Sabeu què és la hipopotomonstrosesquipedaliofòbia? No? No us preocupeu, ara mateix us ho explico: és la por a les paraules llargues (com molt bé expressa el mot). Si heu arribat fins aquí, és un bon senyal; significa que no patiu aquesta fòbia. Quan ja creia que tenia totes les meves fòbies controlades, va i em parlen d’aquesta nova fòbia que desconeixia per complet. Ara, no només hauré de trampejar la nomofòbia (por d’estar sense el telèfon mòbil o sense cobertura), la anatidaefòbia (por que un ànec m’observi), la catisofòbia (por d’asseure’m), la pogonofòbia (por a les barbes), la coulrofòbia (por als pallassos) i la fòbia als maleducats; sinó que, a més, me les hauré d’enginyar per esquivar la hipopotomonstrosesquipedaliofòbia. Quant heu tardat a llegir la paraula sencera sense equivocar-vos (he, he, he)?

La paraula hipopotomonstrosesquipedaliofòbia és la suma de diverses paraules de diferents llengües: del mot grec hipopoto, que significa ‘cavall de riu’ (hippo- ‘cavall’ i potamos ‘riu’); dels mots llatins monstros, que significa ‘monstruós’ i sesquipedali, que significa ‘llarg’, i del mot grec fòbia, que significa ‘por’. Així doncs, hipopotomonstroesquipedaliofòbia (us la vaig repetint perquè, a través de l’exposició —una tècnica cognitivoconductual—, us hi aneu acostumant i no desenvolupeu la fòbia quan acabeu de llegir l’article) vol dir literalment: ‘por a les paraules llargues i monstruoses com un hipopòtam (cavall de riu)’.

Les persones que tenen aquesta fòbia, cada vegada que els fan llegir una paraula llarga, comencen a suar i es queden paralitzades perquè es veuen incapaces de llegir-la sencera sense entrebancar-se. Tenen por de passar-se la resta de la seva vida intentant pronunciar-la bé i de viure en un estat de ridícul etern. Conec el cas d’una dona que va ser ingressada en un hospital amb la mandíbula desencaixada perquè, en un atac de valentia, va voler recitar la paraula tetrabromofluoresceïna tant sí com no. Ho va provar dues-centes trenta-quatre vegades i la mandíbula va dir prou. Després d’aquesta experiència, cada vegada que veia una paraula de més de quatre lletres, arrencava a córrer cames ajudeu-me. Us aconsello que, si no voleu acabar com ella, cada vegada que veieu una paraula llarga, feu com si no l’haguéssiu vista i continueu amb la vostra vida. No us feu els valents, que, quan desenvolupes una fòbia, després és molt difícil fer marxa enrere. Us ho dic per experiència.

Hi va haver un dia que totes les meves fòbies van coincidir. Va ser el pitjor dia de la meva vida. L’anomeno el dia zero. Hi va haver un abans i un després d’aquell dia. Vaig sortir de casa i vaig entrar al cotxe. Una hora abans m’havia pres un tranquil·litzant per poder estar asseguda durant el trajecte que havia de fer. Quan ja havia fet tres quilòmetres, em vaig adonar que no havia agafat el mòbil. Les mans em van començar a tremolar; em suaven fins i tot les pestanyes. Vaig respirar fondo i vaig girar cua cap a casa altre cop. Em vaig parar al semàfor. Vaig mirar cap a la vorera i, de sobte, encara no sé d’on va sortir, va aparèixer un ànec terrorífic, no deixava de mirar-me amb aquells ulls rodons. El meu cos va tremolar més fort que abans, fins al punt de fer trontollar tot el cotxe. Vaig engegar la ràdio i vaig fer veure que no veia l’ànec. De cop i volta, algú va picar el vidre del meu cotxe. No podia ser!!! Era un home amb una barba de mig metre de llarg disfressat de pallasso. Els ulls em van sortir de les òrbites. Com es pot permetre que els pallassos barbuts circulin tan tranquil·lament pel carrer en plena llum del dia! Vaig començar a xiular per distreure’m i a fer ganyotes. El pallasso va començar a cridar, en castellà!, que abaixés el vidre de la finestra. A més a més, era un maleducat que no respectava la meva llengua materna. Vaig sofrir un col·lapse. Mai més he tornat a ser la mateixa.

Us explico tot això per dir-vos que les fòbies són molt més comunes del que la gent es pensa. Moltes vegades ens pensem que la gent és maleducada i, potser, el que realment passa és que aquella persona, en aquell moment, està vivint un atac d’angoixa i fa el que pot per dissimular-ho. No sabem mai què estan vivint les altres persones; no tothom sent i pensa com nosaltres. Deixem de jutjar tant a tothom i siguem una mica més oberts de ment i empàtics.