Arriba un dia a la vida en què els diumenges o els dies festius ja no són sinònim de ressaca, sinó per exemple de visitar la Catalunya interior a la caça i captura d'un bon restaurant casolà. Se'n diu "fer-se gran", possiblement. Li comentava l’altre dia, fent broma, al director adjunt d’ElNacional.cat quan va preguntar-me si publicaria la columna dels dijous, atès que “el 12 d’octubre no és un dia normal”. No només vaig dir-li que sí i que el viuria com un dijous més, sinó que a més hi explicaria que l’única celebració del dia seria anar a dinar a algun lloc prop de la feina on a la carta de postres no tinguin lemon pie o crumble de poma, sinó flam de la casa o menjablanc, si ens posem somiadors.

Precisament el Dia de la Hispanitat de l’any 2010, ara ja fa dotze anys, amb tres amics vam inaugurar el costum de festejar la diada fent un homenatge a la Corona, però la Catalanoaragonesa, que és l’única per la qual encara avui juraria lleialtat. Si es feia, calia fer-ho bé, per tant vam buscar un lloc ben medieval al qual anar. Immediatament vam pensar en visitar el Panteó Reial de Poblet i dinar després a Montblanc, que és la petita Carcassona de casa nostra, però amb la diferència que dins les seves muralles, per sort, hi viuen veïns i no només turistes. Per reblar el clau, vam trobar una fonda d’època que al fil musical hi sonaven unes melodies tan trobadoresques, amb cítara i llaüt, que més que obrir-me la gana per dinar un costellam de porc al forn, em van fer venir ganes de posar-me a recitar el Sirventès a Ponç de Mataplana.

El restaurant es deia Fonda Castlà i ja fa anys que va tancar, però des d’aleshores Montblanc ha estat sempre un lloc al qual m’ha agradat tornar-hi. Té una església d’un aire sicilià que em porta a La avventura d’Antonioni, una plaça Major on beure’s un vermut és com paladejar la felicitat i des de fa un temps, a més, un restaurant anomenat Cúmul que malgrat ser un local petit, és un tresor immens. En una ciutat on tot sembla fer homenatge al passat medieval, el Cúmul és un oasi de modernitat entesa a la manera correcte, és a dir, tractant la tradició no com un fòssil, sinó com un trampolí des del qual propulsar-se per innovar.

Tradició i innovació va ser, també, el que vam viure amb els meus amics mesos després d’aquell dinar medievalesc, quan remenant pel Facebook vam trobar que a la capital de la Conca de Barberà feien una festa popular dins l’antic Convent de Sant Francesc per Cap d’Any. Lògicament, la possibilitat de viure la nit del 31 de desembre fumant herba, bevent cervesa i ballant La Troba Kung-Fú entre les quatre parets d'una església gòtica era, simplement, impossible de refusar.

D'aquella matinada en recordo poques coses, però el que sé és que, donada la situació, després de les campanades vaig decidir ser coherent amb l’entorn i comportar-me com un cavaller del s.XIII que celebrava el canvi d'any amb un banquet a la sala noble de la cort, és a dir, parlant de vós als cambrers quan demanava cubates i fent servir un nom arcaic com Guerau de Bellaplana. Devia ser així, movent els malucs a la manera de Cerverí de Girona, com vaig conèixer una noia que em va seguir la broma i em va dir que es deia Guinedella. Sé que era una pubilla de Cambrils, tenia els ulls verds i, tal com vam pactar, mai més no l’he tornat a veure.

Vam passar tota la nit junts i vam petonejar-nos a les escales de Santa Maria com dos infidels perseguits per la Inquisició, adonant-nos a la vegada que aquella no era la primera nit de 2011, sinó la primera i única nit de 1411. "Jo no sé el teu nom real i tu tampoc el meu, ja que demà serà 2011 i de nosaltres no en sabrem mai més res", em va dir abans no ens féssim l'últim petó. Baixant pel mateix carrer dels Hortolans on tres mesos abans m’havia fet una foto amb els meus col·legues amb una càmera Olympus, va preguntar-me què volien dir per a mi les pàtries després d’haver-li explicat la nostra tradició recentment creada pels 12 d’octubre.

Vam tombar pel carrer Pere Berenguer de Vilafranca, vam enfilar el carrer principal i va ser aleshores, escurant els últims instants d'aquella circumstancial nit de 1411, quan vaig respondre-li que la meva pàtria és un carrer Major de qualsevol vila catalana amb geranis als balcons, cases amb portes d'arc de mig punt, veïns prenent la fresca si és estiu, façanes amb rajoles d’Aquí hi viu un paleta, joves amb patinet elèctric, plaques on es llegeix ‘Déu vos guard’ als portals, estudis de tatuatge ubicats entre una ferreteria i una cistelleria oberta fa cent anys, gent passejant amb airpods a les orelles i, sobretot, finestres d'on els diumenges o els dies festius aflora l'olor d'un pollastre rostit amb prunes i pinyons. Sis segles després d’aquella nit, amb la bandera de la tradició a una mà i la de la modernitat a l'altra, continuo pensant que la meva única pàtria és això.