terrorisme és tant com exceptuar els delictes contra el medi ambient: és parlar de coses que simplement no han existit, i que no tenen absolutament res a veure amb els fets del procés. I, com que no hi tenen res a veure, no hi pinten res en aquesta llei.
Diuen els fatxes de dretes i d’esquerres que el que cal és protegir l’estat de dret, però em sembla que protegint-lo d’aquesta manera estan oblidant-se de ser un estat democràtic. Es tractava de ser les dues coses alhora, tres coses de fet: social, democràtic i de dret. Doncs bé, s’estan deixant la més essencial. I també em sembla que no els en quedava una altra: ens estan dient a la cara, els jutges i el rei i totes les velles institucions de l’Estat, que si no poden trobar vies legals per anul·lar-nos, se les inventaran sense cap problema. I si el PSOE no pot aturar això, perquè no té tanta ascendència sobre les institucions i els jutges com té el PP, o perquè no gosa fer una Llei d’Amnistia ja no valenta sinó amb cara i ulls, potser el que caldrà és trencar la baralla i tornar a començar. Davant dels mediadors internacionals i de la Comissió de Venècia, acreditar que ni l’Estat pot (ni vol) ni el PSOE vol (ni pot) realment reconduir res. I que tenim, al bell mig d’Europa, un Estat arbitrari i autoritari on els drets polítics bàsics simplement no valen res i on la protesta, que ara és la independentista, però que més endavant pot ser la dels tractors o la dels controladors aeris, ha de ser fortament reprimida perquè aquest Estat no es pot permetre res més que reprimir-la, per tal d’evitar desfer-se en mil bocins.
A mi em sembla molt clar que no és Catalunya, i encara menys Carles Puigdemont, qui té el problema.