Una cosa que els seguidors de la causa Palestina haurien d'entendre, és que el poble de Gaza està condemnat, com ho estaven els alemanys de 1944 o els catalans de 1937. Tant se val quants morts faci Israel i quina factura pagui a llarg termini pels seus bombardejos. Quan Churchill va arrasar Dresden i Nuremberg, o quan Franco va enviar l'aviació italiana a Barcelona, van pagar justos per pecadors, però ja no tenia gaire importància. El mal ja estava fet, en termes històrics.

La celebració de la crueltat es paga molt més cara que l'exercici de la violència. Stalin també va fer carnisseries inhumanes, però no feia ostentació de la sang com els nazis. De fet, els països europeus feia segles que perseguien els jueus, quan Hitler va arribar al poder, però no pretenien construir cap societat sobre els seus odis. De vegades, l'odi pot estar justificat i fins i tot pot ser una explosió de ràbia comprensible i saludable, però no es pot exhibir de manera pornogràfica sense que et torni multiplicat. Els plaers s'han de poder pagar, sobretot quan són molt foscos.

Aquesta distinció entre la violència i la crueltat també serveix per entendre què està passant darrerament a Espanya. El bon moment que viu el PSOE no seria possible si la dreta espanyola no s'hagués passat de la ratlla utilitzant els ressorts de l'Estat per sotmetre Catalunya. Tampoc no seria possible si la vella CiU no hagués abusat dels sentiments dels seus votants, fins al punt d'estafar-los amb un tema tan sensible i seriós com la independència. La política es pot basar en la violència, sobretot si sap disfressar-la, però difícilment es pot basar en la crueltat.

El projecte que el PSOE està construint amb la seva política de pactes, a la llarga porta a acceptar que la unitat d'Espanya no és sagrada, i que no pot dependre de la llengua dels jutges i dels militars.

Ara els senyors de La Vanguardia estan contents, perquè la fatxenderia de la cort de Madrid i la frivolitat dels polítics catalans comença a trobar un límit tangible. Així i tot, els socialistes ho tindran difícil per no empitjorar les coses. Si el PSOE intenta fer amb l'Espanya plurinacional el mateix "tites, tites" que CiU va fer amb la independència, les coses es complicaran. El projecte que el PSOE està construint amb la seva política de pactes, a la llarga porta a acceptar que la unitat d'Espanya no és sagrada, i que no pot dependre de la llengua dels jutges i dels militars.

Hamàs es va passar de frenada perquè viu a l'edat mitjana i el poble palestí s'haurà de repensar, i aportar alguna cosa més vistosa al món que el seu dolor, si vol sobreviure. A Espanya, també fa temps que hem canviat d'època. El PP pateix perquè parla com si les condicions que van marcar la Transició estiguessin fossilitzades. És el mateix que li va passar a la CiU d'Artur Mas, que va muntar la seva estratègia sobre la base que Catalunya vivia ancorada a l'any 1980. Amb els traumes que van forjar la Transició, els partits catalans no s'haurien vist mai desbordats per l'1 d'octubre.

Algú ha de començar a pagar les factures de la Transició, igual que en el seu moment es van pagar les factures de la dictadura, per tirar endavant. La cort de Madrid i algunes elits de Barcelona voldrien que l'independentisme fos el cornut que paga el beure. De fet, des que es va aplicar l'article 155, s'hi han esforçat, per mirar d'aconseguir-ho; però l'independentisme viu molt lluny dels seus polítics. L'amnistia, igual que la rendició de Junqueras, pot servir per representar els límits de les estratègies del procés, però difícilment servirà per establir els límits de la nació catalana.

El gruix de l'abstenció, igual que la baixada de braços de la major part del país després de la fugida de Puigdemont, és un senyal que els catalans han après a no seguir el primer líder que troben, com fan els palestins. El resultat de la consulta interna que el PSOE ha fet sobre l'amnistia també és revelador. A poc a poc, el nacionalisme espanyol va perdent la pulsió africanista que li van donar els militars del segle XIX, aprofitant l'analfabetisme i la gana. Gràcies al trauma de l'1 d'octubre i, ara, a l'amnistia, Espanya anirà veient que la Transició no li ha sortit tan barata com es pensava.

Com ja vaig dir l'estiu de 2009, a propòsit de la consulta d'Arenys de Munt, l'únic conflicte de la Guerra Civil que queda per resoldre és la llibertat de Catalunya

Com ja vaig dir l'estiu de 2009, a propòsit de la consulta d'Arenys de Munt, l'únic conflicte de la Guerra Civil que queda per resoldre és la llibertat de Catalunya. El repartiment de la factura de la Transició dependrà de com cada part gestioni les baixes passions a l'hora d'adaptar-se als progressos de la història. La política del PSOE pot semblar poca cosa, però és com La Vanguardia en català: quan va sortir semblava una concessió sense importància, i ha canviat l'ecosistema periodístic del país. Si la premsa catalana encara és una porqueria, no es pot dir que sigui per culpa d'Espanya.

Amb la política del PSOE, en el pitjor dels casos, passarà una mica el mateix.