En tota democràcia parlamentària digna d'aquest nom, el poder polític no es concep com una possessió, sinó com una responsabilitat subjecta a control. La seva continuïtat depèn de la confiança de la majoria parlamentària, que no és un formalisme, sinó l'essència mateixa del sistema. Un govern que perd aquest suport no pot actuar com si res no hagués canviat: la Constitució li imposa sotmetre's novament al judici de la representació popular, mitjançant una qüestió de confiança o una convocatòria electoral.

La Constitució espanyola de 1978 va configurar un model en què les Corts Generals són el nucli de la legitimitat democràtica. L'article 66 ho expressa en afirmar que representen el poble, exerceixen la potestat legislativa, aproven els pressupostos i controlen l'acció del govern. L'Executiu, en conseqüència, no és autònom, sinó una emanació d'aquesta majoria representativa. L'article 108 reafirma aquesta dependència en establir que el govern respon solidàriament davant del Congrés. No hi ha poder legítim sense control ni autoritat política exempta de rendició de comptes.

En un règim parlamentari, la confiança és un mandat polític revocable, no un vincle personal ni una adhesió partidista. La seva pèrdua no és una catàstrofe institucional, sinó un fet normal dins de la dinàmica democràtica. Per a aquests casos, l'article 112 faculta el president del govern a plantejar una qüestió de confiança i, si aquesta és denegada, l'article 114 n'imposa la dimissió. La Constitució no preveu zones grises: quan un executiu no aconsegueix mantenir una majoria estable, el que està en joc no és la seva supervivència, sinó la coherència del sistema.

La funció legislativa pertany al Parlament. El govern impulsa i proposa, però no legisla: qui legisla són les Corts. Que el Parlament modifiqui o rebutgi les iniciatives de l'Executiu no constitueix una anomalia, sinó una expressió legítima de l'equilibri de poders. En la seva pluralitat, el Parlament encarna la deliberació democràtica; la seva funció no és ratificar la voluntat del govern, sinó confrontar-la amb la realitat social. L'Executiu, per la seva banda, ha d'interpretar aquestes majories canviants i traduir-les en polítiques viables. No es governa contra el Parlament, sinó amb ell i sota la seva vigilància constant.

L'equilibri entre Executiu i Legislatiu no és jeràrquic, sinó funcional i dialèctic. El primer dirigeix la política i l'administració, però la seva acció està subjecta al control del segon, que expressa la voluntat plural de la societat. Aquest control no es limita a la fiscalització formal, sinó que implica la capacitat d'orientar l'acció de govern mitjançant la llei. L'Executiu administra el present; el Parlament defineix els límits i el rumb del futur.

La pèrdua d'una majoria parlamentària és un senyal polític rellevant. No s'ha de veure com a derrota, sinó com a recordatori que la sobirania resideix en les cambres que donen suport al govern. Si aquest ja no pot aprovar les seves lleis o pressupostos, la seva obligació és retornar la paraula al Parlament o, en última instància, al poble. L'article 115 preveu la dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions com un mecanisme ordinari de restauració de legitimitat. En les democràcies consolidades, dissoldre no és debilitat, sinó respecte al principi de sobirania popular.

Governar sense majoria o recórrer sistemàticament al decret llei distorsiona l’equilibri institucional

Persistir en el poder sense suport legislatiu buida el parlamentarisme i degenera en presidencialisme encobert. A Espanya, el president del govern no és elegit directament pels ciutadans, sinó pel Congrés, d'acord amb l'article 99. La seva legitimitat és derivada. Governar sense majoria o recórrer sistemàticament al decret llei distorsiona l'equilibri institucional. L'article 86 el reserva per a casos d'extraordinària i urgent necessitat, no com a substitut del diàleg i del consens.

La maduresa democràtica es mesura pel respecte als límits institucionals. Un govern fort és el que assumeix la seva responsabilitat en perdre la confiança; un Parlament responsable és el que exerceix la seva potestat legislativa amb sentit d’estat. En aquesta tensió regulada hi ha l’ànima del parlamentarisme: l’Executiu necessita el Parlament per existir, i aquest l’Executiu per actuar. Un executa la política general; l’altre la defineix. La seva cooperació és obligatòria, però la seva independència també.

Els mecanismes de qüestió de confiança i dissolució de les Corts no són armes polítiques, sinó instruments d'equilibri. La primera permet verificar la vigència del mandat; la segona, redefinir les majories quan el sistema es bloqueja. Tots dos són manifestacions del principi democràtic. La legitimitat d'un govern no s'esgota en la seva investidura inicial: es renova cada dia mitjançant la confiança parlamentària. Sense aquesta renovació, l'autoritat es converteix en inèrcia, fins i tot en tirania.

El parlamentarisme no és una forma de govern feble, sinó exigent: obliga a dialogar, pactar i reconèixer la legitimitat de l'altre. La confiança no s'imposa, es conquista. I quan es perd, s'ha de restablir per les vies que la Constitució preveu. Aquesta és la diferència entre un govern democràtic i un poder autàrquic: el primer sap que la seva autoritat és efímera i condicionada; el segon confon l'estat amb la seva voluntat.

L'equilibri entre Executiu i Legislatiu no és només jurídic, sinó moral. El govern està cridat a l'acció; el Parlament, a la deliberació i al control. Quan un envaeix el terreny de l'altre, el sistema perd harmonia. La democràcia exigeix acció i reflexió; eficàcia i legitimitat. El govern no pot ser un simple administrador sense direcció ni el Parlament una assemblea sense eficàcia. Entre tots dos hi ha d'haver una tensió creadora que mantingui viva la política i n'eviti la degeneració.

El signe més gran de maduresa d'un govern no és la seva permanència, sinó la seva capacitat per acceptar els límits constitucionals. Governar amb majoria implica lideratge; fer-ho sense exigeix humilitat. En aquesta humilitat rau la grandesa democràtica: quan un executiu reconeix que ha perdut la confiança, l'estat s'enforteix; quan el Parlament exerceix el seu paper de contrapès, legitima el govern.

La Constitució del 1978 va voler evitar tant el cesarisme presidencialista com l'anarquia parlamentària. Va apostar per l'equilibri i la corresponsabilitat. Si aquest equilibri es trenca, no és per falta de normes, sinó per falta de cultura democràtica. Llavors, la política deixa de ser l'art de governar en comú i es converteix en la lluita per conservar el poder.

En última instància, el parlamentarisme ens recorda que el poder no es posseeix: s'administra. I només pot administrar-se mentre existeixi la confiança activa del Parlament, que representa el poble sobirà. Quan aquesta confiança s'extingeix, la Constitució ofereix una sortida neta i legítima: preguntar al Parlament o al poble. Tota la resta —resistències, maniobres o dilacions— és una negació de l'esperit democràtic que la Constitució va voler protegir.

En moments com aquest, el Parlament ha de recordar que la seva missió no és acompanyar el poder, sinó contenir-lo. Legislar per corregir la deriva autoritària no és una opció política: és una obligació constitucional i una exigència moral de tota democràcia viva.