1. LA NEGOCIACIÓ DEL PRESSUPOST. ERC està regalant el protagonisme i la iniciativa política al PSC. Així com l’any passat els republicans van beneficiar-se de la diligent negociació que Jaume Giró va fer dels pressupostos, que Junts no va saber rendibilitzar, ara és el president Aragonès —i la discreta Natàlia Mas— qui no sap “domar” els socialistes. Esquerra ha demostrat fins a quin punt és feble el seu marge de maniobra a Madrid. A diferència de quan Pujol era president de la Generalitat, que utilitzava la seva influència a Madrid per neutralitzar l’oposició a Catalunya o inclús per “carregar-se” personatges incòmodes, Pedro Sánchez sap que no li cal sacrificar el PSC per obtenir el suport dels republicans. Abans de començar qualsevol negociació, el PSC percep perfectament que ERC no posarà en perill el pacte amb el PSOE a Madrid. Això és el que enforteix Salvador Illa, un personatge no precisament carismàtic. És així com els socialistes es permeten el luxe d’encarar la negociació de la llei de pressupostos de la Generalitat amb “el tot o res” que va plantejar Alícia Romero la setmana passada. El relat del PSC s’imposa no perquè els socialistes siguin més hàbils comunicativament, sinó perquè la conjuntura política és favorable al seu discurs, entre altres raons perquè Esquerra hi ha contribuït amb el seu gir neoautonomista. En un context autonòmic, l’esquerra catalana estarà sempre dominada pels socialistes. És una realitat demoscòpica. En una Catalunya independent, ERC no existiria, perquè es dissoldria entre el partit socialista i els actuals comuns.

L’actitud del PSC demostra que des de l’oposició es pot fer molt assumint un risc relatiu. Tots aquells que quan Junts va decidir sortir del Govern anunciaven l’apocalipsi per als seguidors de Puigdemont i Laura Borràs, haurien de preguntar-se per què el PSC ha sabut introduir en la negociació dels pressupostos qüestions que Junts també defensa, si bé amb matisos, però que no va saber defensar quan governava amb ERC. No és pas un assumpte banal. A la premsa es reprodueixen tòpics que no són veritat. Per exemple aquest sobre la debilitat de qui actua des de l’oposició. El problema de Junts no és que sortir del Govern l’hagi abocat a la marginalitat. La qüestió és una altra. És que no sap fer d’oposició. Per començar, perquè no té direcció ni un líder, ni que fos tan gris com Illa, que sàpiga què cal fer realment. Si a la fi els socialistes voten uns pressupostos que incorporin les seves exigències, no com un acord sobre la metodologia de com prendre la decisió, que és el que busquen desesperadament els republicans, sinó com una realitat pressupostària amb un calendari d’execució clar, quedarà demostrat que “malviure” a l’oposició pot obrir-te les portes de la presidència de la Generalitat en un futur amb un risc previ controlat. Els socialistes poden alçar la bandera de la prosperitat avui, encara que sigui amb un model econòmic passat de moda, perquè Junts no va saber hissar-la quan era al Govern per moderar les extravagàncies d’Esquerra. L’acció política es mesura per l’eficàcia que té a la vida real.       

El relat del PSC s’imposa no perquè els socialistes siguin més hàbils comunicativament, sinó perquè la conjuntura política és favorable al seu discurs, entre altres raons perquè Esquerra hi ha contribuït amb el seu gir neoautonomista

2. POLÍTICA I PROPAGANDA. Albert Carreras, un acadèmic brillant que formava part de l’equip de Mas-Colell en l’època més dura de les retallades, feia un joc de paraules en un dels seus habituals articles a la premsa —“ERC i PSC: les inversions en negociació”— per explicar quin és l’obstacle que dilata la negociació per l’aprovació definitiva del pressupost. Carreras defensa, com un servidor, que la negociació pressupostària entre el govern de la Generalitat monocolor d’ERC i el PSC ha posat damunt de la taula les diferències que separen els republicans dels socialistes —i, també, de Junts, que són favorables a algunes de les propostes dels socialistes— amb motiu de tres grans projectes urbanístics. Defensar l’impuls del Hard Rock, la B-40 i l’ampliació de l’aeroport té la seva transcendència política. El PSC advoca pels tres projectes perquè creu que tenen un potencial econòmic extraordinari i generaran molts llocs de treball, encara que siguin precaris. ERC, en canvi, fa tot el possible per endarrerir-los i dissoldre’ls per les resistències locals que qüestionen la necessitat i la sostenibilitat mediambiental. Carreras assenyala, crec que amb raó, que els socialistes pretenen mobilitzar una part important de l’antic electorat de CiU que consideren que és partidari d’aquests projectes i que fins ara votava Junts. Potser s’erren, ja que l’electorat de Junts, si més no el que els ha donat els 32 diputats actuals, que és molt més ampli que l’antic espai convergent, no és necessàriament partidari d’aquests macroprojectes urbanístics. L’exemple més clar és la posició de Jaume Giró en relació amb l’ampliació de l’aeroport: s’hi va oposar amb molts bons arguments. Si Junts tingués imaginació política i volgués representar una alternativa nova als vells debats, li hauria tret partit. Imitar Pujol és fer teatre.

En la negociació dels pressupostos, Esquerra ha repetit el mètode que ja va aplicar per acordar la investidura amb Junts. Si llavors va pactar primer amb la CUP, tot i que fer-ho no els assegurava res, aquesta vegada ho ha fet amb els comuns. Va pactar-hi amb comoditat perquè, al capdavall, no van pactar res transcendent i perquè Esquerra sempre busca el reconeixement de l’esquerra que considera “autèntica”. La maniobra d’Esquerra persegueix protegir-se de les exigències del PSC amb l’argument que els comuns s’hi oposaran. Un PSC que actua com tota la socialdemocràcia mundial: barreja els discursos mediambientals amb el d’un progrés econòmic antic. Sovint no lliguen, és clar. Quan Giró s’oposava a l’ampliació de l’aeroport, no ho feia perquè estigués en contra del transport aeri o del fet que la gent agafi avions, sinó perquè la proposta d’AENA, a més de respondre a un egoisme empresarial de la companyia madrilenya, anava en contra de la sensibilitat mediambiental que avui és compartida per la majoria de la població. Fins i tot el cap de la patronal catalana, Josep Sánchez Llibre, llueix a la solapa de l’americana el pin acolorit amb l’arc de Sant Martí que identifica els partidaris de l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible. Mig món diu ser favorable a les 5 P: persones, planeta, prosperitat, pau i partenariat, però no és fàcil canviar els hàbits de qui està acostumat a guanyar diners amb el “totxo” sense tenir en compte la petjada ecològica que deixen. Com també és fàcil negociar els pressupostos i acceptar limitar l’acció exterior de la Generalitat mentre la consellera del ram, Meritxell Serret, fa un viatge institucional a Finlàndia per explicar a un país nòrdic, no sense la típica arrogància nacionalista d’alguns catalans, els avantatges del Pla Pilot català de Renda Bàsica Universal. Quan la propaganda substitueix la política és que no hi ha alternativa per acabar amb la duplicitat, derivada de la dependència i que surt molt cara als ciutadans de Catalunya, entre l’Ingrés Mínim Vital espanyol i una renda bàsica catalana mal finançada perquè els diners per finançar-la depenen de l’Estat. Llàstima que no podrem sentir des d’aquí com es peten de riure a Hèlsinki quan ho sàpiguen.