Qui s’enganya és perquè vol. Tant carregar els neulers al diputat Salellas (Benet) per allò tan desagradable de la “paperera de la història”, on la CUP va enviar Artur Mas ara fa tot just un any, tant dir de tot a més de guapa a la diputada Gabriel (Anna) i el comitè invisible, i ara resulta que, com demostra YouTube, que mai no enganya, en realitat va ser Fernàndez (David), tòtem i cara amable per antonomàsia de la CUP qui va assenyalar el camí dos estius enrere.

Efectivament, era el juliol del 2014, després de la confessió de Jordi Pujol, i era Fernàndez qui, com a resposta a la pregunta recurrent d’aquells dies –en quina mesura afectarà el procés això de la “deixa” d’en Pujol?, la pregunta que feia salivar tot l’unionisme en ple i posava els pèls de punta al sobiranisme–, deia: “Aquest és un procés profundament democràtic que llençarà a la paperera de la història unes quantes dinàmiques i horrors del poder”.

L’escàndol de la falsa herència dels Pujol amagada al fisc durant tres dècades (busqueu per aquí, els hermeneutes del processisme, la fi de Convergència i deixeu estar en Trias i companyia) es va fer públic després que el diari El Mundo publiqués una xivatada possiblement lligada –segons s’ha sabut després– a pressions del Govern espanyol contra el procés i la denominada Operació Catalunya.

Efectivament, el procés va enviar Jordi Pujol a la paperera de la història, però va ser perquè hi havia procés –a més de causa, és a dir, falta, i greu, molt greu, comesa per Pujol i la seva família–. No va ser una comissió d’investigació del Parlament com la que efectivament es va constituir després i que David Fernàndez va presidir la que va descobrir l’assumpte. No fotem, amb perdó. I va ser també el mateix diari de Madrid, El Mundo, el que va assetjar Mas en les eleccions del 2012 amb acusacions de corrupció no provades que avui sabem que formaven part de la mateixa estratègia de combat contra el procés independentista. Ho sabem per les converses entre el llavors ministre Jorge Fernández i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. Aquestes són les virtuts higienitzadores del procés?

La CUP va enviar Artur Mas fa un any a la paperera de la història perquè l'havien condemnat sense proves a les portades d'El Mundo, i no tant perquè el procés ho demanés. Llevat que considerem que tot s'hi val pel bé o pel mal del procés, com efectivament ho entenien els "patriotes" Fernández (el ministre) i De Alfonso, la qual cosa dibuixa un quadre més aviat espantós. Que el pressing de la CUP, l'ariet que va forçar el famós pas al costat de Mas, aconseguís el que no van poder les fosques maniobres dissenyades per la cúpula del Ministeri de l’Interior contra ell i altres líders de l’independentisme, entre els quals Oriol Junqueras, és un detall per a les notes a peu de plana de la història lletja del procés. I que es tracti del mateix Mas que s’asseurà al banc dels acusats d’aquí a unes setmanes, juntament amb Joana Ortega i Irene Rigau –després li tocarà el torn a Francesc Homs–, per haver permès que se celebrés la consulta del 9-N, deu ser un altre accident de recorregut que en cap cas ha de distreure de l’objectiu que Convergència o els seus líders, inclosos els del nou Pedecat, o com sigui que s'anomeni l’invent successor, no surtin del fons de la paperera de la CUP.

Que la CUP aconseguís fa un any amb Mas el que no van aconseguir les maniobres d'Interior, fer-lo fora, és un detall per a la història 'lletja' del procés

Hi ha aquesta part desagradable del procés, que el Govern de JxSí va trampejant com pot, amb una CUP que ara tomba el que havien de ser els primers pressupostos de la postautonomia i la preindependència, després permet tramitar els següents sota l’amenaça d’una convocatòria electoral que podria enviar-la a ella també a la paperera de la història i, ara que s’acosta de nou l’hora de la veritat –l’aprovació–, torna a amenaçar de deixar-los als llimbs, això sí, sense que calgui convocar eleccions, ha precisat Gabriel. Maniobra que, al capdavall, se sustenta en un argument de pes: si hem de fer la independència d’aquí a quatre dies, quin sentit té aprovar uns altres pressupostos amb la plantilla de Montoro? I, sobretot, quin sentit té que una força com la CUP, anticapitalista i antiburgesa els aprovi? En ple centenari de la Revolució d’Octubre, Lenin es neguitejaria al mausoleu.

L’aniversari de l'ingrés de Mas a la paperera de la història és també el de la investidura de Carles Puigdemont i la formació del Govern de JxSí, el Govern del referèndum. Consta la determinació del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras de tirar endavant el referèndum i les lleis de desconnexió. Aquest és el repte de la legislatura, el mandat rebut de la majoria del Parlament i dels electors (inclosos una molt bona part dels contraris a la independència, segons totes les enquestes). Però dur-lo a terme no depèn només de Puigdemont i de Junqueras: també depèn de la CUP, i, no cal dir-ho, de l’actitud del Govern i els poders de l’Estat, que, com ja va passar el 9-N, hauran de decidir si permeten posar les urnes o envien la policia (els Mossos?) a impedir-ho. És per això que aquest Govern i les forces polítiques que el componen també hauran de començar a mirar més enllà del referèndum, els agradi o no el que vegin. I sí, d'això, d'aquest mirar més enllà passi el que passi, també forma part la qüestió de la candidatura en les properes eleccions del PDeCAT, a la qual Puigdemont ha dit que no. Però també d'ERC, sobre la qual Junqueras encara no s'ha pronunciat. Compte, perquè la paperera de la història ja està massa plena.