"Fes el que puguis, amb el que tinguis, siguis on siguis"
Theodore Roosevelt
El dir es confon amb el fer. Un tipus amb aspecte seriós, desgranant interminablement i amb tota la paciència del món les dades —les que vol donar—, ha esdevingut el paradigma del geni gestor. Puente no és l'únic espècimen, així va néixer per als espanyols Salvador Illa. Uns confinaments, unes mascaretes i el senyor immutable esdevé, com qui no vol la cosa, geni de la gestió. No hi posaré pegues, jo aleshores estava acollonida. Però gestionar no és prohibir o imposar, sinó aconseguir que funcionin les coses, i d'això, el flamant MHP va més que fluix. És palès que les coses continuen al punt on solien estar o pitjor.
No m'agrada escriure això mentre es recupera d'una afecció que no és per riure, però tampoc no és per riure el que està succeint amb els ferrocarrils i la vida de les persones que en depenen a Catalunya. Ni és per riure la mort, que malauradament també ha arribat. Illa està en una posició incòmoda. Cada cop és més incòmode ser un lleial del president Sánchez, aquest a qui tothom assenyala amb el dit perquè esguerra tot el que toca i el que no toca. Constatem que en l'any i mig de la 'gran normalització' promesa per Sánchez i empresa pel president, aquest no ha estat capaç d'espavilar les Rodalies. Ni per assumir-les, ni per redimir-les.
Un servei de rodalia modern, eficaç, puntual i assequible és la senya identificativa de les grans capitals d'èxit; sobretot ara que no hi ha qui visqui al nucli urbà. La seva absència causa malestar, disfuncionalitat i pèrdues econòmiques. Una capital europea com Barcelona i el seu entorn no es pot permetre aquesta marca d'ineficiència que persisteix, com una plaga, des de fa temps. Tant que els mesetaris, després de la caiguda del mur que va costar una vida, i després de les paralitzacions, retards, restriccions de velocitat, arrencades i aturades, conyes vàries, han començat a entendre que les queixes dels partits indepes no eren un mer postureig per sacsejar la noguera i collir-ne els fruits, sinó un veritable crit per una situació inexplicable i inassumible.
L'Estat asfixia Catalunya, es diu, i de sobte manen a l'Estat els mateixos que ocupen la Generalitat. Illa és, a més, el superlleial. A què cal atribuir, aleshores, el tercermundisme galopant d'un servei essencial? Quin altre xiulet que tocar tenia Illa que no fos aconseguir, amb la seva escrupolosa gestió, els mitjans necessaris del seu mentor perquè això funcionés? Illa, que es movia com peix a l'aigua com a bon gestor de situacions difícils i de catàstrofes inesperades.
Illa no ha aconseguit redreçar el desastre en un any i mig. Ni tan sols queda clar que hagi pres mesures concretes o que hagi pressionat Madrid perquè solucionessin la catàstrofe
El cas d'Adamuz i les vies d'alta velocitat és una vergonya internacional que el desastre de vides humanes ha escampat per tot el continent i fins i tot fora d'ell. Moltes persones pateixen i patiran, el prestigi de l'alta velocitat caurà i potser fins i tot el turisme se'n ressentirà. I no només la fallida alta velocitat aïlla Catalunya, el tema de Rodalies és la cosa del menjar per als catalans, ha tocat fons i ara tota Espanya ho ha vist i ho reconeix. El mur ensorrat, els morts i els ferits, els errors a les vies, l'alentiment, el cessament del servei, la tornada al servei, l'aturada, com pot una zona europea rica sobreviure a aquest despropòsit de gestió? Si n'és de greu que fins i tot ERC ha espavilat per reclamar que es retorni la normalitat a un servei essencial. Això suposa passar un Rubicó, són els republicans plantant mitja cara a Sánchez, una cosa mai vista. Els republicans demanant el cap de l'home fort del president. Tampoc no ha passat desapercebut a Madrid que el mateix Govern hagi posat a la diana Óscar Puente. Al final, lluitar contra la racionalitat no surt de franc, i és obvi que alguna responsabilitat ha de tenir el Ministeri de les comissions, la col·locació de prostitutes en empreses ferroviàries i la baralla propagandística abrupta aliena a l'essencial de les seves funcions. Abonament gratuït per a trens que no funcionen o que són una ruleta russa. Aquesta és la mesura del nou progrés.
Illa, el gran gestor, no ha aconseguit redreçar el desastre en un any i mig. Ni tan sols queda clar que hagi pres mesures concretes o que hagi pressionat seriosament perquè els seus amics de Madrid posessin remei a la catàstrofe. O sigui que s'ha acabat el bròquil. Entre el teu cul i el meu, em quedo amb el propi. I si un Illa dolent, a través dels seus favorits, finalment ha hagut d'assenyalar amb el dit el propagandista Óscar Puente, és que la cosa està molt fotuda. Ho ha fet. Que els hagin donat com a premi de consolació dos caps jivaritzats no soluciona res.
Fer relat no és gestionar. Col·locar afins no és gestionar. Improvisar no és gestionar. Ni els senglars contagiats ni els trens es modifiquen amb gestos o amb paraules. Normalitzar, com diu Sánchez, no és solucionar. Han ensopegat en un escull. Això dels trens és difícil d'amagarr, difícil de distreure, difícil d'elaborar. No m'estranya que Illa, el bon gestor, i els seus hagin entrat en pànic, fins al punt de revoltar-se contra els intocables. Un polític de raça sempre sap quan només el cul d'un altre pot preservar el teu, i aquest és el cas. Aquí precisament es troba Illa, que a més i ho sento, ha de lluitar pels seus ossos i li desitjo el millor. Sánchez l'atabala. Un caos a Rodalies que li tanca la persiana, una regularització que li indignarà a una part dels votants, als quals espera amb les urpes obertes Aliança, un finançament fantasma que ni es canvia ni es canviarà.
L'esperpent no només busca la Moncloa, sinó que es projecta sobre el Palau. Ja ens va dir Illa que el PSOE i el PSC no són el mateix partit… exactament, encara que estiguin lligats en el present i en el futur: els pressupostos continuen en l'aire i tampoc són una assegurança davant una ciutadania indignada. Algú dels seus hauria de pagar els plats trencats i ningú no donaria res per un cap menor que el del mateix Óscar Puente, el gestor que tampoc ha gestionat res.
Quan hi ha morts, les regles canvien.
Alguns encara no ho saben i continuen amb les trampes: amb els decrets òmnibus que obliguen a votar el que ells vulguin, amb les regularitzacions no sotmeses al Parlament, amb les maniobres de distracció a veure si ens oblidem dels abusos.
Cada cop enganyen menys. Crec que Illa sí que ho sap.