La quantitat de banderes palestines als balcons i a les places basques durant aquesta setmana de visita estival m’ha semblat un canvi estàtic destacable, si hem de considerar (que seria molt considerar) les banderes o cartells dels carrers d’Euskadi com un termòmetre de l’estat de la qüestió basca. No és que les pintades i llençols amb la paraula Independentzia hagin desaparegut, però sí que han perdut el seu caire subversiu, de novetat, de conflicte urgent, per cedir pas (estèticament, insisteixo) a la urgència de resoldre el problema palestí. No em sembla exactament incongruent (dins del conflicte de l’Orient Mitjà, la causa palestina es pot associar, amb totes les distàncies, al cas de la nació sense estat i ocupada per un estat), però sí que inevitablement desvirtua la reivindicació pròpia, la barreja i contamina amb una causa llunyana, que em recorda la gent que es prepara per meravellar-se davant del pròxim eclipsi de sol: fascinant i diferent, però ens han pres la llum.
Es nota molt quan una societat està en conflicte i quan, malgrat trobar-s’hi, ho dissimula o ho disfressa. No és aquest el problema, l’electricitat continuada pot fregir qualsevol causa, però sí que és interessant saber per què passa, quan passa. A Catalunya poden haver baixat el nombre d’estelades als balcons en comparació amb el 2017, però continua havent-n'hi moltes. Moltíssimes. I diria que des del juny moltes més. Comptar-les no diu res sobre la vigència o "normalització" de cap conflicte, sinó sobre el seu estat d’acció o de descans. El moment polític de diàleg amb el PSOE, en el qual els més entusiastes semblen ERC o Bildu i els més escèptics Junts i el PNB, arrossega tota la temperatura ambiental: no hi ha gran onada mentre un d’aquests partits s’aferra al front obrer, i decideix posar una bona càrrega de maquillatge d’esquerres a un moviment que és (i serà) ideològicament transversal. No pots esperar grans manifestacions independentistes ni ebullició als carrers si el missatge polític final és que ara no toca. El problema no és si toca o no toca —que és un fet perfectament opinable—, sinó si aquest no tocar acaba desactivant excessivament, pel pas del temps o per la manca d’avenços, la identificació mateixa del conflicte. Tot això sense oblidar, per cert, que —com a mínim, recentment— a Euskadi es van manifestar a favor de les seleccions nacionals pròpies. A casa, ara mateix, això no es preveu.
Les reivindicacions a favor de Palestina inevitablement desvirtuen la reivindicació pròpia, la barregen i la contaminen amb una causa llunyana
És cert que la permanència en la tensió és molt difícil o gairebé impossible, fins i tot improductiva, però també és cert que existeixes en funció de si hi ha conflicte. Per entendre’ns: sense conflicte, Catalunya i Euskadi són comunitats autònomes. Amb llengua, amb boina i barretina, amb tradicions i fins i tot amb institucions o amb esports autòctons, però quan el conflicte es difumina, s’imposa el conflicte més vistós, per exemple, Palestina. El resultat és la substitució de la bandera basca al balcó per una bandera d’un país llunyà, que està molt bé, però el cas és que la teva ja no hi és. Si no hi és, no hi ets. Si no hi ha moltes estelades als balcons, només existeixes a mitges. Si no hi ha una suma massiva d’adhesius del CAT a les matrícules, la E normalitza l’atmosfera. Si el president de la Generalitat fa tot el que diu el PSOE, només existeixes a mitges. Si el conflicte només és la competència aquella o la concessió aquesta, o la definició de què és un gran tenidor, deixes d’existir. Dones pas a una altra cosa, a una altra existència, més petita, perillosament propera a la inexistència. Ni tan sols Pujol, el gran autorepressor de la deriva conflictiva, deixava que passés gaire temps sense recordar que tenim un afer pendent. I no a través de la retòrica: a través de calculades i efectives provocacions. I quan ho va abandonar massa, va sortir Maragall a promoure un nou Estatut. No és la independència, no, però és marro. Marro autòcton. A partir d’ara, durant un bon grapat d’anys, només es parlarà de nosaltres (i en això consisteix, en bona part, l’art d’existir).
Crec que s’acosten mesos de marro, tot sigui dit. No sé si a Euskadi, que també (les eleccions espanyoles hauran de tornar a posar tothom al seu lloc), sinó sobretot a Catalunya (on la renúncia excessiva al marro té, claríssimament, les hores comptades per raons de pura supervivència política). Els temps de calma tampoc poden durar per sempre i també poden esdevenir suïcides, improductius, gairebé impossibles de mantenir. De sobte, de tanta anestèsia, t’adones que és el metge o el repòs qui et podria acabar matant. De sobte, no és que no tanta gent parli de tu sinó que ja no en parla ningú. No existeixes. Ni com a conflicte ni, possiblement, com a nació. No hi ha cap nació veritable de món que no estigui en conflicte quan li toquen la sobirania. Només cal veure Espanya, amb les seves colònies africanes. De vegades, només cal que un bon grapat de gent, allà o aquí, es posi a saltar la tanca.