Sèries de tall més o menys clàssic amb dolents, dolents estil màfia que s’infiltren a la societat i li inoculen tot el verí de la seva dolenteria i crueltat; i dolents que viuen infiltrats en el nostre propi entorn, els quals, ni el poli més sagaç en sospitaria res, fins que ha de sospitar perquè és l’única sortida lògica que queda, després d’intentar desllorigar el nus.

Com és natural a les plataformes alternem sèries mediocres, encara que ben embolcallades —que fins i tot arribem a empassar-nos—, amb sèries de primer nivell, que realment diuen coses, les diuen bé i inquieten per la seva temàtica l’espectador. És el cas de Laëtitia (2020, 6 capítols, a Filmin, qui ha traduït el títol com a Laëtitia o el fin de los hombres, és a dir, com el del llibre que relata els fets d’Ivan Jablonka (2011)). I, molt important, cal pronunciar el nom —cosa que incongruentment no es fa en tots els episodis— com a Leticiá; igual que el nom de la seva bessona, Jessicá, l’altra prota.

 

La sèrie, basada, com dic, en fets verídics, comença pel final (no faig espòiler): Laëticia, de 18 anys, mor, sembla que a prop de casa seva —dic sembla—, doncs allà hi troben l’scooter amb què anava amunt i avall. Gràcies a diversos flashbacks sabem de la seva infantesa i adolescència, de les seves diverses famílies, d’on i per què viu ara on viu amb la seva bessona —de caràcter molt diferent—, Jessica, perquè una estudia i treballa i l’altra ja treballa. Amb aquestes fustes, poques, però n’hi ha prou per fer una indagació, una quasi dissecció, de la seva vida i de la seva bessona. La Gendarmeria, el fiscal —un tipus arrogant— i un cada cop més implicat jutge instructor, avancen amb moltes dificultats en la investigació dels fets, fins a determinar qui és l’assassí i quin ha estat el seu comportament.

La producció no va poder ser rodada al lloc dels fets, degut a les protestes veïnals, encara que els noms dels llocs sí que són els autèntics

Això es complica i molt, davant les ensopegades de la investigació. Es desferma el populisme punitiu, encapçalat, d’una banda, pel pare d’acollida de les bessones —un pàjaru, com veurem— i, com no, d’un artista en les fugides cap endavant com va ser Sarkozy, qui no dubta ni a encapçalar la batalla de l’enduriment penal —sense aportar cap mitjà, és clar— ni a posar en la picota els magistrats. Finalment, la sèrie adquireix certa bicefàlia temàtica; fins aquí puc llegir.

La producció, summament acurada i sense cap concessió a allò que no siguin els detalls necessaris, no va poder ser rodada al lloc dels fets, degut a les protestes veïnals, encara que els noms dels llocs sí que són els autèntics. Ha estat dirigida i coguionada pel multiguardonat —fins i tot un Òscar per un documental— Jean-Xavier de Lestrade i Antoine Lacomblez, tot partint del llibre sobre els fets ja esmentat. L’ofici previ de periodista de Lestrade queda ben i positivament palès. La sobrietat de la sèrie es plasma també en el repartiment, tot començant per les joves protes, amb carreres ja recognoscibles: Marie Colomb, com a Laëtitia, i Sophie Breyer, com a Jessica. En destaquen per damunt de la correcció i contenció de la resta, Noam Morgensztern com a l’histriònic assassí (i més coses) Tony Meilhon, i el pare d’acollida —i pàjaru— Gilles Patron, interpretat per Sam Karmann —a la vida real a les antípodes del seu personatge—. Diria que és de visió obligada.

Entre la dolenteria i les infiltracions de tota mena, tenim una altra obra mestra de la TV: la 6a, i segurament última, temporada de Line of duty (2021, 6 capítols, a Movistar Plus, encara que a la BBC fos en obert). No és l’única diferència!

 

Com sabem, la cosa va de corrupció policial sistèmica, si més no des de la 3a temporada. La unitat que se n’encarrega és l’AC-12 i ha de lluitar, no només, contra els polis xoriços i abusadors que hi ha a tots els cossos policials, sinó contra quelcom més preocupant: que la institució policial sigui en sí mateixa un instrument de corrupció en mans dels seus caps i de recolzament d’alguns polítics (sona, oi?). En aquesta darrera temporada, al capítol 6, hi ha una declaració del cap suprem de la poli, uniformat, amb medalles que no passarien per l’arc de metalls d’un aeroport: lluitarà per defensar el bon nom dels membres del cos que és embrutat per enemics de fora —és a dir, polítics honestos— i de dins —és a dir, polis que denuncien les irregularitats que l’AC-12 tramita—. Tot un programa d’autoencobriment de la brutícia sense límit.

Aquest és el clima de la sisena temporada. Una lluita oberta contra el sistema corrupte i/o emparador de la corrupció, plena d’ensopegades, traïcions i algun fet que qualificar d’error seria d’una indulgència imprudent. Llevat d’algun tret de culebrot —en part essencial a la trama— i de les expressions estil “Valga’m Déu!” del comissari Hastings (Adrian Dumbar, impressionant com sempre), el guió és tan rotund que sembla portar l’espectador a l’esquena dels investigadors i dels diversos protagonistes, en primera línia. La captura de la pantalla és com poques. Al Regne Unit els espectadors —en obert— es compten per milions (quasi 13 per ser exactes). Sota subscripció, òbviament, no tants!

Llevat d’algun tret de culebrot i de les expressions estil “Valga’m Déu!” del comissari Hastings, el guió és tan rotund que sembla portar l’espectador a l’esquena dels investigadors i dels diversos protagonistes, en primera línia

Adrian Dumbar està superior. I no gens menys els seus dos subordinats Martin Compston com el detectiu Steve Arnott i Vicky McClure com la detectiu Kate Fleming, tots dos ascendits aquesta darrera temporada. La invitada en l’última mànega, que dona llum a un personatge enfosquit per la seva biografia tot menys agradable, Kelly Macdonald, com a detectiu en cap —i més coses— Joanne Davidson. Tres intèrprets més: els ulls Shalom Brune-Franklin, com a agent Chloe Bishop, són un espectacle; l’elegant Anna Maxwell Martin com la tibada, esbiaixada, tortuosa i bruixa de mena, la comissària en cap Patricia Carmichael; i Tommy Jessop com l’entranyable víctima del sistema Terry Boyle. La música  de la canadenca Carly Paradis, una habitual del gènere, entre d’altres activitats, resta a l’alçada.

El pare de la criatura és Jed Mercurio: guionista, productor i director d’alguns capítols (no en aquest últim lliurament). Una autèntica màquina de crear situacions d’intriga, dramàtiques i de denúncia, com el final de l’últim capítol de la sisena temporada. No és bo perdre-se-la.