El problema dels polítics catalans, i parlo en general perquè ni tan sols Aliança ha sabut reaccionar a l'afer de les regularitzacions, és que no sols no creuen que la independència sigui possible: tampoc no creuen que, com a espanyols, els catalans tinguem els mateixos drets polítics i el mateix dret a existir que els castellans. Tothom encara està en el marc dels acords de la Restauració de 1875, en què la classe dirigent barcelonina va acceptar de mantenir el país al marge de la política d'estat, a canvi de conservar el poder econòmic.
La supeditació dels catalans als interessos econòmics de la burgesia, i la cultura política nefasta que tenim, cada cop més autodestructiva, van néixer d'aquell pacte. Ni les bombes, ni el pistolerisme, ni la guerra civil, ni el desarrollismo, ni els pactes del Majestic, ni tan sols el fracàs sonat del procés han servit perquè el país es qüestionés les bases polítiques del catalanisme. Tothom sembla segrestat per la vella bombolla cognitiva, fins i tot els castellans, que estan a punt de dur Espanya al barranc un altre cop empesos per les mentides que nosaltres mateixos els diem.
Si jo fos el rei estaria preocupat. En els darrers 150 anys mai havia sigut tan fàcil tornar a fer el discurs que el general Prim va pronunciar al Congrés poc abans que Isabel II marxés a l'exili. Aquell discurs èpic, en el qual Prim preguntava als castellans si els catalans som espanyols o som indígenes d'una colònia, i si encara hem de tenir, per llei, els ganivets lligats a la taula, torna a estar d'actualitat. La Barcelona superpoblada de les muralles ara està vigilada per jutges, inspectors d'Hisenda i fills d'immigrants, però és la mateixa capital dels catalans que abans era vigilada per l'exèrcit.
Pedro Sánchez s'ha posat la corda al coll amb les regularitzacions, però ningú n'és prou conscient perquè tothom troba normal que el PSOE demani l'oficialitat del català a Europa i després es dediqui a matar l'idioma a Catalunya, a Mallorca i a València. A ningú no se li va acudir la possibilitat d'amenaçar Sánchez i de tombar-lo, si tirava endavant, perquè ningú que es dedica a la política sembla creure de debò que els catalans tinguem el mateix dret a planificar el futur que els castellans. Altrament, no s'entén que cap polític no s'hagi vist en cor de recordar què ha passat en aquest país en l'últim segle sense semblar un fatxa de Vox.
Jo també prefereixo que els immigrants estiguin regularitzats, però no al preu d'obrir portes que ens poden conduir a l'extinció i que ens deixen a mercè dels polítics de Madrid i de les seves quixotades cabdillistes. Els catalans també som l'Estat, i més encara si figura que el preu de la independència és una guerra d'alliberament a la irlandesa. Els castellans viuen matant-se entre ells des dels temps dels Trastàmara, i no és feina nostra oferir-nos de boc expiatori, a canvi de quatre engrunes. Cap govern sensat, amb un conflicte interior com el que té Espanya, omple el territori d'immigrants si no és per perpetrar un pla d'enginyeria demogràfica o explotar un populisme fosc.
Igual que França s'ha autodestruït per poder dissoldre els pobles que la conformaven, l'Estat espanyol sembla abocat a intentar la mateixa bogeria
Després del 155, els castellans tenen més incentius per intentar acabar el projecte nacionalitzador que Franco va començar quan els deliris imperialistes de Falange van quedar estroncats per la derrota del nazisme. Als ministeris de Madrid es pensaven que, amb la immigració que havien portat a Catalunya aprofitant les dictadures del segle XX, n'hi hauria prou. No s'esperaven l'1 d'octubre, després d'haver buidat els pobles de Castella per mantenir l'hegemonia cultural i política d'Espanya. Igual que França s'ha autodestruït per poder dissoldre els pobles que la conformaven, l'Estat espanyol sembla abocat a intentar la mateixa bogeria.
El fet que Aznar vulgui veure Sánchez a la presó no ens hauria d'entendrir de franc. Sánchez va sobreviure al procés perquè era el polític castellà més mediocre de la seva generació, la primera de la història que no era visceralment anticatalana. Fins ara Catalunya li ha permès aprofitar-se del buit de poder —i de legitimitat democràtica— que va deixar l'1 d'octubre. Junqueras li va regalar els vots des de la presó per reconduir la força política de l'independentisme cap a una nova transició que redistribuís els equilibris de poder a Espanya. Però ni tan sols Junqueras, que va créixer en un poble desfigurat per la immigració, sembla tenir una idea clara de les lògiques històriques.
La nació catalana no ha de desaparèixer perquè els castellans puguin tenir la seva nació. El rei hauria de pensar que la sort de la monarquia està lligada al futur de Catalunya. Si Catalunya es dilueix, Castella ja no necessitarà una figura històrica per lligar l’Estat i dissimular que mai no hi ha hagut un sol poble espanyol. Qualsevol que tracti de feixistes els catalans que s’oposen a l’arribada d’immigrants ha de ser tractat com un aliat de la continuïtat franquista. Sense Catalunya, haurien passat poques coses bones a l'Espanya dels darrers segles. No devem res a ningú, i el triomf d’Antoni Gaudí és un bon recordatori de com es fan durar les coses.
Primer l’amor, després la tècnica. Si Sánchez es pensa que ens pot posar en perill per sobreviure, acabarà a la presó sense que hàgim de moure un dit. El món no aguanta indefinidament les construccions oportunistes, i les realitats històriques tenen les seves maneres de defensar-se. Ni que sigui per la violència dels fets, a Catalunya tornarem a creure en la veritat, en les possibilitats de la intel·ligència i en la força d’esperit que ens dona la llum del gran migdia. El fet que hi hagi algú com l'Abel Cutillas disposat a anar i venir de París per col·laborar amb Sílvia Orriols no és cap anècdota: és un altre senyal que Ripoll no cau tan lluny i que Catalunya està més viva del que sembla.
Com va escriure Valentí Puig, enfadat amb un catalanisme que mai no va entendre, res de xavacà no pot prevaldre. Els catalans ens acabarem posant d'acord, i no serà al voltant de cap de les idees del país que representen els partits vigents.