Isabel Díaz Ayuso va descriure sense pudor la idea de Madrid com un aspirador d'identitat nacional de totes les essències espanyoles. "Madrid és Espanya dins d'Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?" Frase que bé serviria per a tot un assaig. A cop de maltractar el federalisme, d'ignorar el reconeixement constitucional de les nacionalitats, de mostrar Madrid com el melic ridícul del país, la presidenta madrilenya va aconseguir arraconar VOX per substitució. Va fregar la majoria absoluta i va doblegar la ultradreta perquè donés suport al seu govern des de fora. El votant del PP madrileny té aquesta transversalitat, de la dreta liberal a la més extrema, per això a la seu de Gènova 13 la nit electoral del 4 de maig de 2021 van corejar 'Isabel y Rocío' amb referència a la candidata ultradretana Rocío Monasterio.

Les eleccions andaluses tenen fins i tot més calat. Andalusia compta amb el 20% d'escons al Congrés. Ha estat un tradicional feu socialista, bressol del planter històric de l'esquerra parlamentària, de Felipe González a Julio Anguita. I mentre Madrid ha mantingut un pòsit nacionalcatòlic, herència postfranquista, amb governs del PP en els últims 27 anys; a Andalusia va governar el PSOE des de 1978 a 2019 ininterrompudament, sent aquell any la llista més votada. Feu blau davant feu vermell, Juan Manuel Moreno-Bonilla trencarà previsiblement aquesta hegemonia. La victòria del PP va més enllà de qui governi després del 19J. Les autonòmiques andaluses poden suposar la inflexió cultural d'una Andalusia dretanitzada. Després de les eleccions hi haurà dues preguntes clau. La més immediata serà si entra VOX. Si el PP d'Alberto Núñez Feijóo dona llum verda a un segon executiu amb la ultradreta. Però hi ha una altra qüestió igual de rellevant a mitjà i llarg termini. Com afecta la governabilitat del país l'hegemonia del PP andalús? Si Andalusia es dretanitza, com governarà l'esquerra en el futur?

Si guanya el PP a Andalusia, es trenquen mites històrics de la política espanyola. La possible victòria i consolidació dels populars andalusos trenca l'hegemonia dels pactes com els hem conegut. S'ha acabat la retòrica d'Alfonso Guerra de la lluita dels descamisats contra els senyorets. El marc de l'Andalusia socialista desapareix. Els mites de com funcionava l'equació catalana del pujolisme s'esvaeixen. I amb això, cauen dos puntals crucials sobre els quals s'han articulat els governs progressistes fins avui.

Politòlegs i periodistes intentarem desxifrar amb més o menys encert la lletra petita dels resultats després del 19J. A grans trets, el PSOE té quatre graners de vot per guanyar eleccions: Madrid, Catalunya, València i Andalusia. Hi ha números que avalen com el PSOE no governaria sense Catalunya. Però si a Madrid guanya la dreta, a Andalusia també, i l'esquerra només pot governar amb els aliats independentistes de la moció de censura... Amb aquests números, quina serà la nova fórmula després del tomb andalús? En política, per guanyar no es poden sumar gaires empats, calen victòries.

Després del 19J, l'esquerra necessita un nou marc per analitzar què està passant. Noves fórmules per analitzar per què i com governa. I com articularà futures majories. Si Andalusia perd la por a la dreta, la perdrà la resta d'Espanya? En general, es perd per la falta de comunicació, però també per la falta de comprensió de l'entorn.

En aquesta gran pregunta —si cau Andalusia, quin serà el futur del PSOE— és fonamental la preocupació per la fortalesa o debilitat del bloc que liderarà Yolanda Díaz. Segons experts en anàlisi electoral, a les províncies amb menys diputats, els escons solen anar al PP o a VOX. I això és una de les conseqüències problemàtiques de la caiguda d'Unidas Podemos. Si no és capaç de guanyar vots, si no és capaç de superar del 10 al 15%, el recompte traduït en representació es converteix en un malson.

El CIS andalús no reflecteix l'estat d'ànim actual del votant del PSOE en el nacional, però sí certes debilitats del bloc de coalició. El transvasament de vot del PSOE al PP és del 7% a l'enquesta nacional i d'un 13,4% a Andalusia. Un 43% apunta a Moreno Bonilla com el seu candidat preferit i és el favorit del 22% dels que van votar el PSOE el 2019. Inmaculada Nieto, candidata de la coalició Por Andalucía, es queda en un 3,7. A l'hora de puntuar líders, el candidat del PP andalús aprova amb un 6,28 i Nieto amb un 4,8, només per davant de Macarena Olona, amb un 3,9.

Sobre la pregunta a curt termini, Pedro Sánchez i el candidat Juan Espadas estan forçant que el PP es delati amb VOX, ja que són els principals responsables de l'entrada de la ultradreta en executius autonòmics. Si Morenor Bonilla no arriba a la majoria absoluta —i cap enquesta no li dona aquest resultat—, el soci petit mana. Pactarà? Deixarà ser vicepresidenta a Macarena Olona? El deure democràtic, que diria el president dels populars europeus, Donald Tusk, d'arraconar VOX, juntament amb la legitimitat socialista per plantejar la qüestió, pot virar-se cap al PSOE. Si VOX és tan perillós, no mereixeria una abstenció? Si el pacte va de permetre que els hereus de l'assassinat de Federico García Lorca entrin a San Telmo, no val això una abstenció?

Després del 19J, l'esquerra necessita un nou marc per analitzar què està passant. Noves fórmules per analitzar per què i com governa. I com articularà futures majories. Si Andalusia perd la por de la dreta, la perdrà la resta d'Espanya? En general, es perd per la falta de comunicació, però també per la falta de comprensió de l'entorn.