La divisió clàssica de poders de l’Estat separa tres grans funcions, la legislativa, l’executiva i la judicial, i va ser proposada pel pensador Montesquieu, aviat farà 300 anys, per tal d’evitar la tirania i garantir la llibertat. Aplicat a l’actualitat, el poder legislatiu treu lleis i el poder judicial dicta sentències; però el poder executiu té un amplíssim espectre de funcions molt més concretes i diversificades: pressupostos, despesa pública, empreses públiques, subvencions, regulacions, inspeccions, serveis públics (sanitat, educació...), seguretat (policia, presons...), intel·ligència, impostos, endeutament, ordenació del territori, infraestructures, energia, competència, medi ambient, informació estadística i registral, entre d'altres. Cal dir que les funcions legislatives i executives no són només del poder central (Madrid, en el nostre cas), sinó que, aplicades a la seva escala, també corresponen a la Generalitat i els ajuntaments catalans; no endebades són Estat.
Als tres poders indicats caldria afegir-hi els poders "fàctics", que no són de l’Estat, però que miren d'influir-ne i condicionar-ne les decisions. Quins són aquests poders? Doncs els més coneguts són el del sistema productiu (patronals, associacions, sindicats, tercer sector...), el poder financer, els mitjans de comunicació i, més recentment, les xarxes socials, que cada vegada tenen més capacitat d’influència.
Malgrat l’estructura teòrica que acabem de descriure, no sempre cada poder respecta els límits que té assignats. Per exemple, en una democràcia com la dels Estats Units, el poder presidencial està en mans d’una persona, Donald Trump, que té una mena de concepció expansiva del seu poder en immiscir-se en territoris de dubtosa legalitat, com ara la imposició generalitzada d’aranzels, burxar en l’activitat del banc central americà (la Reserva Federal), confrontar-se de manera sistemàtica amb organismes independents, etc. Forçant com força les costures del seu poder (executiu), Trump provoca que s'endeguin un fotimer de litigis (poder judicial) que qüestionen els llindars de la seva autoritat.
El que fa Trump als Estats Units és intentar passar-se de la ratlla com cap altre president americà ha fet anteriorment en una democràcia (no parlem, doncs, de la Xina o de Rússia, que no ho són). També ho pot fer el poder judicial, i en tenim un exemple a casa nostra que és de la màxima actualitat. Abans de continuar, val la pena recordar els treballs de dos Premis Nobel d’Economia del 2024 (Acemoglu i Robinson) que fa molts anys que estudien qui mana a les nacions i el paper clau que té la qualitat de llurs institucions. Sostenen que els països dotats d'un sistema d’institucions inclusives avancen més i millor que els que tenen institucions extractives, que són les que no tenen definides les costures de cada poder o aquelles en què un poder domina el país sense mecanismes de control que ho puguin corregir, com passa en el cas rus.
La llei d’amnistia i la seva aplicació ha estat un clar exemple d’actuació de naturalesa política (la llei) i una interpretació penal que amplia l’abast del delicte amb finalitats inconfessables, però conegudes per tothom: la persecució de l’independentisme amb càstigs exemplars
Amb motiu del procés independentista, la cúpula judicial espanyola (no pas un jutjat ordinari) ha eixamplat el seu poder intervenint de manera activa i orientada en un conflicte jurídic, però que era inequívocament polític. El poder polític no va voler intervenir en trobar una solució i, per absència del poder legislatiu i executiu, la gestió del problema va passar exclusivament a mans judicials. Però no pas a una justícia neutra, sinó a una justícia (la cúpula) amb animositat manifesta contra l’independentisme, que s’ha demostrat venjativa i rebel, per gaudi de la majoria dels polítics espanyols, incloent-hi l’actual president de la Generalitat. La sentència del procés, les investigacions per terrorisme vinculades a Tsunami Democràtic, el cas Boye i, sobretot, el conflicte respecte a l’aplicació de la llei d’amnistia en són els resultats, fins que ha calgut la intervenció del Tribunal Constitucional per posar les coses al seu lloc.
No parlem pas de negar la legitimitat dels jutges del procés, sinó de dos conceptes específics que són problemàtics. El primer és la frontera, els límits, entre el poder judicial i el poder polític. La llei d’amnistia (1/2024) i la seva aplicació ha estat (és encara avui) un clar exemple d’actuació de naturalesa política (la llei) i una interpretació penal que amplia l’abast del delicte amb finalitats inconfessables, però conegudes per tothom, com és la persecució de l’independentisme amb càstigs exemplars. Un cas clar de mans lliures a un poder judicial que ha arribat a fer el ridícul internacional amb arguments com l’enriquiment personal dels responsables del referèndum.
El segon aspecte problemàtic és el "mentrestant". En una justícia que va a pas de tortuga, com l’espanyola, el poder que s’extralimita imposa el cost del càstig als encausats (durant nou anys des del 2017) en forma de presó, inhabilitacions, exili, escarni, linxament mediàtic abans dels judicis, etc., mentre que els jutges probablement de manera discreta somriuen davant l’objectiu aconseguit... i sense cap cost econòmic, professional, de prestigi, per a ells.
En qualsevol cas, tornant a la qualitat de les institucions com a condició necessària (no suficient) de progrés, Trump no és només Trump, ni el problema de la cúpula judicial espanyola són els senyors Marchena, Llarena i companyia, sinó que som davant d’un problema institucional. Una societat que s’anomena democràtica pot tenir un president eixelebrat o jutges perseguidors, i per això calen institucions capaces de limitar-los el poder quan es passen de la ratlla. I que ho facin a temps. I així no cal parlar tant de qui té el poder com de qui controla els que tenen poder.