Les peces del puzle

Fer interpretacions lineals de les coses no sempre és el millor camí per arribar a conclusions encertades. Quan aquesta manera d'interpretar la realitat es porta al camp del dret, els resultats poden ser més que sorprenents, massa vegades desastrosos i, sobretot, totalment allunyats de la realitat. Ara, quan ens apropem al final de la defensa a l'exili, segurament és quan menys lineals haurien de ser les anàlisis per així poder comprendre millor com es va estructurar aquesta estratègia de defensa i com acabarà produint els resultats tan esperats per tanta gent i tan temuts pels de sempre.

La màxima va ser no posar tots els ous a la mateixa cistella, anar pas a pas i aconseguir en cada moment un fragment del conjunt que es necessitava per reconduir un problema que mai no s'hauria d'haver portat a l'àmbit judicial. Ningú no va dir mai que seria ràpid ni que seria indolor, simplement que era el millor dels camins a seguir i es va construir a partir d'una imatge que s'havia de compondre de múltiples peces, com quan es construeix un puzle.

Fa exactament cinc anys —el 5 de novembre de 2017— es va aconseguir que el que semblava impossible es fes realitat i aquesta va ser la primera peça del puzle: mentre a Espanya els membres del Govern del president Puigdemont ingressaven a presó; a Bèlgica, pels mateixos fets, el president i la resta del seu Govern eren posats en llibertat amb escasses mesures cautelars. Aquest va ser, sens dubte, la primera galleda d'aigua freda que van rebre els que creien que Bèlgica els hi lliuraria en menys de 30 dies i que el que aquí es pensava que era un cop d'estat seria també entès d'aquesta manera fora de les fronteres de l'Estat.

Mesos després, l'eufòria nacionalista va venir de bracet d'una orquestrada detenció a Alemanya, on vam ser conscients, per primera vegada, del potencial de Pegasus. Molts pensaven que Alemanya mostraria el camí de tornada "als fugats".

Una vegada més, la realitat va ser tossuda i el que es va aconseguir a Alemanya és el que a Espanya es continua debatent: demostrar que els fets de l'1-O, en democràcia, no només no eren delictius, sinó, a més, que tipus penals com el de la sedició, en els estats autènticament democràtics, feia dècades que estava derogat. No es va voler aprendre ni assumir res d'un procés del qual es pot aprendre tant des de la perspectiva jurídica i democràtica. Aquesta va ser una segona peça del puzle.

Gairebé un any després, la discussió es va centrar en si es podia arribar a ser eurodiputat sense jurar la Constitució espanyola. Vam tardar més de 6 mesos a demostrar que sí que es podia i això va obrir una nova etapa en la defensa dels exiliats. Una etapa que alguns continuen sense voler comprendre ni assumir i que està a punt del desenllaç. Com era d'esperar, aquesta va ser la següent peça del puzle.

Mentrestant, també es va aconseguir demostrar que una ordre europea de detenció i lliurament no és un mecanisme automàtic de trasllat de detinguts d'un país a un altre, dins de la Unió Europea, sinó un procediment judicial subjecte a una sèrie de normes que permeten, en alguns casos, denegar aquests lliuraments. Una nova peça s'havia posat ja al seu lloc.

Mentre a Espanya els membres del Govern del president Puigdemont ingressaven a presó, a Bèlgica, pels mateixos fets, el president i la resta del seu govern eren posats en llibertat amb escasses mesures cautelars

A les vestidures d'una visió vuitcentista del dret ja gairebé no els queden esquinçalls, però pas a pas es va obrint camí la visió que hem exposat sempre: per sobre del dret a castigar dels estats hi ha el dret a ser persona dels afectats, és a dir, els seus drets fonamentals, i aquests actuen, també, com a límit a les ànsies repressives dels qui creuen que el dret és un cisell per esculpir la societat, donant-li la forma que més els agrada als que ostenten el poder, en lloc de ser un mer instrument de solució de conflictes.

La resposta a aquests plantejaments ha adoptat la forma de qüestions prejudicials —prevista com a clàusula de tancament de l'estratègia de defensa dels exiliats— on s'acabarà definint quina és la manera d'interpretar les normes de la Unió en matèria de drets i llibertats en relació amb un dels valors suprems de l'ordenament europeu: la lliure circulació.

Veurem si triomfa la visió de l'advocat general De la Tour, que es basa que els drets fonamentals esgrimibles a la Unió Europea són patrimoni col·lectiu —que només serien causa de denegació d'un lliurament si s'acredita la fallada sistèmica o generalitzada— o si, al contrari, preval la visió dels drets fonamentals com a patrimoni individual de cadascun dels ciutadans, pel qual si algú acredita el risc de patir vulneracions, es pot impedir una detenció i lliurament.

La discussió no està plantejada en termes personalistes, sinó en termes d'un profund diàleg entre tribunals que haurà de ser afinat a fi de construir una interpretació vàlida, no només per a aquest cas, sinó aplicable a qualssevol dels supòsits posteriors que puguin sorgir en algun dels 27 estats membres de la Unió. De la Tour demana una resposta per al Regne d'Espanya i nosaltres n'esperem una a la mida de tot Europa, aquesta i no una altra és la diferència de les respectives posicions.

Però no tot va de lliuraments, la cosa també afecta la possibilitat de perseguir, detenir, empresonar i jutjar persones que tenen immunitat, com són els eurodiputats i, mentre alguns s'inventen visions i decisions inexistents, d'altres ens basem en el que ja hi ha, almenys des del 6 de juliol passat, quan el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va determinar, en dos raonaments, que:

“90.- Tenint en compte això, en el cas que ens ocupa, és procedent considerar que els demandants, els noms dels quals figuraven en la proclamació de 13 de juny de 2019, van adquirir la condició de diputat europeu en aquella data i gaudien en conseqüència, per aquest simple fet, de la immunitat prevista en l’article 9, paràgraf segon, del protocol n. 7. Per la resta, aquest punt ja és pacífic entre les parts.

91.- Així mateix, de la jurisprudència citada en els apartats 86 i 87 de la present sentència en resulta que l’adquisició pels demandants de la condició de diputat europeu i, en conseqüència, de la immunitat prevista a l’article 9, paràgraf segon, del protocol n. 7 que s’associa a l’esmentada condició deriva exclusivament de la proclamació de 13 de juny de 2019 i, per tant, no podia ser qüestionada ni per l’expresident del Parlament ni pel mateix Parlament.”

En resum, tres anys després d'una discussió infundada i estèril sobre la necessitat de jurar una constitució en concret, el TGUE va establir que la condició d'eurodiputat i la consegüent immunitat s'adquireixen a partir de la proclamació dels resultats sense que calgui cap altre requisit i, sobre aquest tema, tant nosaltres com el Parlament Europeu com el Regne d'Espanya hi estem d'acord, perquè "aquest punt ja és pacífic entre les parts". Aquesta ha estat una de les peces clau en la construcció d'un puzle que molts continuen sense voler veure.

El TGUE va establir que la condició d'eurodiputat i la seva consegüent immunitat s'adquireixen a partir de la proclamació dels resultats sense que calgui cap altre requisit

Si això és així, que ho és, llavors és evident que el Parlament Europeu hauria d'haver defensat la immunitat dels seus membres davant de qualsevol atac que no fos conforme a dret i passés, prèviament, per la petició de l'anomenat suplicatori. Aquest fragment o peça del puzle és el que es discutirà el proper 24 de novembre a Luxemburg.

Però, a més, per poder procedir en contra d'un eurodiputat qualsevol, es digui Puigdemont, Comín, Ponsatí o com es digui, cal seguir un procés reglat, amb normes molt estrictes i emparat, entre altres coses, pel principi d'imparcialitat i subjecte al respecte dels drets i llibertats reconeguts a tots els ciutadans a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Si no es compleixen aquests requisits en la tramitació d'aquest suplicatori concret, sigui de l'eurodiputat que sigui, no ha de ser considerat vàlid i, per tant, no es pot procedir en contra d'una persona que gaudeix d'aquest tipus d'immunitat, per tant, pot circular lliurement per tot el territori de la Unió —Espanya inclosa— sense que pugui ser ni molestada ni detinguda, molt menys sotmesa a cap procés judicial. Aquest altre fragment o peça del puzle és el que es discutirà el proper 24 de novembre a Luxemburg.

A poc a poc s'han anat reunint les diverses peces d'un complex puzle que permetrà reconduir un conflicte polític a un marc del qual mai no hauria d'haver sortit —el de la política— i això, i no cap altra cosa, és el que realment permetrà desjudicialitzar la política, però sense renúncies ni rendicions i sense tuteles ni submissions.

Ara toca centrar-se en el que ve. Queden només quatre setmanes per preparar dues vistes orals molt complexes en què haurem de ser capaços de fer veure que, amb les peces que tenim, la foto del puzle és la d'una Europa més democràtica, en la qual tots tinguem cabuda en un nivell d'igualtat, amb drets i llibertats i, a més, en la qual a qualsevol minoria nacional li sigui reconegut el dret més fonamental: el de poder decidir el seu propi futur.