"Jo no m'he passat tres anys i mig a la presó per Rodalies" clamava en Turull a Banyoles en un míting de la recent campanya. La frase òbviament no confrontava ni amb l'Estat, ni amb el Govern de Sánchez sinó amb ERC, que era l'adversari a batre. L'únic. La resta és parole parole.

Turull és un de tants que ha abraçat l'independentisme els darrers anys. Afortunadament per a l’independentisme, molts. Sobtadament, també. Tant que de vegades els engranatges grinyolen. No s'han avesat a un canvi tan vigorós. Certament, no ha de ser fàcil de digerir. Gairebé d'un dia per l'altre. Una metamorfosi insòlita. De tenir de cap de files a Madrid en Duran i Lleida a tenir-hi Nogueras. Aparentment hi ha un abisme.

En Raül Romeva mai hauria signat una frase així. No perquè ell milités en l’independentisme de tota la vida, sinó perquè s’hi va anar apropant per Rodalies, entre molts d'altres. Per tenir un país com cal en l’àmbit de les infraestructures. Per poder disposar dels recursos que el país genera i acabar amb el dèficit fiscal. Per tal que deixin fer a l’Escola Catalana. Era per tot això i molt més. Qüestions tan prosaiques passen a ser nimietats davant la poesia del nosurrendisme.

Tant com això i tan poc per a l’amic Jordi, que ara veu en la seva presó un sacrifici tan elevat que desconnecta d’aquell país millor que reclamava Junts pel Sí quan en Mas deia que en 18 mesos ho teníem.

La independència era per viure en un país millor, no per embolcallar-se en l’estelada o fer-la anar amb fúria com una mena d’arma llancívola en una disputa caïnita

L’astracanada d’en Turull s’ha d’interpretar en clau electoral. Però també d’algú que ha perdut l’oremus perquè ha oblidat allò bàsic. La independència era per viure en un país millor, no per embolcallar-se en l’estelada o fer-la anar amb fúria com una mena d’arma llancívola en una disputa caïnita. La conversió a l’independentisme ha estat tan fulgurant com trepidant que ara permet obviar obvietats com si tot fos un intangible espiritual més que no pas un tangible mundà. La primera gran manifestació de l’independentisme va ser precisament per Rodalies un 1 de desembre. De 2007. I en Turull potser hi era. I potser era la primera manifestació a la qual assistia. Com molts, d’altra banda.

Rodalies. Xarxa viària. Ports i aeroports. L’Escola. El català. La sanitat. Els serveis socials. I la sobirania en tots i cadascun d’aquests àmbits. D’això anava fins que un corrent irredemptista ho ha substituït per un maximalisme tan estèril com fal·laç en l’actual conjuntura. Fins i tot contraproduent quan empeny al tot o res. Perquè el resultat, en nom de sagrats principis, és res. És en aquest punt que l’independentisme deixa de ser útil a ulls d'una majoria social que si no hi veu un profit tangible opta per una altra proposta.

Ai, Jordi! Fas patir. Vas anar a presó per Rodalies i pel conjunt de les infraestructures, pel dèficit fiscal, per la llengua i l’escola o per una bona sanitat. I no pas per fer voleiar banderes o per himnes. En tot cas, això només era l’embolcall, no pas el contingut. Cues de pansa, amic. El país necessita la gent valuosa amb el cap clar, no esverat fotent pals de cec.