Hi ha un gènere periodístic que floreix en la premsa espanyola amb la regularitat de les estacions: el de l'auguri electoral. Cada gest del govern espanyol —una remodelació al Consell de Ministres, una visita a una comunitat autònoma, un repunt filtrat amb oportunament d'una enquesta interna, fins i tot un viatge internacional— s'interpreta com l'anunci velat d'un avançament de les generals. El president, diuen els exegetes de la sobretaula televisiva, “està mesurant els temps”. La realitat és exactament la contrària: Pedro Sánchez no convocarà eleccions. No les convocarà al maig, ni a la tardor, ni a la primavera vinent. Les esgotarà fins a l'últim dia constitucionalment possible, que situarà els comicis, segurament, entorn de finals de setembre de 2027.

Aquesta tesi no se sosté en un pressentiment, sinó en una conjunció de raons objectives que convé exposar ordenadament.

Primer: el perfil psicològic. Qui ha observat amb atenció els comportaments de Pedro Sánchez al llarg de l'última dècada entén que el subjecte polític del qual parlem no opera sota la lògica del partit com a institució, sinó sota la lògica del jo com a projecte —dient-ho de forma molt suau. El PSOE ha passat de ser una organització amb tradició, debat intern i contrapesos a convertir-se en un instrument personalista, depurat fins a la unanimitat litúrgica pròpia d'una secta en la qual el més rellevant és el culte al líder. La pregunta “què li convé al partit?” és, en el seu univers mental, una pregunta secundària, gairebé extravagant. La pregunta operativa és “què em convé a mi, avui?”. I a qui raona així, convocar eleccions quan tot apunta a la derrota li resulta senzillament inconcebible, perquè avançar significaria regalar, voluntàriament, la condició de president. I aquesta condició no és només un càrrec: és una cuirassa, una agenda, un focus mediàtic permanent, una última trinxera. Ningú amb el seu perfil —del qual algun dia es faran autèntiques tesis en les corresponents especialitats— lliura la trinxera mentre quedi munició i mentre el Reglament del Congrés li permeti continuar disparant-la.

No hi ha un sol incentiu racional perquè Pedro Sánchez convoqui eleccions abans de l'esgotament del mandat. I hi ha, en canvi, tots els incentius per apurar-lo fins al límit

Segon: la demoscòpia. Aquí ja no hi ha marge per a la interpretació creativa. Les sèries dels principals instituts demoscòpics —inclòs el CIS, la cuina del qual és precisament la cuina de la Moncloa— dibuixen des de fa mesos un escenari en què la suma del PP i Vox supera amb folgança la majoria absoluta, i en què la geometria aritmètica que va permetre la investidura de novembre de 2023 —PSOE, Sumar, ERC, Junts, PNV, EH Bildu, BNG i Coalición Canaria— resulta senzillament irreproduïble. Junts, que mai ha format part de la coalició de govern espanyol, ha deixat clar que el pacte de Brussel·les és una etapa superada; ERC, malgrat o a causa de Rufián, sagna vots per tots costats; Sumar es descompon davant els ulls de tothom, fragmentada en una successió d'errors tàctics i estratègics molt propis de qui ni lidera ni té projecte; el PNB perd pistonada davant de Bildu; i, sobretot, les xifres agregades del bloc d'investidura estan per sota del llindar que faria matemàticament possible repetir l'equació. Convocar eleccions no és, per a Sánchez, obrir una possibilitat: és certificar una sortida. I ningú amb el seu autoconcepte certifica voluntàriament la seva pròpia sortida.

Tercer: el setge judicial sobre l'entorn. El llistat de processos oberts que afecten persones pròximes al president és ja tan extens que s'ha convertit en un capítol fix de l'actualitat. Parlem de la seva dona, del seu germà, de qui va ser la seva mà dreta a Ferraz, d'alts càrrecs del Ministeri de Transports, de trames vinculades a la contractació de mascaretes, d'expresidents, d'informes de l'UCO que han anat marcant el ritme de la legislatura. Mentre Sánchez ocupa la Moncloa, tots aquests fronts es gestionen des d'una posició de poder: amb visibilitat anticipada sobre el Butlletí Oficial de l'Estat, sobre els nomenaments a la Fiscalia, sobre l'agenda mediàtica i sobre els ressorts informals de l'Estat. El dia que abandoni el palau, aquesta cobertura simbòlica desapareix i queda únicament el fred de la sala de vistes. La conseqüència, política i vital, és evident: com més temps hi romangui, més capacitat tindrà d'esmorteir els processos. Avançar eleccions és exposar-se; resistir és protegir-se.

Quart: no hi ha sortida internacional. Durant un temps es va conrear la idea que el president espanyol tenia aspiracions a un alt càrrec en una organització multilateral: Nacions Unides, l'OTAN, alguna agència europea, una secretaria general iberoamericana. Aquesta fantasia s'ha evaporat. L'Administració nord-americana —amb la qual qualsevol nomenament internacional ha de comptar almenys com a veto residual— manté amb Sánchez una relació gèlida; el seu distanciament explícit en qüestions de defensa, en política comercial i, sobretot, la seva gesticulació pública davant de Washington ha tancat portes que fa quatre anys potser estaven entreobertes. El Consell Europeu ja ha repartit les seves peces majors per al cicle obert el 2024, i els socis europeus —singularment Alemanya, França i Itàlia— no veuen en ell el candidat de consens que hipotèticament podria ser. No hi ha bitllet de sortida. I un polític que sap que no té bitllet de sortida no accelera l'arribada a l'andana; al contrari, troba raons cada matí per perdre el tren.

Catorze mesos llargs, comptats des d'avui. Catorze mesos durant els quals la lògica del sistema sanchista continuarà produint, cada setmana, gestos que alguns comentaristes llegiran, una vegada més, com a pistes d'un avançament

Cinquè: no hi ha porta giratòria. L'esquema clàssic de l'expresident espanyol —Aznar cap a una fundació amb visibilitat acadèmica i consells corporatius, González cap a una llarga vida de tribunes i seients en companyies iberoamericanes, Zapatero cap a un circuit de mediació llatinoamericana i xinesa— exigeix una condició prèvia que Sánchez ha dilapidat: que les grans empreses vulguin associar la seva marca a la de l'exinquilí de la Moncloa. Avui, cap consell d'administració de l'IBEX 35 desitjaria obrir una sessió extraordinària per anunciar la incorporació de Pedro Sánchez. La raó no és ideològica, és estrictament reputacional. La seva figura és polaritzant fins a l'extrem, i el principal actiu que un conseller extern aporta a una companyia cotitzada és, precisament, el contrari: serenitat, neutralitat, capacitat d'establir ponts amb qualsevol interlocutor. Sense porta giratòria privada, sense ofertes internacionals, sense càtedra a la vista, sense un projecte editorial que justifiqui el silenci, la sortida natural s'estreny fins a gairebé desaparèixer.

Sisè —i com a síntesi—: el càlcul d'incentius. Quan es posen sobre la taula els cinc vectors anteriors —psicologia, demoscòpia, judicialització de l'entorn, absència d'horitzó internacional i tancament de la porta giratòria—, la conclusió és matemàtica: no existeix un sol incentiu racional perquè Pedro Sánchez convoqui eleccions abans de l'esgotament del mandat. I existeixen, en canvi, tots els incentius per esgotar-lo fins al límit. L'article 68.4 de la Constitució és taxatiu: “El Congrés és elegit per quatre anys. El mandat dels diputats acaba quatre anys després de la seva elecció o el dia de la dissolució de la Cambra”. El Congrés sorgit de les eleccions del 23 de juliol de 2023 compleix el seu quadrienni el 23 de juliol de 2027. I l'article 68.6 estableix que les eleccions “tindran lloc entre els trenta dies i seixanta dies des de la terminació del mandat”. Això situa els comicis, en l'escenari més probable, entre finals d'agost i finals de setembre de 2027. Catorze mesos llargs, comptats des d'avui. Catorze mesos durant els quals la lògica del sistema sanchista —que és decrets llei, que és Butlletí Oficial, que és pressupost prorrogat, que és nomenaments institucionals, que és viatges oficials, que és agenda internacional— continuarà produint, cada setmana, gestos que alguns comentaristes llegiran, una vegada més, com a pistes d'un avançament.

No ho són. Són, simplement, els moviments de qui ha decidit romandre fins que la Constitució, i no la seva voluntat, l'obligui a marxar. L'oposició que confiï en un avançament està confiant en un miracle, i el periodisme que es dediqui a buscar senyals de dissolució en cada ple està perdent el temps. Qui vulgui entendre el final d'aquest cicle polític farà bé de mirar el calendari, no les quinieles. La data probable està escrita en els articles 68.4 i 68.6, i en cap altra part.