La cridòria sobre les bullangues entre israelians i palestins ha posat sordina a unes declaracions recents de Pere Aragonès a Televisió Espanyola en les quals el nostre petit Molt Honorable obria la porta a un referèndum pactat amb l’Estat on la independència no fos l’única tria. “Des del meu punt de vista, la independència ha de ser una opció”, deia Aragonès: “a partir d’aquí, si hi ha altres propostes, benvingudes siguin, i que la ciutadania decideixi lliurement". A casa estem molt acostumats als jocs de mans del processisme, però això d’en Pere ens ha deixat de pasta de moniato. Primer, perquè ERC aprovà fa temps l’enèsim full de ruta secessionista on es proposava un referèndum pactat que havia de tenir un mínim del 50% de participació i, literalment, de pregunta clara i resposta binària. El binarisme no està de moda, ho sabem, i els republicans deuen voler transicionar.
Per altra banda, la proposta original d’Esquerra tenia una altra característica molt curiosa. A saber, i contravenint totes les normes de la democràcia, perquè el sí pogués guanyar s’havia d’imposar com a mínim amb el 55% dels vots. A servidor l’exclamà d’antuvi aquesta distinció absurda entre diputats unionistes i indepes: per quins set sous, preguntarà quisvulla que superi la condició unineuronal, un 54% de votants afirmatius sobre la independència ha de tenir menys pes que un 46% de negatius? No deien que la democràcia (i concretament els referèndums) anava precisament d’imposar-se a l’adversari, encara que sigui per només un vot? Però bé, a hores d’ara —com comprendreu perfectament— exigir el mínim senderi a la nostra caterva d’aparents líders és cosa de gent molt naïf; de fet, el dia que la independència sumi el 55% en intenció de vot, proposaran un llindar del 60%.
El dia que la independència sumi el 55% en intenció de vot, proposaran un llindar del 60%
Però el que m’ha robat definitivament el cor és això de les múltiples opcions per al referèndum. Catalunya, això sí que ho té, és una terra d’innovació, i el petit Molt Honorable estaria disposat a pactar una votació amb multipreguntes, qui sap si complementant la qüestió de la independència amb alguna sobre el preu de l’oli d’oliva o si els nostres jovenets miren massa pornografia. En realitat, si mirem al passat més recent del sobiranisme, Aragonès copia fil per randa el manual del masisme abans de la consulta del 9-N. Ja sé que fot molta mandra, però —si feu memòria— Artur Mas inclogué l’opció del Si-No a la independència (a saber, referida a la condició d’un estat català, però no independent; qui sap si federal, confederal o sideral) com a jugada mestra perquè els seus companys d’Unió i els neocomunistes d’Iniciativa se sumessin a l’aposta per la consulta simbòlica del 2014.
Tot plegat és tragicòmic. De la mateixa manera que Artur Mas buscava mantenir el poder muntant consultes de fireta amb la intenció no confessada de pressionar l’Estat a canvi de concessions en forma de pacte fiscal i etcètera, ara Aragonès cerca pactar amb Sánchez una espècie molt curiosa de referèndum sobre la independència que inclogui la desiderata d’un canvi al model d’estat espanyol. Dit en altres paraules, els cranis privilegiats d’Esquerra voldrien encolomar-nos un referèndum xupiguai i multitransversal on la independència sigui una opció més a triar entre els anhels federalistes de, per exemple, els votants del PSC. Dit encara d’una altra manera, Aragonès pretén fer-nos empassar un referèndum que no sigui sobre la independència. Perquè els referèndums sobre la independència, miri vostè quina conya, acostumen a preguntar a la penya si vol o no vol la independència.
Mentre Junqueras passa els dies pujolejant pel país com un aficionat més de la cosa nostra, ara Pere Aragonès s’ha vestit de masista pregant que les jugades mestres el perpetuïn el màxim possible a la plaça de Sant Jaume. Per fortuna, la xaroneria cada vegada més evident dels seus alehops (i el poder creixent del partit de l’abstenció de Catalunya) farà que tots aquests jocs de mans acabin en fallida. Com sempre, estimat lector, et reclamo paciència; perquè la caiguda d’aquest règim de virreis és inevitable.