He dedicat bastant temps i he escrit diversos llibres sobre els perquès de l’absència de debat a Catalunya. Debat entès com a formulació d’idees per poder ser contrastades amb altres, que tenen sovint posicionaments diferents, i entomat des del respecte, uns coneixements suficients, un determinat grau d’empatia i una voluntat d’aprendre i d’escoltar. Malauradament, com a individus i com a societat, no estem formats ni en l’art de l’oratòria ni en el del debat, i, a més, històricament, no hem participat en els grans debats que han anat conformant la nostra civilització.
No vàrem debatre sobre la relació entre l’individu i la divinitat, que està en la base de la Reforma protestant; no vàrem tampoc participar en el debat i les accions que comportaren la fi de l’Antic Règim, un antic règim no només entès en termes d’institucions, sinó també d’actituds; tinguérem poc o cap contacte amb els il·lustrats i l’obertura d’esperit que comportaven; i, finalment (darrer, però no últim), tampoc no es van donar les condicions per escoltar, llegir i debatre sobre el rumb de les esquerres, un debat que Albert Camus i Jean-Paul Sartre protagonitzaren a mitjans del segle XX.
Això, evidentment, arrossega unes conseqüències que es deixen veure en l’encastellament de posicions; en el crit en lloc de la conversa; en l’esgarip en lloc del plantejament; i en l’anatema en lloc de l’empatia. Aquesta absència en els debats històrics conforma societats de voluntat uniformitzadora, tancades en elles mateixes, i polaritzades. Aquesta polarització és un mal enquistat, que fa que hom sigui capaç d’establir fins i tot maneres ortodoxes i heterodoxes de ser i d’existir.
És quan les coses van mal dades, quan les situacions són complexes, que apareix el simplisme i l’instint de traspassar a l’audiència la pròpia valoració moral sobre bons i dolents
Aquest mal afecta també els periodistes, que s’han format i viscut amb les mateixes condicions que la resta de ciutadans. Però amb la diferència substancial que disposen d’eines potents per arribar a la població i per conformar imaginaris col·lectius. I, ai las!, a una societat i a uns individus polaritzats, acostuma a correspondre'ls un periodisme també polaritzat. I això és força perillós.
Quan es barregen de manera sistemàtica fets i opinió; quan es donen per vàlides informacions que no han estat contrastades; quan hom es nega a veure determinades imatges però és capaç d’emetre’n unes de similars si afavoreixen els seus arguments; quan es manipulen esbiaixadament reportatges o informacions per confortar els propis posicionaments; si hom repeteix com un lloro l’argumentari que un partit, associació o grup li ha fet arribar..., estem davant d’uns periodistes militants, que no actuen ni amb objectivitat ni al servei del bé comú.
Aquests posicionaments de part acostumen a posar-se més en evidència en situacions de crisi, que és quan de veritat es veu el tremp de les persones. En condicions d’estabilitat, més o menys tothom fa esforços per buscar els equilibris, per cercar punts de confluència. Però és quan les coses van mal dades, quan les situacions són complexes, que apareix el simplisme i l’instint de traspassar a l’audiència la pròpia valoració moral sobre bons i dolents.
Com a ciutadà lliure, vull que s’exposin els fets, que es faci de la manera més entenedora possible, que es busqui un plus d’objectivitat en l’expressió, i ja serà cadascú qui decidirà fer la seva pròpia composició i qui prendrà les seves decisions, si en vol prendre alguna. Potser tot això passa, perquè, com escriu Anne Sinclair, hem passat d’una democràcia representativa a una democràcia d’opinió, i després a una d’emocions. I ja se sap que qualsevol emoció, sigui bona o dolenta, desencadena reaccions. Els qui decideixen fer periodisme emocional acaben desencadenant reaccions, algunes ben dolentes.
Voler fer passar bou per bèstia grossa, focalitzar-se en la maldat presumptament només d’uns (com si això no fos compartit moltes vegades), afegir judicis morals, o donar per vàlides informacions de difícil constatació en funció de les fonts, és un mal exercici de la funció periodística i és, a més, un mal servei a la convivència del país on el mitjà informatiu per al qual hom treballa difon la informació.
Necessitem uns mitjans informatius, sobretot els públics, que respectin als ciutadans en la seva llibertat, voluntat i capacitat de decisió. Només així l’anomenat quart poder contribuirà a conformar societats més lliures.