Encara que hi ha dubtes sobre la seva autoria, moltes vegades ens sentim identificats amb la idea que “Quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes”. Es dona per fet que el seu creador és l’escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti, però potser sí que algun amic seu ho havia llegit en un grafiti i el que va fer Benedetti és difondre l’aforisme perquè ajudés a il·luminar millor el segle de la confusió política global.

Amb un enfocament diferent, molt més proper a la ciència, deia Jorge Waggensberg, professor universitari, físic, i un gran i reconegut expert en museologia que va orientar la creació del Museu de la Ciència (Cosmocaixa) “canviar de resposta és evolució, mentre que canviar de pregunta és revolució.”

Avui, però, sense revolució i amb involucions demostrades, no sols ens canvien les preguntes polítiques sinó les respostes codificades i ratificades pel BOE de torn que aparenten ser ciència, veritat i guia. No se salven del desconcert ni les polítiques que tenen tota la raó en el seu nucli dur de vindicar que “sols sí és sí”, ni els practicants de la politiqueria que sotmeten les reformes del codi penal a les facilitats i saldos de temporada en temps de pressupostos. En un súmmum d’estultícia, justifiquen que així podran cobrar més fàcilment la recompensa pel “wanted” president Puigdemont, a qui consideren el paradigma de bandit, el rebel més odiat a l’oest de l’Ebre. En el vertigen del desconcert, acabem totes nafrades sota focs amics sense entendre ni tenir ni preguntes ni respostes.

En un súmmum d’estultícia, justifiquen que així podran cobrar més fàcilment la recompensa pel “wanted” president Puigdemont, a qui consideren el paradigma de bandit, el rebel més odiat a l’oest de l’Ebre

I potser no estem tan lluny de treure’n l’entrellat de tot plegat. Potser la resposta està en un llibre de contes per a totes les edats: en un moment a l’altre cantó del mirall, Alícia, la creació de Lewis Carroll, es pregunta si es pot fer que les paraules signifiquin coses diferents, i li contesta Humpty Dumpty que la qüestió fonamental no és el que volen dir les paraules (ja siguin de preguntes o respostes), sinó que allò important és saber qui és qui mana..., això és tot.

Potser ens preguntem poc, i malament, qui és l’amo del discurs. Qui ens impedeix tenir parlament propi. Utilitzar la nostra lògica, marcar el nostre ritme, reflexionar en les nostres pauses i eixordar l’adversari, mudes, amb la nostra rebel·lia. Disputar cada fonema i cada sintagma.

Benedetti va poder saber com n’era d’amarg l'exili durant el temps de la dictadura militar a l'Uruguai. Es va moure per diversos països, però segurament Cuba va ser un dels millors llocs d’acollida en nomenar-lo director de la Casa de les Amèriques. El poeta expressa, des de l’exili, l’enyorança i l’amor pel seu país com una mena d’amor universal no resignat a la pèrdua.

Creador de llenguatges propis, recorda Uruguai escrivint:

 

País verde y herido

comarquita de veras

patria pobre

 

país ronco y vacío

tumba muchacha

sangre sobre sangre

 

país lejos y cerca

ocasión del verdugo

los mejores al cepo

 

país violín en bolsa

o silencio hospital

o pobre artigas

 

país estremecido

puño y letra

calabozo y praderas

 

país ya te armarás

pedazo por pedazo

pueblo mi pueblo

 

I per treure’ns definitivament el regust agre d’un dia com el d’avui i  (recordar que quan sortim als carrers som sempre més que dos) gaudeixin de com Benedetti sabia dir “Te Quiero”: