Avui pot ser que el català passi a ser llengua oficial de la Unió Europea, però el Partit Popular ha fet, suposo que fins al darrer moment, tot allò que ha estat a les seves mans en contra d’aquest reconeixement. Per tant, les oportunitats s’han reduït des de casa i això no té defensa possible; de fet, és directament indigne. Però, segons recollia aquest mateix diari, el secretari general del PP català, Santi Rodríguez, es vantava de la feina duta a terme, telèfon en mà. No només per part de Dolors Montserrat i González Pons, representants del partit a Europa, sinó del mateix Alberto Núñez Feijóo, màxim responsable a l’estat espanyol de la formació política. No dic pas que a alguns dels altres països europeus no els hagi anat bé el veto que demana el Partit Popular; però segur que no ha pujat el prestigi, tampoc el polític que certament pot anar a banda, dels que han dut a terme aquesta croada.

Amb més de 20 llengües oficials no té cap sentit parlar ara dels problemes de la “torre de Babel europea”

La negació dels drets lingüístics dels representants del Partit Popular es fa encara més inversemblant perquè aquest trident contra el reconeixement a Europa de les llengües cooficials de l’estat espanyol —tal com la Constitució espanyola les recull—, està format no pas per polítiques i polítics aliens al plurilingüisme, sinó tot el contrari. Tots tres, si no són bilingües, en tot cas s’han criat en entorns que ho són; els dos primers a Catalunya i, Feijóo, a Galícia i, en canvi, treballen per impedir el reconeixement de les llengües que molta gent que coneixen —i amb les que conviuen o han conviscut—, i molta més gent que representen, parlen i estimen. Quina gran manera de fer política: anar en contra dels drets lingüístics de ciutadanes i ciutadans espanyols que la mateixa Constitució espanyola reconeix i empara! Esperpent espanyol a dojo; a Europa ja hi estan acostumats, però fa vergonya aliena per més d’una raó.

Sabem tots que les raons polítiques són més que perverses, però hi ha coses que deixen una petja extremadament negativa; anar contra una llengua, la que sigui, n’és una d’elles i Espanya no va pas sobrada de bona premsa en tema de drets fonamentals. No és pas una raó de pes, malgrat que s’esgrimeixi com a tal, l’argument econòmic; tot i que els guanys i pèrdues depenen sempre de què comptabilitzes i quins interessos, confessables, reconeixes.

També s’ha fet servir l’argument de la inoperància, de la complexitat tècnica; però, amb més de 20 llengües oficials, no té cap sentit parlar ara, per la incorporació del català, el basc i el gallec, dels problemes de la “torre de Babel europea”. De fet, s’hauria pogut fer servir una sola llengua oficial a Europa, però cap estat, i em refereixo a tots, no volia pas que no fos la seva; per tant, això vol dir també que si totes les llengües dels estats membres tenen els mateixos drets, TOTES hi han de ser!