Sí, avui m'he emocionat. I se m'ha posat la pell de gallina. I se m'ha fet un nus a la gola.

Ha estat durant el ple del Parlament on Junts pel Sí, Catalunya Sí Que Es Pot i la CUP han presentat la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. O sigui, la llei que anul·larà els consells de guerra duts a terme durant aquell període.

Ha estat quan han intervingut les diputades Montserrat Palau i Mireia Boya i el diputat i membre de la mesa Joan Josep Nuet i davant d'una seixantena llarga de víctimes del franquisme i els seus familiars, que eren a la zona de convidats.

Els periodistes que érem a la tribuna de premsa ni respiràvem. Els diputats tampoc. Tothom els ha escoltat sense moure un múscul. Alguns amb els ulls humits. Era una barreja de respecte, reconeixement, reflexió i tristor. Han recordat casos amb noms i cognoms. Persones que podrien ser el meu avi o el de vostè. O potser ho van ser.

I ara, permeti'm que parli de mi. Jo allà no hi era com a familiar de ningú. Estava treballant. En aquesta feina assisteixes a tota mena d'actes i et toca viure tota mena d'esdeveniments. I tu no pots deixar-te dur pel moment perquè has d'explicar allò que estàs vivint com a observador, no com a protagonista. Però hi ha actes que et toquen. Si tu no tens cap implicació personal amb una història que passa davant teu, però el que succeeix allà et compromet emocionalment, vol dir que passa alguna cosa. I ha passat. I el que avui ha passat al Parlament vol dir moltes coses.

Vol dir que amb el franquisme, Espanya com a Estat, històricament ha fet un Rajoy. O sigui, allò del no passa res i si passa res, ja passarà. I no, les ferides de la guerra civil no estan tancades. Ni les del franquisme. I aquest és un dels grans i greus problemes d’Espanya. S'intenta silenciar i es pretén obviar, però els cadàvers sempre acaben surant. I mai millor dit.

Hi ha encara massa persones que tenen els seus pares o els seus avis perduts per qualsevol voral de carretera o al costat de qualsevol tapia de cementiri. I, sí, és cert que en una guerra els dos bàndols cometen barbaritats, però els que van guanyar la posterior al cop d'estat del 36 van poder enterrar els seus morts. Que ho puguin fer els perdedors no és obrir velles ferides sinó justícia i reconciliació.

I aquest franquisme sociològic latent en una Espanya on no només existeix una Fundación Francisco Franco sinó que fins fa no gaire rebia 150 mil euros anuals de subvenció pública, ha d'afrontar la situació. Si realment estima tant la pàtria com diu estimar-la.

I permeti'm que torni a mi. Sortint del ple he pogut parlar amb el senyor Lluís Serra i Sancho, fill de Lluís Serra i Giribert, alcalde del Prat del Llobregat afusellat el 18 de novembre del 1936 a ¾ de 6 de la matinada al Camp de la Bota de BCN. El senyor Serra ha volgut fotografiar-se al Parlament amb una imatge del seu pare.


Fixi's quin moment més senzill de fer i, a la vegada, quin gran acte de reconeixement. Tant costa? I qui diu ell diu la resta de víctimes d'aquella barbaritat, de qui pot saber-ne més coses en aquest enllaç.

Quan hem acabat la conversa he vist darrera meu un periodista, veterà company d'algunes batalles. Estava molt emocionat. No li ha costat gens explicar-me que a la façana d'un edifici de la província de Guadalajara encara ara hi ha ara les marques dels trets amb els que van afusellar el seu avi. No ens havíem abraçat mai. Avui ha estat la primera vegada. 

Quan sortia del Parlament no he pogut evitar pensar en el pare del meu col·lega. Com deu ser la vida d'una persona a qui li afusellen el pare? No poder jugar, ni riure, ni passejar, ni compartir, ni fer enfadar, ni fer patir un pare perquè la barbaritat te l'ha robat. Com deu ser la vida d'un nen que en plena repressió ni pot parlar del seu pare, per si de cas? I ni tant sols poder saber on va acabar el seu cos. 

I, sap que he fet? He trucat al meu pare i hem anat a passejar una estona. En record i homenatge a tots aquells que van haver d'aprendre a viure sense el seu. O sense la seva mare, o el seu fill, o la seva germana, o el seu marit... I ho van haver de fer d'amagat i assenyalats i esperant que algun dia la llei espanyola els tractés com a persones. I, 80 anys després ja s'ho mereixen, no creu?