Llevat de la mítica excepcionalitat dels divorcis en què ambdós cònjuges diuen, més aviat fan creure, que han quedat amics, el cert és que massa ruptures de parella porten cua, guerres absurdes i una tòxica mala llet, fins i tot insuportables pels que ho pateixen més o menys de prop: fills, pares, familiars, amics... Ara, i per molt temps, així és i serà la relació de JuntsxCat amb ERC, qui a sobre s’ha quedat amb el pis —més aviat l’abandonat (encara fa més ràbia)—, és a dir, el Govern de la Generalitat.

Escenes parlamentàries com les d’aquesta setmana, tant en els debats com en la no aprovació de les lleis, s’estendran a la convalidació dels decrets llei i a la de tota mena de mesures i mocions. En efecte, el Govern no obtindrà un sol vot afirmatiu, només, potser, algun à la Casero, per equivocació. L'oferta del PSC i Comuns de mà estesa és, com a mínim, equívoca. Cal no confondre cordialitat amb anar a matadegolla, però cada grup té els seus interessos i més en l’avantsala d’eleccions (municipals, segur; generals, potser immediatament després).

JuntsxCat, en una de les respostes de Batet en una de les fallides sessions d’investidura d’Aragonès, van criticar el que qualificaven de pressing Junts, tot afirmant que no li funcionaria a qui procedís així. Ara, s’ha girat la truita i, amb un pressing ERC, Junts persegueix un destroying ERC, o sigui que JuntsxCat vol fer la carambola universal: enfonsar el Govern, òbviament per botiflerament autonomista, i arrabassar-li la primogenitura de l’independentisme formal —el material, també òbviament, ja el té— en unes properes eleccions. Per a despistats: irony on.

Un govern lligat de mans i peus per una oposició, vella i no tan nova, que el vol veure de genolls a terra a cada compareixença, a cada votació, genera en realitat un govern disfuncional i, al cap i a la fi, paralitzat 

I és aquí, arribats a aquest punt, quan el Govern hauria d’imposar el seu ritme. D’entrada, cal aprovar uns pressupostos, tant sí com no. Els comptes del 2023 no es poden deixar en l'aire. Com deia Tarradellas —sempre és bo recordar els que en saben— un polític s'ha d’acostumar a empassar-se gripaus. Pactar amb el PSC i Comuns per aprovar els comptes potser n'és un de ben gros. Però aquesta dieta la ciutadania l’agrairà. Cal no oblidar, però, que a Catalunya hi ha dos eixos: el tradicional per tot arreu d’esquerra/dreta i el nacional. L’art de la governança —no del govern— rau a casa nostra en la combinació d'ambdós eixos en geometria variable. Ara, calen els pressupostos, per als aspectes de benestar i d'un rescat el més efectiu possible dels més febles i per injectar més fuel a la màquina de la productivitat; coses, les tres, que tindran efecte multiplicador en tota la resta d’esferes, canal d’hidrogen inclòs. A més, qui es deleix en pactes amb el PSC a la tercera institució del país i a més la fa servir d’acollidor pessebre, no té gaire força moral per escridassar a qui procura el benestar de la ciutadania, no del 80%, sinó, tendencialment, de tota.

Ara bé, un cop aprovats els pressupostos, sense dilació, el president, en ús de la seva prerrogativa, hauria de convocar eleccions. Com abans i com més separades de les municipals millor. Desconec la demoscòpia electoral amb què treballen les diverses forces: el futur resultat electoral és sempre un arcà. És cert. Però no és menys cert que el pressing ERC de Junts ara per ara no resulta suficient per constituir partit. El seu principal actiu són unes bases dividides quasi per la meitat, que van sentir com els que van guanyar, si perdien, amenaçaven d'escindir-se’n i anar-se’n a uns altres competidors. Ara per ara, sense controlar de cara a unes eleccions municipals unes administracions locals majoritàriament en mans de l'(ex)PDeCAT i de marques afins/successores, que han vist quin és el destí dels, per dir-ho així, institucionals a Junts, aquesta formació és orgànicament i territorialment feble com mai. Ara és el millor moment per reajustar els eixos, amb cada integrant en el seu punt òptim de maduresa.

Un govern lligat de mans i peus per una oposició, vella i no tan nova, que el vol veure de genolls a terra a cada compareixença, a cada votació, genera en realitat un govern disfuncional i, al cap i a la fi, paralitzat i, amb la poca força de gestió que li resti, caòtic. Punt aquest al qual cal evitar de totes totes arribar-hi. En la convocatòria d’eleccions sempre hi ha riscos, però el risc més gran, més antidemocràtic, és el de la paràlisi governamental, en especial, quan més vigor ha de tenir la seva activitat.

Pressupostos aprovats i eleccions tot seguit: aquesta seria, penso, la recepta.