La diputada de Vox Carla Toscano va pujar dimecres a la tribuna del Congrés disposada a travessar totes les línies vermelles contra la ministra Irene Montero. Li va dir “obsessa sexual”, “alliberadora de violadors” i, sobretot, li va deixar anar: “L'únic mèrit que vostè té és haver estudiat en profunditat Pablo Iglesias”. El president en funcions de la cambra va ordenar que es retirés del diari de sessions la frase de Toscano, però Montero li va demanar que la deixés perquè en quedés constància. Ben fet.
Emprenyada, la ministra va treure el caràcter que li sobra i va respondre: “Pararem els peus a aquesta banda de feixistes, amb més drets”. I en aquell moment va passar una cosa poc freqüent i que demostra la gravetat del moment: no només es va aixecar a aplaudir la bancada d'Unides Podem, sinó també la dels diputats i diputades del PSOE, ERC, el PNB i Ciutadans. Tots excepte els de Vox i el PP, partit que ahir va sortir a donar suport a la ministra amb la boca petita, per demostrar que encara és un partit homologable per qui hagi d’homologar. Dos minuts d'aplaudiment que van fer estrènyer el mentó a Irene Montero.
Quan aties l’odi cap a un polític, cap a una ideologia, cap a un col·lectiu, quan deshumanitzen una persona —i la història està plena d’exemples que no cal ni citar— facilites que passi una desgràcia
Hi ha una cacera contra la ministra que a hores d'ara ja supera la que hi va haver —i encara hi ha— contra Pablo Iglesias. Però, esclar, ell va abandonar la primera línia política per passar a ser podcastpredicador —que també és primera línia política, però d’una altra mena— i ella és ara a la diana de micros, càmeres i adversaris polítics. Pel que representa per si sola. Dona, jove i d'esquerres. Pel que representa la seva força política. Ministra del govern Frankenstein filocomunista que menja nens, viola i s’enllita amb etarres i separatistes. I, sí, perquè és la parella de Pablo Iglesias, el símbol d’un cos aliè al sistema que fa disparar el sistema immunitari de l’Estat. Montero ha aguantat insults, humiliacions i burles allunyades de la legítima crítica política. I amb la polèmica al voltant de la llei del 'només sí que és sí', per molts errors que hagi pogut cometre, s'han creuat totes les línies. No perquè als qui l’ataquen els preocupi la violència contra les dones, sinó perquè han vist una gran oportunitat per carregar-se el que queda del que el mateix espai d’esquerres no s’ha carregat amb les seves lluites caïnites.
Les paraules són molt importants. Molt. Creen un clima. De convivència o de guerracivilisme. De cultura o d’incultura. De respecte o de tensió. Per això un país són també els seus programes de ràdio. Els seus programes de tele. Els seus diaris. Els seus pòdcasts. Les seves sèries, el seu teatre o les seves pel·lícules. Es crea un clima que passa a la seu de la sobirania popular i l’agafen polítics bons, dolents o sense escrúpols. L’argumentari dels partits beu d’això. Sobretot dels diaris i dels programes matinals. I la violència verbal atrau la violència física. Quan aties l’odi cap a un polític, cap a una ideologia, cap a un col·lectiu, quan deshumanitzen una persona —i la història està plena d’exemples que no cal ni citar— facilites que passi una desgràcia. Oh, sorpresa. Sort que aquesta societat, la catalana i l’espanyola, és molt millor del que fan pensar que aquests piròmans, minoritaris, però perillosos.