Avui fa sis dies que van aparèixer els famosos papers de Panamà. Un cop ha baixat l’escuma inicial i hem aclarit que hi ha coses molt lletges i condemnables però que són legals, ha anat algú a la presó? No. Algú ha tornat algun diner? No. De moment ha dimitit un senyor islandès que no teníem el gust i algun dels afectats ha reconegut públicament tenir societats a Panamà, però aclarint que fa anys va regularitzar la seva situació. Ah, i una senyora que és familiar del Rei, però que legalment no és Família Reial, ha dit que la culpa del seu tema panameny és d’ETA.

Vaja, que passar passar, no ha passat res. Almenys de moment.

Per què? Doncs potser perquè no podia passar res, més enllà de la condemna moral que ha pagat el senyor islandès en solitari i que potser acabi pagant algú més. I encara que a alguns (i a algunes) els pugui semblar que el que estic fent és justificar aquestes actuacions, el que faig és descriure una situació que no perquè sigui desagradablement condemnable deixa de ser la pura realitat. Si em fa el favor, miri’s un fragment d’una entrevista que El Mundo fa a un ministre panameny a qui, justament, el cas l’ha enxampat a Europa: 

Més enllà del cinisme, el que diu aquest senyor és que quan van passar els fets hi havia unes lleis, ara n’hi ha unes altres i als països d’origen hi ha una legislació pròpia. Per tant, si qui tenia empreses a Panamà i ha regularitzat la seva situació o bé ha passat tant de temps que el cas ha prescrit, el tema està mort (per cert, a Espanya gràcies a l’amnistia fiscal es van pagar multes del 10% per unes quantitats que havien d’haver tributat com a mínim 4 cops més, situació que no veig que provoqui gaires escarafalls. Vaja, que si de 100 €, n’havies d’haver pagat 52, amb l’amnistia en vas pagar 10. Bonic. I encoratjador).

I això sí que posa de mala llet. Com ho fa que Hisenda et discuteixi poder desgravar-te o no la tinta de la impressora, mentre la gent amb calés pot pagar-se sistemes per evadir impostos. Ara bé, en aquesta emprenyada hi ha un punt d’enveja? Ho dic per una conversa escoltada en un bar aquest matí.

N’eren dos i el que estava més emprenyat deia fàstics dels defraudadors. Uns quants. I s’hi ha estat força estona. Fins que l’altre l’ha tallat i li ha deixat anar: “I si tu poguessis, no faries el mateix?”. L’emprenyat, el que estava donant classes de moral, ni s’ho ha pensat 2 segons i ha deixat anar un més que convençut: “I taaant!!!”.

I vostè? Si pogués defraudar la majoria dels seus guanys, ho faria? No cal que m'ho digui, només contesti-s'ho sincerament.