Una pedra a la sabata

Si les prospeccions que circulen per les xarxes socials són certes, la política catalana patirà un terrabastall com no n’havia sofert mai cap abans. Això a dos anys vista de les eleccions catalanes, que no toquen fins al 2028 si Salvador Illa no les avança per algun motiu, que ara com ara no es veu enlloc. Abans, però, els comicis municipals de l’últim diumenge de maig del 2027 —amb prou feines d’aquí a un any— es convertiran en el primer test per saber per on van les tendències de tots plegats. Els partits, tots sense excepció, estan en mode electoral —cosa no gaire difícil, perquè es pot dir que hi estan sempre— i, en el cas concret de Catalunya, sorprèn que la majoria facin càbales no d’acord amb les possibilitats reals de cadascú, sinó en funció de què pot fer o deixar de fer una altra força política que tots odien profundament, però que tots temen com una pedregada seca: Aliança Catalana.

Cada vegada que s’ocupen d’Aliança Catalana l’únic que fan és donar-li ales

Per què ara que la formació de l’alcaldessa de Ripoll li trepitja els talons JxCat cerca desesperadament vots de sota les pedres per mirar de refer l’antic espai de CiU després d’anys d’haver-lo malbaratat? Per què el PSC perd un llençol, i a aquest pas aviat l’aixovar sencer, cada vegada que pretén buscar-li les pessigolles a Sílvia Orriols? Per què ERC, la CUP i els Comuns semblen cada cop més preocupats pels moviments d’Aliança Catalana que pels problemes propis, que tots tres tenen i no menors precisament? No deu ser que allò que passa realment és que els pronòstics de les enquestes i els sondejos que remenen, i sobretot la flaire de la gent del carrer, els indiquen que els de Sílvia Orriols se’ls mengen terreny a tots, als uns més que als altres, però a tots una mica? Si és així, que, pel que fa l’efecte, ho és, més valdria que s’ocupessin d’ells mateixos, perquè cada vegada que s’ocupen d’Aliança Catalana l’únic que fan és donar-li ales.

El cas més eloqüent d’aquests últims dies l’ha protagonitzat el PSC. La setmana passada, els dos regidors del partit a Ripoll es van abstenir a la votació del pressupost municipal i això va permetre aprovar els comptes de l’ajuntament per a aquest 2026. De seguida les altres forces polítiques, sobretot les suposades d’esquerra, que a sobre van de pures —ERC, la CUP i els Comuns—, van posar el crit al cel i el PSC va caure de quatre potes a la trampa. L’aparell socialista primer es va desmarcar del posicionament dels seus dos representants locals i els va cridar a l’ordre, després els va fer plegar i, finalment, davant la negativa de la resta d’integrants de la llista per rellevar-los, va dissoldre l’agrupació del partit a la capital del Ripollès. El resultat ha estat una bola que s’ha anat fent més grossa, que més es descontrolava com més hi intervenia la direcció de la formació i que ha acabat esclatant a la cara del mateix Salvador Illa al Parlament.

I és que cada vegada que el president de la Generalitat ha de respondre a Sílvia Orriols se li agreja el rictus, perd els nervis i traspua una animadversió tan fora de lloc que aconsegueix exactament l’efecte contrari del que es proposa. No s’ha mirat mai al mirall, no s’ha escoltat mai, per adonar-se que qui en realitat destil·la odi pels quatre costats és ell? Els regidors del PSC a Ripoll no pretenien col·laborar amb la líder d’Aliança Catalana, només estalviar-se el circ que hauria representat la presentació d’una qüestió de confiança, per part de l’equip de govern, associada a l’aprovació del pressupost, que d’aquí a un mes hauria permès tirar-lo endavant igualment, com ha succeït tantes altres vegades, per no ser capaç, l’oposició, de posar-se d’acord per presentar una alternativa. Els regidors van actuar en clau local i l’aparell del partit els va desautoritzar en clau nacional, no pensant en els ciutadans de Ripoll, sinó en els seus interessos partidistes.

Si la cúpula del PSC no hagués intervingut, probablement no hauria passat res, més enllà d’alguns dies de polèmica. Ara, en canvi, la conseqüència serà que, si la formació ja només tenia dos regidors, molt probablement a les pròximes eleccions municipals se'n quedarà sense, perquè la maniobra ha demostrat que el seu interès per Ripoll era nul. Sobretot perquè les forces polítiques clàssiques han de començar a entendre que l’acusació d’extrema dreta que fins avui han fet servir per estigmatitzar tot el que no els ha agradat, ja no cola. D’una banda, perquè, per als catalans, l’extrema dreta ha estat integrada sempre pels ultres espanyols, els del “yugo y las flechas” que encara remenen la cua sota altres denominacions teòricament més populars i l’únic objectiu dels quals és l’aniquilació de Catalunya. I, de l'altra, perquè parlar d’immigració, dels ajuts que rep segons qui o de deportacions està deixant de ser tabú en una societat que es desperta, encara que sigui lentament, del malson wokista i que cada cop té menys complexos i li importa menys que la titllin, vanament, de xenòfoba, racista, feixista o el que sigui.

JxCat també té en perill bona part del poder que li queda, que cada vegada és menys, en mans de la formació de l’alcaldessa de Ripoll, i a bona hora s’adona que la política de terra cremada practicada des de la desaparició de CiU i l’enfrontament fratricida amb un PDeCAT que, com a hereu de CDC, va resultar ser un autèntic fiasco, ha estat un greu error. Ara correm-hi tots a refer els ponts d’un espai convergent, que en el seu bon moment havia arribat a ser hegemònic, que entre tots van trencar i que es pot acabar convertint en residual si no aprofiten la que segurament serà l’última oportunitat —entre les eleccions municipals del 2027 i les catalanes del 2028— de retenir un mínim de suport ciutadà. La clau serà veure si hi és a temps o si l’intent de reunificar sota una sola sigla la diàspora dels últims deu anys, plena de microescissions que han quedat en res, arriba massa tard i el partit de Sílvia Orriols li guanya la partida.

En un escenari, en tot cas, de pressió creixent contra la identitat catalana, que, més enllà del fenomen migratori per si sol, adquireix formes tan diverses com la sibil·lina de Pedro Sánchez de presentar Catalunya com una bassa d’oli suposadament “normalitzada” en què el clam independentista ha desaparegut o com la barroera i ressentida d’Eduardo Mendoza o Javier Mariscal de desqualificar amb estirabots fora de lloc el significat català de la festa de Sant Jordi —per cert, el Govern de Salvador Illa no els retirarà la Creu perquè, en el fons, comparteixen el mateix marc mental—, no queda clar que Aliança Catalana sigui la solució que cal per combatre tot això. El que és segur és que la gent està cada vegada més farta dels partits de sempre i que una part es decantarà sense cap mena de recança per l’alternativa que tingui davant. I, de moment, l’única que hi ha és la del partit de Sílvia Orriols.

Per això totes les forces de l’establishment català pateixen tant, perquè la formació de la batllessa de Ripoll s’ha convertit en una pedra a la sabata que, com més es mouen, més mal els fa i de la qual no saben com desempallegar-se. I és que, a còpia d’intentar denigrar-la i menystenir-la, entre tots li fan la campanya de franc.