Si hi ha un polític que pot estar tranquil en aquesta campanya electoral em sembla que és Oriol Junqueras. En el cas que ERC quedi per davant de Junts, la seva estratègia d'aguantar impassible amb la merda fins al coll s'haurà demostrat encertada un cop més. Si ERC queda per sota de Junts, cosa ben probable, tampoc no hi haurà problema. La culpa recaurà en Pere Aragonès i els seus xicots, que han fet servir el seu pas pel govern per xulejar-lo dins del partit, més que no pas per millorar la imatge d'ERC i alçar la moral del país.
La posició de Junqueras sempre tindrà les de guanyar en qualsevol escenari que no generi un conflicte seriós entre Catalunya i l'Estat. Els convergents no s'ho volen reconèixer, però s'ho ensumen i per això s'esveren, i obren totes les capses de pandora que troben, sigui la capsa de pandora de la immigració, la del català a l'escola o bé la del retorn del president a l'exili. A Junqueras, aquesta pulsió desemmascaradora ja li va bé, perquè tots els tabús que els partits de CiU utilitzen de reclam electoral van ser creats en el seu moment pel mateix món convergent en connivència amb el PSC.
Per batre Junqueras, els partits de Convergència miren de tornar a la dialèctica del màrtir i del traïdor, que és la dialèctica que va estabilitzar l'autonomia al voltant de CiU i el PSC, després de la LOAPA. El problema és que aquest sistema dialèctic necessita, per funcionar, la mateixa fe granítica que els catalans tenien en l'autonomia el 1980. Llavors, els catalans es pensaven que, gràcies a la democràcia, mai més no haurien de tornar a patir per la desaparició del seu país. La restitució social del català podia costar més o menys anys, però gràcies a l'autogovern era qüestió de temps i esforç.
Naturalment, el fracàs del procés, i la deriva dels partits amb l'aplicació del 155, han deteriorat enormement la percepció que els catalans tenen de l'autonomia. Però la degradació dels darrers anys no hauria d'amagar que la ruptura que identificava Catalunya amb l'autogovern ve de molt abans i és més profunda. El que va portar els catalans a apuntar-se a les consultes populars per la independència no va ser la crisi del 2008, com es diu sovint. Va ser la lenta, però implacable constatació que la globalització, la integració europea, i la política de Madrid, havien convertit l'autonomia en una ratera pels ciutadans d'aquest país.
Sense la dialèctica màrtir-traïdor l'autonomia no funciona, i Junqueras és imbatible fent els dos papers alhora
Per més que els convergents intentin recuperar el concepte de "bon govern", doncs, i per més que robin idees i discursos dels nacionalistes radicals que sempre havien menyspreat per cohesionar la seva gent, ERC continuarà sent el partit central de Vichy. Al capdavall, Junqueras té els pebrots d'aplicar a l'electorat dispers de CiU el mateix principi despietat que Pujol aplicava als independentistes de 1980: "L'èpica —ve a dir Junqueras, amb la seva política— us la pagueu vosaltres". Traduït: mentre no tinguem un Estat, o no puguem forçar un equilibri de poder nou a Espanya, fins i tot les classes de català del nen us les haureu de pagar de la vostra butxaca.
És bèstia. Però és la Realpolitik que els convergents no poden aplicar sense revoltar les seves bases, i tornar a crear un problema a Espanya. L'autogovern fa temps que ha perdut la capacitat de nacionalitzar el país, ni tan sols té esma per defensar fites que s'havien aconseguit en temps de vaques grasses. Si Salvador Illa fos president, veuríem que és igual de bon o mal gestor que Pere Aragonès, que és un polític del qual no podràs dir mai que no se sap els temes. L'única manera que el PSC té de vendre les seves motos espanyoles, i de donar una mica d'aire a Pedro Sánchez, és que els partits de CiU puguin distorsionar les misèries de l'ocupació amb les seves danses patrioteres.
Com dic, sense la dialèctica màrtir-traïdor l'autonomia no funciona, i Junqueras és imbatible fent els dos papers alhora. A mi la idea de pagar-me el país a part no se'm fa estranya perquè és el que vaig veure fer a casa tota la vida. Però per bona part de l'electorat convergent, avesat a sentir-se representat i protegit, ni que fos de manera il·lusòria, per les institucions, la intempèrie és un xoc gairebé tan gros com les mentides del procés. Ja veurem com van les eleccions, però si Puigdemont no provoca un daltabaix, els partits petits de l'antiga CiU agafaran protagonisme i recordaran cada cop més a l'egoisme flatulent de Ciutadans; el de Sílvia Orriols a la manera de Jordi Cañas, i el de Ponsatí més a la manera d'Albert Rivera.
L'autogovern ja només té força per protegir els pensionistes de l'autonomia, siguin immigrants, o catalans massa espantats per canviar el xip. I amb pensionistes, un país no va gaire lluny i, en el món que ve, no va ni a la cantonada.