El desastre de les eleccions andaluses per a la coalició de govern és tan gros que dona per citar Antonio Gramsci tres vegades. El clixé del "pessimisme de l'intel·lecte, l'optimisme de la voluntat" obliga a no autoenganyar-se. I, de moment, ni rastre d'autocrítica. N'hi ha una altra. La seva frase sobre "el vell món es mor; el nou tarda a aparèixer". Hi ha qui no s'ha assabentat que la política nacional està en un nou context. La pantalla ha canviat, ho va fer fa temps, i el nou món porta actors nous. L'última, la relació entre l'hegemonia i Estat. El PSOE ha perdut el seu feu principal i, tot i això, qüestiona el canvi de cicle. La candidatura de Yolanda Díaz no és millor, amb 5 diputats dels 17 que tenia l'espai, s'assembla molt als resultats de l'antiga IU. A les lliçons de Gramsci podem afegir-hi un accèssit. El PP està articulant un nou paradigma en el qual derrotar la ultradreta vol dir votar-los a ells.

El 2022 està sent l'any de l'autocomplaença per a ambdues parts de la coalició. Que el titular del PSOE sigui que no hi ha canvi, preocupa. I més enllà del repartiment de carteres i competències, la coalició, els partits que sostenen el bloc, està atrofiat. Els estats d'ànim en política són crucials. Per molt que el missatge oficial sigui negar l'impacte nacional dels resultats a Andalusia, s'està instal·lant en l'esquerra la sensació de derrota i en la dreta, la del triomf. I sorgeix una pregunta lògica davant de l'absència d'autocrítica. Si no estàs entenent bé la realitat a Andalusia, per què el teu votant ha de pensar que estàs entenent la realitat d'Espanya?

El triomfalisme està enfonsant tot l'espectre progressista. El govern ha de fer una anàlisi detallada de què li ha passat

Gairebé pitjor que les derrotes polítiques és sorprendre's del resultat, perquè indica que has perdut dues vegades. La realitat és el que sembla. I, a mitjà termini, serà difícil per als qui són al govern espanyol saber diferenciar entre les crítiques legítimes i les traïcions. Com més debilitat estàs, més ajuda necessites i menys s'agraeix que assenyalin els teus errors. És probable que les crítiques es percebin com a hostils, fruit del buidatge de contrapoder en l'Executiu i en les estructures de partit, des de Ferraz a l'entorn de Díaz. Haver eliminat els contrapoders tant en el partit com en el govern fa que no tinguis amortidors per evitar el cop ni sensors per prevenir-lo.

Hi ha dues qüestions que Pedro Sánchez i Yolanda Díaz han de respondre com més aviat millor. Per a què serveix la resta del mandat més enllà de resistir. Quines són les grans iniciatives que s'han de complir. Si hi ha alguna mena de pla i quin és el projecte que justifica un altre mandat. De moment, no han parlat de la derogació de llei mordassa, la necessària reforma fiscal, ni de la llei d'habitatge. De cara a la candidatura del 2023, només hi ha hagut baralles creuades entre els socis o internes en el bloc de Yolanda Díaz.

Els cicles cada vegada són més curts i aquest és el moment més crític de Pedro Sánchez en els últims cinc anys. El calendari electoral no ajuda. Les autonòmiques i municipals són l'any que ve. Hi ha molts barons socialistes que depenen de la bona salut de l'espai d'Unidas Podemos, entre ells, València, les Balears, La Rioja, Navarra i Aragó. Per molt que Pablo Iglesias esvaloti el galliner, a Yolanda Díaz només li queda sortir de la baralla interna, armar una bona candidatura i adreçar-se als ciutadans.

El triomfalisme està enfonsant tot l'espectre progressista. El govern espanyol ha de fer una anàlisi detallada de què li ha passat. Del que passa. I dur a terme una lectura objectiva de les circumstàncies. L'escenari, convuls econòmicament a més, només deixa dues opcions: l'autocrítica i la reacció, o el relleu. I un recordatori. És millor morir intentant complir el teu programa que renunciar a executar-lo. Que ho preguntin a Zapatero.