Per les experiències que hem viscut al llarg dels darrers dos anys i mig tenim la malaltia per coronavirus Covid-19 present a les nostres vides. La seva expansió accelerada per tot el planeta va fer que l’OMS passés de considerar-la una epidèmia (local) a una pandèmia.

Una de les grans pandèmies de la història, la pesta negra, es va endur la vida de 50 milions de persones a Europa. Una altra pandèmia letal, anomenada grip espanyola, també en podria haver mort 50 milions. Al costat d’aquests registres, l’impacte de la covid-19 al món ha estat fins ara de 590 milions de casos i 6,5 milions de morts. Ningú sap quants haurien estat els morts sense els més de 12.000 milions de dosis de vacuna que s’han administrat fins al moment.

La lluita contra la covid-19 ha estat un èxit de la ciència (a nivell global), un èxit de gestió d’un problema complex per part de les administracions sanitàries i un èxit del sistema productiu privat, que ha fet possible reaccionar tot inundant de vacunes el mercat amb una celeritat extraordinària. Aquest èxit va bé reconèixer-lo quan tot sembla indicar que ens orientem cap a una època en què s’agreujaran les malalties infeccioses provocades per virus, fongs, bacteris i paràsits, degut a l’escalfament del planeta, que podem convenir que és també una mena de pandèmia.

Aquest èxit va bé reconèixer-lo quan tot sembla indicar que ens orientem cap a una època en què s’agreujaran les malalties infeccioses provocades per virus, fongs, bacteris i paràsits, degut a l’escalfament del planeta

Venim tenint tastets del greu problema que ens ve a sobre amb la sequera i les calorades d’aquest estiu, per bé que això no és representatiu (ni en l’espai ni en el temps). El que sí que és representatiu és la trajectòria d’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH) que porta acumulant el planeta els darrers 250 anys, i en especial en els darrers 50. D’acord amb la comunitat científica podem arribar a superar en 1,5º la temperatura global respecte a l’època preindustrial d’aquí a només 3 o 4 anys.

Només a tall d’exemple, aquest mateix diari es feia ressò fa quatre dies d’un estudi publicat per la Nature Climate Change relatiu al desglaç de Groenlàndia, que sembla que és irreversible, independentment de si, de cop i volta, deixéssim d’emetre GEH. El mal ja està fet, en els darrers 100 anys el nivell del mar a tota la terra ha pujat més d’un pam, i la cosa continuarà en qualsevol cas.

Sí que hi ha zones del món que han iniciat la lluita contra el canvi climàtic (la UE al capdavant), però el que es fa no és ni general (hi ha països que no en volen saber res) ni és suficient per aturar el dany acumulat: les emissions de CO2, que contribueixen en més del 50% al canvi climàtic, el 1950 foren de 6.000 milions de Tn; el 2020 s’havien multiplicat per sis (36.000 milions de tones). El 1850 no arribaven a 0,2 milions de tones.

A diferència de la covid-19, que està sota control, la pandèmia del canvi climàtic és extraordinàriament difícil de controlar per quatre raons bàsiques

A diferència de la covid-19, que està sota control, la pandèmia del canvi climàtic és extraordinàriament difícil de controlar per quatre raons bàsiques. La primera és que l’opció que es va prendre per progressar va ser el desenvolupament industrial descansant en l’explotació dels recursos naturals (sobretot combustibles fòssils) sense considerar que eren limitats i que deixaven rastre ambiental. Encara ens trobem en aquesta fase per bé que menys accentuada que abans (vegi’s sinó el sorgiment de les energies renovables).

La segona és que en el procés de desenvolupament econòmic s’ha considerat que l’entorn (tant la terra com el mar i l’aire) era un abocador que no calia respectar, atès que els perjudicis (contaminacions de les aigües, de l’aire, etc...) eren localment suportables i perquè de l’efecte hivernacle, si se’n parlava, quedava difós per tot el planeta.

La tercera raó és que la pandèmia climàtica ve d’un principi econòmic bàsic del comportament, que és l’autointerès, amb una doble variant: el de les persones individualment, que no perceben l’impacte climàtic dels seus hàbits de vida i de consum; i el de les nacions o estats, que prevalen “progressar” en renda al cost ambiental que sigui, seguint el camí que al seu dia van traçar els països més rics.

La quarta raó és l’ambició per ser i per tenir més que els veïns, sigui quin sigui el cost que provoca a la natura, en el nostre cas al planeta. La insaciabilitat. Només els estats, amb intervencions sobre els mercats (via taxes, regulacions, incentius, etc...), poden aturar una mica l’escalfament global. Tanmateix, els estats també poden estimular el contrari, com passa a Espanya amb la subvenció al consum de gasolina i dièsel...

Darrere d’aquest dibuix global, el més perillós dels agents, el virus més letal d’una pandèmia que pot deixar ridícula la xifra dels 6,2 milions de morts per coronavirus: l’home.