L'eina de control social més potent és la por. Amb ella aconseguiràs que la gent no reaccioni, no pensi, no parli, no protesti. Amb la por cada persona es converteix en vigilant del veí. Es generen sectes, grupuscles que serveixin per digerir la incertesa i, en definitiva, el terror.
L'"experiment" social més recent que hem viscut ha estat, sense cap dubte, la pandèmia. La por provenia d'un virus, una cosa invisible, que era a tot arreu: en l'aire, a les superfícies. Ho podia transmetre qualsevol i, el que era pitjor: podies causar la mort, sense saber-lo, a qui més estimes.
La por ens va fer tancar-nos, ens va fer mirar amb desconfiança a qualsevol, analitzar els seus costums, la seva manera de pensar, de comportar-se. Ens va fer escoltar allò que ens feia creure que fèiem el correcte, per absurd que ens pogués semblar, per incòmode, per insà, per antisocial o, fins i tot, inhumà.
La por, en definitiva, ens va fer més egoistes. I l'egoisme va obrir les portes que a la por s'havien resistit. "El meu, els meus". Amb la por com a excusa s'han trepitjat drets fonamentals, s'han trencat amistats, relacions personals. Amb la por per bandera s'han malgastat diners, s'ha jugat a experimentar amb la salut. I com sigui que la por ha servit per traspassar els límits més insospitats des de la racionalitat, ha vingut per quedar-se.
La por és íntim aliat de l'odi. I com l'una i l'altre s'havien instal·lat entre nosaltres, era molt senzill utilitzar-los com a eines per introduir les modificacions "necessàries" per aconseguir qualsevol finalitat. Després de la pandèmia, la guerra a Ucraïna. El millor sistema per fer-nos empassar-ho tot, era i ha estat l'odi: crear un enemic no ha estat senzill. Veníem de dos anys d'exercitar l'odi i la por, per la qual cosa no va ser difícil instal·lar un relat. La pràctica ja estava feta.
Durant els anys de la pandèmia es va posar en marxa la maquinària de la censura, d'establir un únic relat com a cert, perseguint i generant odi de manera deliberada contra qualsevol que s'atrevís a superar la por i a negar-se a odiar. L'experiment social va demostrar que ràpidament una immensa majoria col·locaria la diana als "negacionistes", que seria aquest gran grup que, per la raó que fora, s'atrevís a qüestionar, a dubtar, a no tenir la por oficial que ens volien imposar. Una vegada generat un odi envers els "negacionistes de la pandèmia", posant en aquest gran calaix de sastre persones molt diverses.
L'espectacle dantesc que està donant la Unió Europea, que en lloc de promoure el diàleg i la pau, no ha perdut l'oportunitat per disparar-se al peu, va caient pel seu propi pes
El calaix ja estava fet i per allà aniran desfilant els qui no s'empassin el que toqui empassar-se. Després de la pandèmia, com deia, va venir la guerra. I al calaix de l'odi s'hi van llançar els russos, i a tots aquells que posessin en "quarantena" el relat oficial. Qui no combregués amb les decisions que s'estaven prenent, qui gosés parlar del cop d'Estat del EuroMaidán, de les massacres a la regió del Dombás des de 2014, seria "negacionista" del relat, que en aquesta ocasió va passar a denominar-se "prorús". I entraria en un llistat de persones assenyalades, acusades de ser a sou del Kremlin o de ser, almenys, espies al servei dels russos. Res més lluny de la realitat, però una vegada més, l'odi, fonamentat en la por i la ignorància, no han fet de l'equació la fórmula perfecta.
Com ha succeït en la pandèmia, el relat oficial s'ha enfonsat. Era qüestió de temps i d'observar la realitat. Ni les vacunes eren "tan eficaces", ni han acabat amb la pandèmia, ni el virus està tan clar d'on ha sortit i molt menys se sap quan s'aconseguirà acabar amb ell. La por va aconseguir que no es fessin preguntes que ara, per fi, han de ser respostes: veurem en què acaba l'exigència del Tribunal Superior de Justícia de les Balears al ministeri de Sanitat, que té deu dies per presentar còpies dels contractes firmats amb les farmacèutiques, que ens han venut les vacunes. Podria ser que, més aviat que tard, comencem a poder saber el que se'ns ha ocultat per alguna raó.
El relat oficial sobre la guerra a Ucraïna també s'enfonsa. A mesura que va descobrint-se l'entramat, els interessos dels Estats Units, el seu etern desig de generar un conflicte on poder obtenir interessos va quedant cada vegada més clar. I l'espectacle dantesc que està donant la Unió Europea, que en lloc de promoure el diàleg i la pau, no ha perdut l'oportunitat per disparar-se al peu, va caient pel seu propi pes. A hores d'ara ja gairebé ningú no dubta que les decisions que s'estan prenent no són les correctes ni les positives: ni per a la ciutadania ucraïnesa, ni per a l'europea. I l'odi que s'ha intentat generar contra Rússia tampoc sembla tenir sentit.
És necessari sospitar quan s'estableix una veritat uniforme. Sobretot davant d'esdeveniments de tals dimensions. És fonamental fer-se preguntes, i sobretot, no deixar mai que la por ens forci a comportar-nos d'una manera contrària als nostres principis. Precisament per això estan, per marcar un punt d'ancoratge i no permetre'ns retrocedir ni un centímetre.
Per desgràcia, durant els últims anys, ens han allunyat moltíssim d'ells, dels nostres principis, dels nostres valors, dels nostres drets més fonamentals. I el més trist és que la gran majoria s'ho ha empassat atacant amb ferocitat els qui hem intentat mantenir d'alguna manera l'esperit crític que, segons la meva opinió, ens ha de guiar i servir de llum, per petita que sigui.
Cada vegada que la Humanitat ha apagat el seu llum, ha deixat de fer-se preguntes i s'ha mogut en ramat ho ha lamentat per sempre. No tinc el menor dubte que la Història jutjarà aquests moments que estem vivint i es preguntarà, com fa sempre, com vam ser capaços de viure el que estàvem vivint i que la gran majoria aguantés sense obrir la boca.