Així, a traç gruixut, mos pot semblar que cada desembre quan seiem al voltant de la taula per Nadal, pam dalt, pam baix, estem igual que fa un any. Hi ha una època —de duració relativa— en què l'edat es difumina fins a parèixer sempre la mateixa, estratègicament congelada. Este miratge d'eterna joventut dura fins que les criatures de la família mos posen davant l'espill de la vida i cremen etapes a la velocitat de la llum. Roba que ja no li va bé a ningú. L'últim net que ja ha heretat dels altres tot lo que podia i ja no li pot prestar a ningú més darrere seu. Jerseis que passaran a engrossir el bagul de la iaia. Aquell que només té sentit perquè ella hi és. Aquell que no sabrem com repartir quan no hi sigue. Qui decidix quan un record passa a ser objecte i, per tant, prescindible?
Al parar taula mos tornaran a sobrar els coberts dels que ja no hi són, sempre recordats per temps que faça que van dixar de compartir àpat. Les figuretes del pessebre que els absents van comprar fa dècades, més velles que l'anar a peu, mo'ls fan presents entre molsa i rius fets amb paper de plata. La vaca més gran que el pastor. L'àngel més menut que l'ovella. I així es van mesclant elements de generacions i mides diverses, que d'entrada semblaria que no poden encaixar, per desproporcionats, però que —màgicament, com los reis que són a punt d'arribar— troben la manera de combinar-se amb certa gràcia. Talment com les persones que habiten periòdicament i cíclica aquell mateix menjador: diferents edats, mides, orígens, caràcters. Olla barrejada al plat i a les tallades. A la cuina i a les cadires. A la taula i al llit, al primer crit.
Les tovalles de la iaia. Lo tocadiscos del pare. La vaixella de la reiaia. La trona dels més menuts acumulant pols al traster. Cadira alta i amb braços que potser no tornarà a usar-se fins que els darrers usuaris decidisquen tindre descendència i el cercle familiar es vaja ampliant i tancant alhora. Los pares passaran a ser iaios i els iaios que la van comprar ja no hi seran i tornaran a mesclar-se nissagues i records en una espiral interminable, com la història de la pròpia humanitat. Lo pèndul del rellotge de paret va marcant lo clong-clong amb l'ajuda de la revisió anual de rigor, que els lustres també li pesen al mecanisme que marca l'hora de la vida al menjador de sempre, cada dia amb més fotos penjades i menys paret lliure.
Retrobaments anhelats. Amistats oscil·lants. Empaties que fluctuen. Remostrons que costen més d'empassar que un polvoró i el xiquet Jesús que any rere any torna a nàixer, com la pell dels nostres records
Arriben aquells dies de rebre desenes de missatges de Whatsapp genèrics, de gent que fa enviaments massius. Textos impersonals, plens d'emoticones variades que mos arriben després que algú haja premut lo botonet de reenviar a tots. Així, a discreció. Parelles que van i venen, caps de taula que es queden buits o s'hereten. Mirades esperades, esperits sants que no ho són tant. Amistats oscil·lants. Raconets d'afecte perenne. Realitats sobrevingudes. Remostrons que costen més d'empassar que un polvoró. La ironia que algunes persones no et suporten per la teua manera de ser i d'altres t'estimen tant precisament per ser com ets. I, enmig de tot això, la certesa de saber que el més important és dedicar temps a les persones volgudes i, com deia Joan Fuster, endevinar els amics.
Empaties que fluctuen, retrobaments anhelats, reunions més per compromís que per voluntat. La missa del gall, les nadales de sempre, lo poema damunt de la cadira, les receptes que es van heretant però que mai no surten igual que l'original. Lo nou amic invisible embolicat amb pedaços de paper de regal vell. La sensació de que ja tindrem dies per a quedar amb tothom qui volem i com, després, per a variar, lo temps se mos tira damunt i tenim més cites i desitjos que espais buits al calendari. Decepcions anunciades. D'altres d'inesperades. Abraçades que salven. Persones coixí. Totes elles formant part d'una postal de Nadal que cada vegada potser costa més d'escriure però que alhora va agafant una forma més definitiva i estable, sabent destriar el gra de la palla, fent més bona lletra.
Arriba l'hivern i, amb ell, lo canvi d'armari. La importància d'anar ben vestida quan fa fred. De saber llançar la roba que mos va menuda o que fa temps que no usem —per alguna cosa deu ser— i de renovar les peces que ens han d'abrigar, ara que la neu comença a caure i els caus segurs no abunden. Llums de colorins, un avet emmalaltit que marca un canvi d'era. Un bitllet de tren o d'avió. La família de sang i de cor, que no sempre són la mateixa. Secrets i dissimulacions. Certeses i emocions. I aquell anunci d'El Almendro que et diu que tornes a casa per Nadal i on més important que el torró és saber a quina casa vols menjar-te'l. Tradicions embastades, tangibles. Lo xiquet Jesús que torna a nàixer, any rere any, com la pell dels nostres records. Records que s'esfumen, com una candela que es va consumint davant del Naixement, com la llar de foc que crema i dixa només la cendra com a testimoni dels troncs que un dia foren arbre. Lo bosc mil·lenari que es transforma sense dixar de respirar.