Diu la lletra de Raimon que en este país la pluja no sap ploure. Alguna altra cançó hauria de dir que els governs tampoc no saben governar. Perquè sí, l'aigua escasseja, però la gestió que se'n fa de la poca que tenim també clama el cel, lo mateix cel que diuen que no sap ploure, com si tot fos culpa d'ell, pobre, com si la intervenció humana no l'hagués destarotat en forma de canvi climàtic. I ara, tots a córrer. I ara, tots a mirar cap amunt, cap als núvols. I ara, tots a mirar cap avall, cap a l'Ebre. Com si no haguéssem adeprés res de batalles anteriors i cada vegada mos toqués tornar a explicar el mateix: que a l'Ebre no li sobra aigua.
A partir d'aquí, qualsevol altre debat estarà contaminat i falsejat perquè partirà d'una base errònia. Ni li sobra, ni es tira al mar. És la seua funció: fluir. Estar viu, simplement. Altrament, seria una simple canonada que pots regular a conveniència d'interessos espuris. Lo riu està malalt i un malalt no pot donar sang, ans al contrari: lo que necessita és una transfusió. I això és lo que s'ha estat fent estos dies enrere: unes cures pal·liatives en forma de petita riada controlada i d'urgència, destinada a garantir el mínim cabal ecològic i a controlar l'impacte del moviment de sediments. I ja us avancem que la mesura és encara insuficient perquè la gravetat de l'estat de salut del Delta és major. Per això ara els embassaments de Mequinensa i Flix tenen comportes obertes. Per això ara totes les televisions enfoquen cap aquí.
S'aprofita la sequera per a ensenyar, interessadament, los pantans del tram final de l'Ebre amollant aigua per l'agonia del Delta. I mentre no s'aplica la tecnologia existent com a solució alternativa, Marcel·la i Cinta, de Deltebre, ja han rebut la carta de l'estat que les avisa que comencen a llevar-los-hi terres. És lo nou atermenament. Lo restaurant Los Vascos, situat a tocar de la platja del Fangar i propietat d'estes dues germanes, està sentenciat. Quan los seus avantpassats el van construir, lo far de Buda estava en terra ferma. Ara, de la llenca de platja fins al lloc on se va afonar hi ha 3 quilòmetres. Que ningú els hi diga que van plantar arròs i aixecar casa a mal lloc. Elles ja hi eren abans que el món es tornés boig.
I sense que el pla de protecció del Delta estiga encara aprovat, l'Estat ja està impulsant una nova delimitació del litoral. Pren finques als seus propietaris en lloc de combatre la regressió. I ho fa sense pagar-los-hi, perquè no és una expropiació, sinó un interès general d'aquells. Quan la terra no és teua, és fàcil dir que hem de recular perquè el mar se mos menja, cosa que anàvem avisant de feia temps. Quan no t'hi jugues la suor del front de tons iaios és fàcil posar línies sobre el mapa des d'un despatx, sense xafar la terra que plora i crida que ja n'hi ha prou d'agressions.
Fa 15 anys, tan bon punt va tornar a ploure, es van dixar de fer les obres que ara ens permetrien tindre solucions a la sequera. La tecnologia hi és, però genera més benefici espoliar els de sempre
Lo Delta s'afona i recula. Fa dècades que no baixen prou aigua ni prou sediments, però als telenotícies i als diaris últimament voreu que surt l'Ebre amb força cabal, com si tot anés bé, i enfocant-lo justament després de mostrar el campanar de Sau senceret damunt la terra clivellada. Contraposar volgudament les dues imatges és demagog i és incitar expressament la confrontació entre regions. Quan la sequera del 2008 es van enllestir algunes infraestructures necessàries, però tan bon punt va tornar a ploure, es va desar al calaix tot un pla d'actuacions que ara trobem a faltar (dessaladores, depuradores, etc.). S'han perdut més de 15 anys i ara hem de pagar la factura els de sempre. Una prova més de com la classe política pensa només de 4 en 4 anys, lo que li dura la legislatura, i no té visió de futur per a qüestions d'estat i de país que requerixen mirada llarga. Només mo'n recordem de Santa Bàrbara quan trona i de la Moreneta quan no plou.
Lo decret d'emergència per sequera aprovat dijous per la Generalitat de Catalunya afecta més de 6 milions d'habitants repartits en uns 200 municipis de Barcelona, Girona i la Catalunya Central. Això significa que dels 8 milions de catalans que som, los altres 2 viuen —vivim— a les 700 i escaig poblacions restants: Terres de l'Ebre, Camp de Tarragona, Lleida i Alt Pirineu-Aran. Lo mateix mapa de sempre, partint Catalunya en dues meitats de dalt a baix. L'oriental i l'occidental. Este repartiment ja ens hauria de cridar l'atenció i fer-mos plantejar com es comporta el principat. Uns no poden créixer més i els altres es van despoblant. I qui vol més aigua per a seguir creixent? I d'on la volen agafar? Exacte.
Amb tot, ara ja ha començat l'ofensiva per terra, mar i aire. La pressió mediàtica i els sectors socioeconòmics intenten crear un estat d'opinió que ens presente com a insolidaris. Però no, xiquets: la solidaritat s'exercix de dalt a baix, no pas al revés. Demanar-li al pobre que ajude el ric no és solidaritat, és espoli. I és de ser barrut. No es pot demanar generositat al maltractat. Entre el desconeixement de la realitat i l'intent de manipulació, entre la desinformació i la mala intenció, es vol tornar a culpabilitzar els de sempre: la gent del sud i els camperols del país. Màxima exigència amb la pagesia i sempre munyint la mateixa mamella. Atacar l'ús agrícola de l'aigua —de les finques sostenibles i de mida raonable— és tirar-mos pedres a la teulada, és llevar-mos lo pa de la boca. No és només lo seu ofici el que està en joc, també la nostra alimentació.
Ara, per intentar dissimular, assistim a tota mena d'eufemismes. Sentim que es parla d'arribada d'aigua d'altres zones geogràfiques, d'interconnexió de xarxes o de portar aigua en vaixells des de Tarragona. Tot per no dir la paraula maleïda: transvasament. Tot per no dir el nom de la víctima: l'Ebre. Vos penseu que mos xupem lo dit? D'on creieu que vindria l'aigua dels vaixells de Tarragona? Del ministransvasament de l'Ebre que ja està en funcionament des del 1989, que el segrest fa temps que dura. Des d'aquell any, qui ha crescut? Lo Camp de Tarragona. Hi havia certa necessitat de consum de boca a finals dels vuitanta? Sí. Vam ser solidaris llavors? Sí. I des d'aleshores, qui ha crescut? Lo territori que rep l'aigua, no el que la dona. Port Aventura, petroquímiques, turisme de masses, i ara encara volen fer-hi un Hard Rock. Obriran una mica més l'aixeta i au.
Fins quan seguiran creixent Barcelona i l'àrea metropolitana? Estem creant un monstre insaciable. Quan haguésseu escanyat l'Ebre del tot, què? Quina serà aleshores la propera presa, lo Roine? Lo Danubi? I així fins quan? Fins on?
Lo debat ja no hauria de ser només si al riu li sobra o no li sobra aigua —que ja hem dit que no—, lo focus també s'hauria de posar en lo model de nació que tenim i volem. Fins quan seguiran creixent Barcelona i l'àrea metropolitana? Per què el país gairebé sempre es posa guapo cap al nord? Quan dixareu de tindre set? Estem creant un monstre insaciable. Si a final de mes te gastes més diners dels que cobres, tens un problema amb lo banc, però si consumixes més aigua de la que tens, te'n portem d'un altre lloc i aquí no passa res. Un préstec fals. Una bombolla hidràulica. I quan haguésseu escanyat l'Ebre del tot, què? Quina serà aleshores la propera presa, lo Roine? Lo Danubi? I així fins quan? Fins on?
Cada setmana una legió d'ebrencs emigra cap a les comarques dels 6 milions en cerca d'universitats i faena. La gent corrent darrere l'aigua, en lo sentit contrari de la seua llera natural. Cap a on raja el broc, ja siga de l'Ebre o del Ter, riu que també té un transvasament en funcionament que li eixuga el cabal (cap a Barcelona, és clar). La riquesa comença allà on acaba la canonada. La riquesa és allà on s'obri l'aixeta. Una diàspora ebrenca havent de marxar cap allà on se'n va l'aigua que passa per davant de casa seua. Paradoxa. Potser si es repartissen i milloressen los serveis (universitats, hospitals, trens, llocs de treball) no mos caldria marxar de casa, contribuint així de manera involuntària al despoblament. Potser si no els calgués emigrar, menys persones viurien als mateixos llocs i la gent i la despesa d'aigua estarien més ben repartides.
Mentre els especuladors se'n freguen les mans, a Tortosa l'aigua del riu t'arriba només als genolls
Abans d'espoliar els d'allà baix, primer tanqueu l'aixeta del turisme massificat, arregleu les infraestructures que perden milers de litres, tanqueu camps de golf, no permeteu que atranquen creuers mastodòntics, apliqueu lo decreixement, repartiu serveis arreu del país, descentralitzeu, equilibreu les inversions, feu polítiques d'estalvi tot l'any, no només quan hi ha sequera. Perquè si es fa la connexió de la xarxa Ter-Llobregat amb la de l'Ebre, i per tant es consuma un nou transvasament, tard o d'hora tornarà a ploure i ja no mo'n recordarem del malbaratament inherent a n'esta societat capitalista que es fagocita sense remei, però llavors ja serà tard per al Delta i llavors la infraestructura ja estarà feta i el robatori per la porta de darrere serà legal i no tindrà caràcter excepcional, sinó d'ús habitual.
I mentre els especuladors se'n freguen les mans, a Tortosa l'aigua del riu t'arriba només als genolls i a diversos trams de la Ribera la quilla del caiac toca terra. Fa anys que el semàfor hidrològic està en color taronja, que ens avisa que hem de començar a frenar. I alguns (molts), en lloc d'anar reduint marxes, lo que fan és prémer l'accelerador a fons, a vore si així se'l poden saltar abans no es pose roig i qui vinga al darrere ja s'ho trobarà. I si en este accelerar s'enduen per davant un Delta i un territori indefens, ho consideren un dany colateral assumible. Doncs, no. Som aquí per a plantar-mos davant del semàfor i dir-vos que ja n'hi ha prou. Que, com diu lo poema d'Apel·les Mestre, No passareu i si passeu serà damunt d'un clap de cendres. Mos haureu d'atropellar. Primer la sang que l'aigua.