Una plantofada robusta

"Què sé jo?"
Montaigne

Robust, ahir tot va ser robust. Estem farts de saber que els relats es construeixen, es distribueixen, es pacten i es difonen. Només que de vegades és tan evident que enrojola. Ja veuen, robust, una paraula que no sé quant feia que no escrivia i vostès que no sentien, i ahir va ser la definició del projecte de llei d'amnistia enderrocat per Junts que van fer des de Junqueras fins a Bolaños, passant per Santos Cerdán i tot aquell a qui apropaven un micròfon. Robusta, la llei era robusta tal com estava i, segons el PSOE, els resulta incomprensible que hagin estat precisament els vots de Junts, amb qui la van pactar inicialment, els que l'hagin enviat de nou a la cleda.

El text que va decaure ahir devia ser robust —tant ho diuen... — però, sens dubte, deixava als peus dels cavalls a Puigdemont, Alay, Rovira i fins a 70 persones més implicades en el procediment de Tsunami Democràtic i tots els que s'hi puguin afegir, amb noves imputacions a l'organització terrorista i l'alta traïció. El PSOE semblava convençut que els de Puigdemont havien de donar suport al fet de deixar el seu líder a l'estacada perquè, segons anaven dient per aquí i per allà, partien de la idea que Junts no podia votar-hi no. Doncs, apa!, set nos com set cases de pagès. Una plantofada robusta, la primera que rep Sánchez i que li recorda com d'inestable n'és, la seva posició. El cop anterior es va salvar per la campana, però aquest no ha funcionat com esperava. Perquè va ser ell qui va decidir plantar-se i no acceptar cap de les transaccionals que van plantejar-se als seus negociadors durant el cap de setmana. Va haver de ser ell. Ell que estava convençut dels juntaires que no gosarien votar que no.

Amb el no a la butxaca se n'ha anat, i immediatament les seves hosts negociadores, Bolaños i Santos Cerdán, han manifestat que el PSOE no es mourà de la seva posició. Tenen un mes al davant i la realitat és que o es mou Sánchez o es mou Puigdemont; si cap dels dos no ho fa, la legislatura pot donar-se per descarrilada. Qui pot permetre's moure's després d'això d'avui? L'avantatge del de Waterloo és que no l'hi van ni l'hi venen ni les eleccions gallegues —que se li compliquen al PSOE després d'haver votat sí a una amnistia que només ha recolzat en virtut de la necessitat— ni la governabilitat d'Espanya i, per tant, no se sap com el convencerà el PSOE perquè es faci l'harakiri i voti un text que, en el seu estat actual, sens dubte, el deixaria a ell a l'estacada. Potser fins i tot amb una OEDE per terrorisme, i no només a ell. Del que passi aquests dies entre Junts i el PSOE en depèn que Sánchez pugui continuar governant o no. No es pot explicar altrament.

O es mou Sánchez o es mou Puigdemont; si cap dels dos no ho fa, la legislatura pot donar-se per descarrilada

El relat socialista masegat s'ha posat en marxa. A Madrid ressona a tots els grupets aquesta idea que calia plantar-se, que els socialistes havien de posar-se ferms, perquè les exigències contínues de Junts són deslleials i capritxoses. Aquesta és la versió monclovita. Al grup parlamentari, però, n'hi havia molts que es preguntaven a què ve no voler esmenar el text quan hauran de fer-ho d'aquí a un mes si no volen que la legislatura se'n vagi en orris. Els mitjans madrilenys donen per descomptat que hi ha un terrorisme que vol escapolir-se i que demanar que t'amnistiïn l'alta traïció és voler arribar molt lluny. La realitat paral·lela s'ha instal·lat de nou. Amb prou feines hi ha veus denunciant que les maniobres de dos jutges, que s'aclamen en titulars com a tals, són indignes de qualsevol estat de dret. La trama russa ha ressuscitat i costa explicar com n'és d'anòmal que durant set anys a Aguirre li passés per alt un delicte tan discret com l'alta traïció, però que ara, repassant, l'hagi descobert.

Després hi ha la posició d'ERC, que estava tan convençuda que la llei tirava endavant, que Junqueras ha arribat en AVE al Congrés per viure el moment. Han defensat el text existent perquè és robust, és clar. Alguns contraposen la seva generositat amb la suposada mesquinesa de Junts, que només pensa en Puigdemont. La veritat és que ERC també té els seus interessos. Per exemple, amb qui competeixen en unes pròximes eleccions catalanes o que el mes d'abril està assenyalat el judici en què demanen set anys de presó a Salvadó, Jové i Garriga, que sempre han pretès que no s'arribi ni a celebrar, en aplicació de l'amnistia. Amb el retard d'ara, a veure si hi arriben. Que cadascú interpreti les dades, però el cert és que a més de la tècnica de la proposta de llei, cada partit català té els seus propis afers.

Si els hagués de resumir el sainet del Congrés ho faria molt breument explicant-los que Sánchez va pactar el que no podia o no volia donar, és a dir, allò que l'aparell de l'Estat no està disposat a acceptar. L'Estat, com els ho diré, té vida pròpia. La seva estructura i mecànica està més enllà del control de qualsevol govern i del mateix parlament. És un poder inatacable, però difús, i dins d'aquesta dinàmica hi ha la que els jutges poden exercir a favor de l'anomenada raó d'estat. Sánchez, un president dèbil, no pot moure aquests ressorts, que, a més, treballen activament per fer-li la vida difícil i la legislatura incerta, cadascun dins de les àrees de competència que exerceixen. Junts vol assegurar-se una amnistia que inclogui tothom i que sigui ràpida i efectiva immediatament, és a dir, que no sigui un engany. Sánchez no li ho ha pogut assegurar. D'aquí el joc de canvis i esmenes quan alguns jutges han començat clarament la resistència. Puigdemont no pot sortir-se'n de franc. Aquest sembla el leitmotiv. Per mirar de defugir-los només hi ha dos camins: o intentar bloquejar legalment els jutges, la qual cosa és molt difícil perquè els seus superiors els donaran suport en els recursos o eventuals querelles, o canviar les normes perquè no tinguin elements amb els quals puguin continuar sabotejant el que el parlament vol aprovar.

Així que o el PSOE es mou o Junts es mou. O Sánchez s'avé a concedir d'aquí a un mes el que s'ha negat a donar ara —convertint el succeït en una vergonya més— o Puigdemont es conforma a votar un text que permetrà que esdevingui amb tota seguretat en un requisitoriat per terrorisme i alta traïció. O bé cap dels dos no es mou i la legislatura ha mort. No hi ha més alternatives.