Jaume Collboni no abandona l’Ajuntament de la capital per, segons ha dit ell mateix, dedicar-se en cos i ànima a la campanya electoral, sinó perquè algú en parli. La cosa té certa gràcia perquè, si l’objectiu de tot plegat era generar notícies i conversa, en Jaume ha disposat pràcticament de quatre anys i d’una posició gens menor en tant que primer tinent d’alcalde del consistori. I mira que n’hi ha d’hores, dies i mesos en tot aquest temps... però, en tota una legislatura, a l’alcaldable socialista no li hem conegut cap discurs amb la mínima entitat ni una iniciativa política allunyada de la crossa moral del colauisme. Collboni és un polític d’Instagram, amb una voracitat inaudita a l’hora de cercar les croquetes als openings esportius i de retratar-se amb cantautors de la progressia espanyola. Però més enllà de tot això hi ha un silenci sepulcral, una persistent ganduleria.

Abandonar la mà dreta del tron a quatre mesos d’unes eleccions i amb el simple gest d’una trucada perduda a l’alcaldessa, resulta una mostra de grolleria i d’irresponsabilitat política objectiva (abans que res cal ser educat, Jaume: fins i tot amb els comunistes). Però impostar voluntat de desmarcar-se del govern de la ciutat fotent el camp a la francesa de l’Ajuntament, bo i deixant-hi tots els càrrecs electes del PSC (i percebent les respectives nòmines), implica tenir uns picarols durs com el marbre. Durant molts anys digerírem els relleus dels alcaldes socialistes a mig mandat amb tot l’estoïcisme del món i una certa alegria. Però una cosa és aprofitar les fuites legals del sistema per fer la viu-viu (i promocionar els candidats des de la pròpia alcaldia) i l’altra, Jaume, és fotre-se’n de la gent com si fos tanoca. Si aquest és el PSC seriós de Salvador Illa, que déu ens agafi confessats.

Diria que encara deu quedar algú a can socialista amb una neurona al cap com per veure que la desbandada de Collboni només acabarà beneficiant Xavier Trias i Ada Colau

A partir d’aquesta setmana, Collboni iniciarà una tourné maratoniana pels barris de la ciutat i, si algú li pregunta per les polítiques colauistes que ell ha ajudat a cimentar, farà com els líders processistes quan hom els qüestionava les decisions funestes dels darrers lustres: “Miri, jo passava per allí”. Viurem escenes ben pròpies del surrealisme nacional, com el bo d’en Jaume cagant-se en la manca de seguretat que viuen els barcelonins, tot això mentre la sectorial de la policia barcelonina encara serà comandada per un tal Albert Batlle, cinquè tinent d’alcalde d’un partit que, per cosis de la vida, es diu PSC. Aquest triple salt moral resulta ben lògic si pensem en el caràcter frívol del seu candidat, però diria que encara deu quedar algú a can socialista amb una neurona al cap com per veure que la desbandada de Collboni només acabarà beneficiant Xavier Trias i Ada Colau.

Barcelona afronta unes eleccions transcendentals amb uns candidats que viuen i exerceixen en falset. Colau no volia repetir d’alcaldessa i només s’hi avingué després de canviar el codi ètic dels Comuns a Barcelona, que com tot manament moral és vinculant fins que la jefa decideix pixar-s’hi. Xavier Trias es presenta només per salvar l’espai polític del pujolisme, resant perquè els seus electors no l’associïn a la frivolitat i al cau de friquis que és Junts per Catalunya. Ernest Maragall, pobret meu, està tan descol·locat per l’aparició en escena de l’antic alcalde convergent que viu en silenci, com un monjo de clausura. I ara Collboni, l’últim personatge d’aquest vodevil, escapant de l’administració colauera com si tot plegat no anés amb ell. Amb aquesta penya i la seva capacitat de compromís amb Barcelona, fills meus, ja em direu si santa Eulàlia pot respirar gaire tranquil·la. 

Però bé, fins i tot en la frivolitat s’hi amaga una certa grandesa. A partir d’ara, si més no, en Jaume haurà de treballar una mica i deixar-se veure pels barris. Al capdavall, tant li fot el que faci: el candidat del PSC a Barcelona es diu Pedro Sánchez.