La pressa és allò que ens autoexigim quan mos sembla que els del nostre voltant van més ràpids que natros. Si els ho demanéssem, probablement ells dirien lo mateix: que corren perquè ens veuen a natros més endavant o amb l'alè al clatell i no volen perdre pistonada. I així tendim fins a l'infinit, en una espiral centrifugador. La pressa s'encomana i a més no té frens, com les bicicletes d'Amsterdam.
Enlloc hi diu que per anar més de pressa s'arribe abans a l'objectiu. En tot cas, és clar, caldria primer definir-lo, l'objectiu, perquè sovint portem lo coet al cul sense saber massa bé on anem o el perquè de tanta velocitat, com empesos per una inèrcia desconeguda i quan volem obrir els ulls ja gairebé no recordem ni d'on veníem. Un cop ets a dalt de la muntanya russa baixar-ne no és fàcil. Si més no, fer-ho sense marejar-te i quedant dempeus.
Fins i tot en les coses més quotidianes volem córrer i mos canviem de coa al supermercat perquè la del costat diràs que avança més per a, total, acabar arribant alhora a la caixa. La dinàmica de la societat sembla que ens obligue a anar corrents a tot arreu i com més ocupada estigues, més pedigrí tindràs. Com si només comptés la quantitat i la rapidesa, bandejant la qualitat i un concepte clau: temps. Temps de vida, temps per a respirar. Per a badar. Per al silenci.
Lo curiós de la pressa és que només mos n'adonem d'ella quan mos aturem. Passa com amb los somnis, que si no mos despertéssem no sabríem que els hem tingut. I aleshores alguns encara —tristament— la troben a faltar perquè no mos han ensenyat a parar. Convé que l'engranatge repose. Aturar-se i aturar l'ànsia. Abaixar les revolucions. Eliminar la morralla. Marcar els límits del nostre benestar interior. Plantar cara a la dictadura de la pressa i que el temps triat per a viure tinga vida (i no velocitat). L'única cursa que importa és la de no ser els primers. N'hi ha prou en ser una mateixa.