M'assec a veure les notícies de diumenge i, entre les calamitats que assolen el món, en el ja inevitable bloc d'informació electoral tot em sembla irreal –a més de les eleccions mateixes–.

Veig Pedro Sánchez, envoltat pels que esperen la nit del 27 de juliol per degollar-lo, proclamant que “sortim a guanyar”, just quan al diari que llegeixen els socialistes es publica una enquesta que més aviat convidaria a contemplar el segon lloc com una benedicció. No sembla el millor dia perquè el candidat es mostri magnànim prometent que serà generós en el govern amb els seus adversaris; més aviat hauria d'oferir algun motiu perquè els votants siguin generosos amb ell. Zapatero, que ensuma bé aquestes coses, postil·la a la sortida que el PSOE ha de demanar el vot “amb humilitat”.

Veig Cospedal recordant tot el que el PP ha fet pel bé dels espanyols “sacrificant els seus interessos de partit”. Exactament per això es caracteritzen els del PP, perquè mai no tenen en compte els interessos del seu partit! La història recent és plena d'episodis emocionants de despreniment polític de dirigents del PP, i Cospedal és un exemple enlluernador d'altura de mires i absència de sectarisme.

Escolto que Rivera anuncia que després de les eleccions s'asseurà a negociar indistintament amb el PP o amb el PSOE, segons bufi l'aire. Es va carregar l'elecció de desembre a la campanya i ara va pel mateix camí. De veritat creu en la força motivadora del vot amfibi? No se n'adona que demanar un vot que no se sap en mans de qui anirà a parar és un argument dissuasiu? 

Artur Mas no pararà fins a aconseguir que el seu partit –o el que sigui– obtingui en unes eleccions la xifra màgica, el 3%

Cas a part és això de Convergència. Contemplin la notícia des de fora, com si passés en un altre país: “El partit del Govern decideix autoliquidar-se a sis setmanes d'unes eleccions”. No és que els faltin motius per camuflar-se sota un altre nom, però reconeguin amb mi que la cosa és xocant. I el cas és que a l'home se'l veu content: començo a sospitar que Artur Mas no pararà fins a aconseguir que el seu partit –o el que sigui– obtingui en unes eleccions la xifra màgica, el 3%.

I per rematar la sessió, apareix Iñigo Errejón fent framing, el seu esport favorit. “En aquesta elecció –diu– només hi ha dos pols: el del PP i el de Podemos”.

Carall! No havíem quedat que el bipartidisme era la suma de tots els mals sense barreja de bé en cap cas? Quan i com s'ha passat Podemos a la causa del bipartidisme? O aquesta és la versió modernitzada de la doctrina de les dues riberes que va inventar fa 20 anys el patriarca Anguita per explicar la seva col·lusió política amb Aznar?

La veritat és que sona molt a això últim. És un clàssic de l'estratègia electoral diferenciar entre l'adversari electoral real i l'adversari de referència. L'adversari real és aquell amb el qual et disputes directament un nombre de vots més gran. L'adversari de referència és aquell amb el qual estableixes la confrontació pública, justament per situar-te correctament davant de la teva clientela.

El pacte Podemos-IU ha fet versemblant l'amenaça. Al desembre no era creïble que Iglesias i els seus socis assolissin el poder, però ara sí

En aquesta campanya, l'adversari electoral del PP és Ciutadans. L'objectiu és rescatar una part dels votants populars que al desembre van migrar cap al partit de Rivera. I per a això, el pla és transparent: primer, això no és una elecció entre partits, sinó entre governs. Només hi ha dos governs possibles: el govern “moderat” de Rajoy davant el govern “extremista” controlat per Iglesias. Per tant, l'adversari de referència és Podemos i el seu govern extremista, en el qual el PSOE seria poc més que un figurant. I la moral per als votants “moderats” és immediata: no serà Rivera qui freni els extremistes, li manca força i coratge. Si es tracta de parar el monstre, ja saben en qui han de confiar. Més que mai, aquesta vegada votin seriosament.

El pla pot funcionar perquè el pacte Podemos-IU ha fet que l'amenaça resulti versemblant. Al desembre no era creïble que Iglesias i els seus socis assolissin el poder, però ara sí. Així que leña al mono hasta que hable en ruso.

Unidos Podemos fa un plantejament simètric. No hi ha pràcticament cap vot que es disputin directament amb el PP, el seu adversari electoral real és el PSOE. Per la nova aliança d'esquerres, tot es juga a la seva frontera amb l'espai socialista. Però per guanyar-se la voluntat d'aquests votants fronterers, cal demostrar qui és més eficaç per derrotar l'adversari comú, que és el PP.

Així doncs, res d'atacar frontalment el PSOE, això seria tant com provocar els votants indecisos –que dubten precisament perquè no se senten antagònics d'un partit que probablement han votat en el passat–.

L'element de convicció és el mateix que fa servir el PP, però a la inversa. El PSOE va poder encapçalar un govern d'esquerres, però no es va atrevir, i Podemos no tenia prou força per obligar-lo. Per fer fora la dreta i forçar els socialistes a afegir-se al “govern del canvi” (quants significats diferents té aquesta expressió-comodí segons qui la pronunciï!), cal que Podemos es posi per davant i els condueixi pel bon camí. Llavors i només llavors, “Unidos (també amb el PSOE, encara que sigui a desgrat seu) Podremos”. 

Així que el PP i Unidos Podemos ja s'han reconegut mútuament com a adversaris de referència; i escenificant una batalla ferotge entre ells, es disposen a neutralitzar els seus respectius adversaris reals, que són Ciutadans i el PSOE.

Ni al PP li interessa que Ciutadans es desplomi ni a Podemos li convé que el PSOE es 'pasokitzi'

La dificultat de l'operació rau que han de mesurar la força del cop. Perquè com que és mentida que això sigui una competició bipartidista i finalment hi haurà d'haver coalicions que sumin, ni al PP li interessa que Ciutadans es desplomi ni a Podemos li convé que el PSOE es pasokitzi. Necessiten derrotar-los però no enfonsar-los, perquè saben que el 27 els necessitaran.

Més enllà de les tàctiques de campanya, el que jo crec és que d'aquestes eleccions sortirà un mapa polític amb tendència a estabilitzar-se durant un cicle prolongat. En els propers anys, probablement tindrem un partit conservador, el PP, a la zona del 30%; un partit liberal-progressista amb vocació de frontissa, Ciutadans, disponible per completar majories en ambdós sentits; i una esquerra dividida per meitats, amb un partit netament socialdemòcrata (el PSOE) i una coalició esquerrana, heterogènia però estable, liderada per Podemos. Amb aquests vímets es podran armar tres tipus de coalicions de govern: centredreta (PP+C's), centreesquerra (PSOE+C's) o esquerra (PSOE+Podemos). Això quant al futur mediat. Referent al 26-J, em temo que, efectivament, l'opció quedarà reduïda a la primera o la tercera. 

I els nacionalistes? Cadascú fa el seu joc: els gallecs i els bascos mirant les seves eleccions de tardor i els catalans buscant on mirar que no sigui al precipici. Però aquesta història és per a un altre dia.