Avui, amb la sentència de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) no es pot dir que la nova emissió d'una euroordre per part de Llarena a Bèlgica tindrà una resposta afirmativa automàtica per part de les autoritats judicials de Brussel·les. Ans al contrari: s'obre un nou cicle d'una lluita entre justícia i raó política que sembla prou inacabable.
Allunyada la referida sentència de la doctrina de l'Advocat General del TJUE —que és desautoritzat novament en matèria del procés—, el que queda clar és que el TJUE segueix en la seva línia de reafirmació constitucional de la UE amb cura estricta dels drets fonamentals.
Tot és possible, si, en aquest cas en matèria de justícia es respecten els drets fonamentals, que són la base de la pròpia UE, tal com declara l'article 2 del Tractat de la Unió: "La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes". En seu judicial, com recorda constantment el TJUE, també aquesta sentència, és bàsica la declaració de l'art. 47 de la Carta de Drets de la UE: " Dret a la tutela judicial efectiva i a un jutge imparcial. (1) Tota persona de la qual hagin estat violats els drets i llibertats garantits pel Dret de la Unió té dret a la tutela judicial efectiva respectant les condicions establertes en el present article. (2) Tota persona té dret que la seva causa sigui oïda equitativament i públicament i dins d'un termini raonable per un jutge independent i imparcial, establert prèviament per la llei. (3) Tota persona podrà fer-se aconsellar, defensar i representar. Es prestarà assistència jurídica gratuïta a qui no disposi de recursos suficients sempre que aquesta assistència sigui necessària per garantir l'efectivitat de l'accés a la justícia."
Pel TJUE aquests pilars, que respecten i donen compliment a la Decisió Marc 2002/584/JAI de cooperació judicial europea, la que regula, entre altres coses, les euroordres, són a la base de la seva decisió. En síntesi, són tres els aspectes capitals d'aquesta sentència de compliment obligatori per a totes les instàncies judicials nacionals dels estats membres de la UE.
La primera rau en que el compliment per part de l'autoritat judicial d'execució (la requerida) de les euroordres que són, en principi, obligatòries i no es pot entrar a discutir temes competencials que hom susciti respecte de les autoritats judicials de l'estat sol·licitant. Això, tanmateix, i en atenció als dos preceptes constitucionals europeus transcrits, té alguna excepció molt rellevant, en essència si apareix un dubte cabdal sobre la vigència dels drets fonamentals de la persona de la qual es pretén la detenció en el cas de ser lliurada als jutges que insten la seva detenció.
Som davant d'una sentència plena de matisos, per no dir clarobscurs, que no tanca res i dista molt de ser un èxit de la justícia que encarna el Tribunal Suprem de la mà de l'instructor del cas, Llarena
En segon lloc, establerta aquesta premissa, s'ha de poder determinar que en el cas concret el subjecte no tindrà un judici just, singularment per la natura dels càrrecs que se l'imputen o per la pertinença a un determinat grup. És realment importat l'esment de grup, perquè, segons veig, el grup no és definit com a minoria política, ètnica, social o cultural. El terme grup ve desproveït de qualificatius en la sentència, cosa que deixa un ampli marge d'apreciació a les autoritats judicials requerides de detenció i lliurament del justiciable. En aquest context, els òrgans jurisdiccionals requerits, si tenen sospites de possible manca del procés degut en el cas concret i amb relació al precís justiciable, han d'esbrinar si resulta objectivable la pretensió de la persona a detenir de partir un procés injust. En aquest sentit, els dictàmens del Grup de Treball de Detencions Arbitràries no pot ser considerat com a única peça per denegar la detenció i lliurament, però sí pot ser tingut en compte amb altres elements per servir de base a la denegació de la petició.
Finalment, en tercer lloc, es poden reiterar les euroordres en el benentès que han de ser proporcionades en el cas concret. Poca cosa més diuen la sentència i la doctrina prèvia a la mateixa que es refereix. Però queda clar que els delictes brandats pels sol·licitants han de tenir parangó —també punitiu— amb els del ordenament del país requerit i que els fets han de quedar prou clars i individualitzats amb relació al detenible. En aquest camp el comportament previ de l'autoritat d'emissió, aquí Llarena, haurà de ser tingut en compte. Així, la no acceptació, per insuficient càstig, del lliurament acordat per Schleswig-Holstein, la renúncia explícita a demanar l'euroordre a Dinamarca, la retirada de les euroordres, les faltes a la veritat —vistes les resolucions del TJUE— en el cas de la detenció de Puigdemont a Sàsser, entre d'altres, són indicis prou eloqüents respecte a la manca de proporcionalitat de les peticions de les euroordres.
En tot cas, som davant d'una sentència plena de matisos, per no dir clarobscurs, que no tanca res i dista molt de ser un èxit de la justícia que encarna el Tribunal Suprem de la mà de l'instructor del cas, Llarena. Ara per ara, Lluís Puig i Gordi pot estar tan tranquil com ahir. Hi ha partit. Molt.