Durant un breu però intens període de temps, la premsa espanyola ha abandonat la seva àvida voracitat contra Puigdemont per dirigir les dentellades contra Pello Otxandiano, el nou apestat de la llarga llista d’heretges contra la santa croada espanyola.

La fúria anticatalana s’ha transmutat en fúria antibasca, amb l’espantall d’ETA novament retornat als micròfons més aguerrits. I, talment va passar amb les gallegues i l’amnistia, allò que Madrid imposa com un gran anatema, té un escàs recorregut en les terres afectades, confirmada la sospita que Madrid és un autèntic alien polític. El problema és que aconsegueix imposar les seves dèries per damunt dels soferts terrestres, que intenten estructurar relats més raonables i menys histèrics. Així doncs, el “contra ETA es viu millor” del pitjor PP s’ha permès un retorn momentani gràcies a la relliscada del candidat de Bildu, encara verd en l’art de driblar els paranys de la premsa espanyola. I ha estat tant el soroll del drama queen espanyol, ben amanit amb l'ús i abús retòric de les víctimes, que el pobre Pello ha hagut de desdir-se, demanar perdó i passejar de genolls amb la casulla herètica, sota pena de patir alguna plaga bíblica. Sort en té, que l’esforçat García-Castellón està massa entretingut cercant terroristes entre les hosts catalanes, per fixar-se en ell, però temps hi haurà per trobar-li alguna imputació fantasiosa, atesa la delirant imaginació patriòtica de què gaudeix l’ínclit jutge.

Més enllà de les obsessions del Madrid villa y corte, el panorama basc que avui es clarificarà dificulta els pronòstics. Dues coses estan clares: una, que Bildu pot fer el sorpasso al PNB i guanyar les eleccions per primera vegada; i dos, que considerar vençut el vell partit de Sabino Arana és una temeritat. A l’altra banda també sembla clar el resultat agònic de Sumar i Podemos per la batalla fratricida que han endegat, i que ja els va deixar desllorigats a les eleccions gallegues. I, sortosament, també a Vox li poden anar malament les coses i ser expulsat, per primera vegada, d’un parlament on havia aconseguit representació, de manera que ni l’extrema dreta, ni l’extrema esquerra espanyoles comptaran per a res aquesta nit electoral.

La partida és tota una altra i es mesura en un doble combat, on els quatre contrincants es juguen alguna cosa més que el proper govern: Bildu versus PNB, i PSOE versus PP. Per la banda nacionalista, l’entronització de Bildu com a primera força basca validaria l’estratègia pactista dels abertzales, allunyats de les velles reivindicacions independentistes. Per dir-ho en comparativa catalana, seria el triomf de l’estratègia pragmàtica de Junqueras, per bé que sense les renúncies tan sonores que han fet els republicans. I, sobretot, s’enviaria el missatge d’un cert esgotament de l’estratègia del PNB que tan bons rèdits els ha donat durant dècades. La conclusió, en aquest sentit, seria sorprenent atès que parlem d’Euskadi: guanyaria el radicalisme al pactisme, però amb sordina, després que el radicalisme deixés de ser radical, i fos pactista ell mateix. Un Bildu a la PNB, en versió 2.0., és a dir, una mena de canvi generacional polític, sense canviar gaire el territori on es mouen. Ambdós partits sobiranistes, però sense estar situats, cap d’ells, en la casella independentista. És cert que, com passa a Catalunya, guanyar no vol dir necessàriament governar, i tots els indicadors van en la direcció d’un pacte PNB-PSOE, però també és cert que si el PNB perd l’hegemonia en mans de Bildu, canvia el paradigma basc.

És cert que, com passa a Catalunya, guanyar no vol dir necessàriament governar, i tots els indicadors van en la direcció d’un pacte PNB-PSOE, però també és cert que si el PNB perd l’hegemonia en mans de Bildu, canvia el paradigma basc

A l’altra, la contesa PSOE-PP també té rellevància, més enllà de la diferència de vots entre els socialistes i els peperos. D’una banda, Pedro Sánchez necessita uns bons resultats per validar la seva estratègia d’aliances, i l’aposta de l’amnistia, per bé que fa uns equilibris força penosos, com el de les seves declaracions des de Brussel·les assegurant que les paraules d’Otxandiano eren intolerables i que havien de patir un càstig electoral, però que això no afectaria l’estabilitat de govern. És a dir, Bildu és molt dolent a Euskadi, però és un soci amable, dòcil i ordenat a Madrid. S’assembla força al mateix que fa amb les catalanes, on Salvador Illa ha de salvar Catalunya de Puigdemont i tota la caterva d’irresponsables i intolerants independentistes “contraris a la convivència”. Però el mateix Puigdemont que no és bo per ser president de la Generalitat, és fantàstic perquè el faci a ell president d’Espanya. És el famós trilerisme de Sánchez, que practica sense que se li mogui el rictus.

I si el PSOE necessita validar Pedro Sánchez, el PP necessita erosionar-lo, a la manera que ho va fer a les gallegues, obsedit en els tres objectius que s’ha marcat: sortir de l’ostracisme dels darrers anys, poder jugar la carta del govern amb el PNB, i deixar Vox fora de partida. Dels tres objectius, el més segur és el tercer.

Sigui com sigui, els resultats de les basques incidiran en el panorama espanyol i donaran molt de joc per als analistes, però no crec que tinguin gaire incidència en les catalanes que venen després, perquè aquí el retorn del president Puigdemont marca el taulell, l’independentisme es manté en posició, i ERC no va de pujada, sinó de baixada. En tot cas, dues nacions, dues eleccions, diferents contingències.