"Estic a favor de la veritat, la digui qui la digui. Estic a favor de la justícia, a favor o en contra de qui sigui."
Malcolm X
El pati de la meva comunitat és particular, canten en castellà, quan plou es mulla com els altres. Mullar-se és fer curt. Referma la pluja a Madrid i al pati d'una presidenta l'"entorn" de la qual, en sentit cada vegada més ampli, té com a especialitat viure de comissions milionàries en un sector tan sensible com la sanitat, en plena i mortal pandèmia, i al qual l'avarícia assetjava fins al punt de pretendre no pagar els impostos. Tot això enfanga en sospites i llot una posició que no ha estat capaç d'aclarir. Aquesta posició que, almenys en el terreny social, ha millorat com a beneficiària d'un comerç tan poc clar en el qual no es produeix res i no es dona feina a ningú, només es trafica amb contactes que valen el seu pes en or. Ayuso, aquesta eterna aspirant a rival de Sánchez, es fica al llit que vol (textual) però si abans no sabia qui l'ocupava, ara ja se n'ha hagut d'assabentar. Així que el ciutadà que es fica al seu llit per l'altre costat ha passat a ser designat per la presidenta com "el particular". El particular que la passeja en Maserati i la té vivint com una reina en un pis que ni de conya val el que diuen que en van pagar. Feijóo acaricia un gat, ho veig.
No venia a parlar-los del particular d'Ayuso en particular —qui més qui menys tenim el nostre propi particular molt més honest—, sinó de l'evidència que les institucions es desborden cada vegada amb menys miraments i són forçades políticament segons qui sigui l'adversari polític. Ho vaig denunciar amb els independentistes catalans i no m'estaré de dir-ho quan incumbeix el particular d'una senyora que m'agradaria veure lluny de la Puerta del Sol. Aquí tot són coses estranyes, d'aquestes que estic especialitzada a explicar-vos i que tracten de la falta de contenció institucional quan s'inicia una guerra. La d'ara va de qui cau primer: Sánchez o Ayuso.
Comencem amb el fet que l'advocat inicial del tal senyor particular deu estar competint amb la primera advocada d'Alves per obtenir la copa d'advocat matusser de l'any. Tot el món jurídic sap que quan un penalista vol arribar a un acord amb el fiscal, s'hi posa en contacte i demana una cita presencial per parlar-ne. Qualsevol penalista sap que el teu client no és culpable ni quan ingressa a la presó i, fins i tot, que els acords "s'accepten" i un "s'avé" a declarar-se culpable. Així que enviar un correu electrònic amb una frase-bomba —"en efecte, s'han comès dos delictes fiscals"— i un document de vuit fulls especificant com vols fer l'acord i concretant la falta, així d'entrada, a un correu comú d'aquesta fiscalia, és de passerell per no fer servir un qualificatiu pitjor. Incís: si tenen problemes penals, contractin un penalista d'ullal afilat, no inspectors d'Hisenda o alts funcionaris reconvertits ni, evidentment, advocats d'altres especialitats.
Desgraciar les institucions, violentar-ne el sentit, fer-los creuar línies irreversibles no és correcte amb cap adversari polític
Amb tot, la malaptesa hauria quedat coberta per la confidencialitat si la Fiscalia no hagués decidit fer públic aquest correu per contestar a un diari que havia rebut una filtració de l'entorn d'Ayuso d'un altre en què era la Fiscalia la que oferia l'acord (i que era posterior). La Fiscalia no té per objectiu desfer embolics periodístics ni entrar en batalles polítiques donant la raó a un equip mediàtic o a un altre. Ho ha fet. Així va emetre un comunicat amb el timing de l'operació que contenia el correu en el qual l'advocat del senyor particular admetia que havia comès dos delictes fiscals. Aquesta publicitat, aquesta ruptura de la confidencialitat, afecta el dret de defensa perquè ho hem llegit tots, inclosos la jutgessa que ha d'instruir i els que han de jutjar. Quina defensa té un paio, per més particular que sigui, l'advocat del qual afirma que ha comès els delictes? Més enllà d'això, afecta, certament, la confiança que els advocats de qualsevol territori puguin dipositar a la Fiscalia a l'hora de mirar d'assolir acords. Si el que diguin, sobretot amb clients poderosos, pot fer-se públic i entrar en la lluita política, qui serà capaç de negociar res?
Hi ha qui pensa que la Fiscalia ha actuat en justa defensa de la seva posició davant de notícies no totalment exactes, però ni és així ni és aquest el paper de la institució. Si amb cada notícia publicada d'aquella manera que els afectés, responguessin amb les dades bones, a què esperem els periodistes per fer-los confessar amb publicacions poc contrastades! No s'ha fet mai això. Tampoc no és cert que si una part decideix filtrar una cosa que la concerneix, la Fiscalia tingui carta blanca per saltar-se la confidencialitat i filtrar la resta. I certament, s'ha publicat que la fiscal en cap del TSJM, Almudena Lastra, es va negar a firmar aquest comunicat a la premsa i va exigir al seu cap, el fiscal general d'Estat, que li donés l'ordre per escrit en aplicació de l'article 25 de l'Estatut Fiscal. La qüestió és que Lastra és tan fiscal progressista com qui més, que pertany a la mateixa associació que Álvaro García i que la va nomenar Dolores Delgado. No es tracta d'ideologia, sinó de les línies que es poden o no traspassar i d'estar disposat o no a tot.
Ara el Col·legi d'Advocats de Madrid, el més gran d'Europa, es querellarà amb la Fiscalia per això. De debò. I és que desgraciar les institucions, violentar-ne el sentit, fer-los creuar línies irreversibles no és correcte amb cap adversari polític. Es comença amb el tot s'hi val contra els terroristes bascos, es continua amb el tot s'hi val amb els independentistes catalans, després, amb el tot s'hi val amb els particulars que dormen sense mascareta amb els del PP i qui sap quan ens arriba a la resta? I no creguin que no ens ha esquitxat ja. Un director de gabinet d'un president autonòmic ha escrit que pensa trinxar un mitjà de comunicació i fer que tanqui i perdin la feina centenars de periodistes per publicar notícies que no venen bé a la seva senyoreta. Tots els límits, totes les línies.
El particular és el que té menys importància de tot plegat. El que en té més són les costures d'un sistema que amenaça d'estripar-se quan menys ens ho esperem. Avui la Fiscalia, un altre dia els jutges, el Senat, la presidència del Congrés, els ministres macarrons del govern espanyol... Tan feta pols quedarà la democràcia que ni Ziblatt i Levitsky ens la podran sargir.