Divendres vàrem arribar amb moto a Gallura, la regió del nord de Sardenya, i una vegada plantades les tendes a la segona de les set platges de Valle della Luna, en Marcello i jo vàrem començar a parlar sobre la vida, les nostres tendinitis i els fills, que són, sovint, com un dolor cronificat. En Marcello i jo ens vàrem conèixer l’any 1989 a Nova York, i des de llavors som com germans, una germanor que hem anat construint mentre intercanviàvem les vicissituds pròpies de la vida. En Marcelo i jo podem discutir com gossos enfurismats i, al cap de cinc minuts, riure com dos éssers desposseïts de seny. El seu pare, en Paolo Girone, va ser un dels grans genis de la publicitat, el publicista de capçalera de Berlusconi i un dels fundadors de l’estètica de Tele5, raó per la qual, de Il Cavaliere o l’inventor de la política groga, en sé coses que farien caure la cara de vergonya als seus seguidors, o potser no. Quan Il Cavaliere ho desitjava, cridava a Sabrina Salerno perquè li fes d’hostessa de l’avió privat i fins aquí podem llegir. Com a l’Un, dos, tres. En Marcello, que estava destinat a convertir-se en un dels publicistes més poderosos d’Itàlia, va decidir saltar del vaixell publicitari als 30 anys per apostar per una vida menys estrident, més existencialista i molt més lliure d’imbècils de la professió. I mentre dissertàvem amb el fons musical de les ones, parlàrem d’en Manolo, i de com ell se l’apreciava, i parlàrem d’en Paolo, un tipus a qui jo admirava per la seva energia i intel·ligència. En Paolo, un nen pobre i orfe de Bari, va arribar a Milà amb les butxaques plenes de gana i la ment carregada de ganes de viure.

I en un moment donat de la conversa, en Marcello em va preguntar com era la situació política a Espanya i em va fer mandra, per manca de temps, explicar-li les controvèrsies d’un país disfuncional. Però recordant que una vegada, fa molts anys, vàrem intercanviar experiències cinematogràfiques protagonitzades per prototipus patris —ell em va fer veure una pel·lícula de Fantozzi, jo de Torrente— el vaig mirar i li vaig dir que “per entendre l’Espanya actual, hauries de veure de nou una pel·lícula de Torrente”. Em va fer que sí amb el cap i vàrem continuar parlant d’altres disfuncionalitats.

A Espanya, el franquisme sociològic ha sabut adaptar-se als nous temps democràtics sense perdre les essències

És cert que Torrente, el comissari, és un franquista de manual, un fatxenda xenòfob, però no cal ser de dretes per ser torrentista. L’exemple més pròxim, per nou, és el sainet protagonitzat per Santos Cerdán, Ábalos i Koldo, amb comissions i putes pel mig. Quan vaig escoltar les converses, me’ls vaig imaginar amb un escuradents a la boca i una bragueta a punt d’explotar on la mida, en aquest cas, no importa perquè paga l’Estat. Als socialistes els passa com al Barça. Posem per cas que el Real Madrid és el PP i el Barça el PSOE. Per guanyar les lligues, el Barça ho ha de fer tot a la perfecció per no veure’s sotmès al madridisme sociològic. La dreta, en canvi, pot ser torrentista i guanyar per majoria absoluta, a diferència de l’esquerra, més sotmesa a l’ull de l’ètica. A Espanya, el franquisme sociològic ha sabut adaptar-se als nous temps democràtics sense perdre les essències. I una d’elles és el torrentisme, que conviu a la perfecció amb l’aznarisme, una altra essència, en aquest cas, neofranquista. En la primera hi militarien els puteros, en la segona els proxenetes.  

Un exemple de torrentisme cinc jotes és Santiago Abascal. El seu discurs en francès davant Marine Le Pen i els membres del Front Nacional va ser la mofa de les xarxes socials i no n'entenc el perquè. Un torrentista ha de parlar així el francès per demostrar que amb l’espanyol es va a tot arreu sense necessitat d’emprar una llengua impura i amb sonoritat de marietes. El que va tenir més conya del discurs pronunciat per aquest Torrente que munta a cavall com ho fan els bevedors de brandi Soberano, és que va demostrar el que és Abascal: un penques. Tothom qui hi ha tingut tracte diu que Abascal té un os a l’esquena, i com a bon gandul, li va fer mandra preparar-se el discurs. Per a un Torrente com Abascal, la vergonya és cosa de dèbils.

Per sort, la paritat ha arribat al torrentisme i un exemple és Isabel Díaz Ayuso. I és que, quan parla de cañitas, només li manca demanar a Miguel Ángel Rodríguez que li faci una pajita. A diferència de Díaz Ayuso, Feijóo té poc de torrentista, però una vegada sigui president del govern d’Espanya, demostrarà que té menys d’estadista que Torrente. I en cas de fer-se una pajita, li passaria com a Ted, el personatge protagonitzat per Ben Stiller a Algo pasa con Mary: no sabria on ha anat a parar el semen. Quelcom semblant li succeïa a Rajoy.

No m’agradaria estar en la situació de Sánchez. Li envejo l’alçada i la guapura, però li regalo el càrrec. Si es fa difícil lluitar contra el franquisme sociològic crònic instal·lat en aquesta Espanya castradora, molt més difícil és lluitar contra el torrentisme sociològic instal·lat al seu propi partit. Al club d’Ábalos i Santos Cerdán també hi podríem inscriure García-Page i Lambán. I no m’agradaria estar en la situació de Sánchez, però soc dels que crec que hauria d’acabar la legislatura per retardar l’arribada de la bèstia d’extrema dreta. A diferència d’alguns independentistes de rereguarda, no crec en aquella màxima que diu que com pitjor, millor.

Avui dilluns, soc molt a prop de Villa Certosa, la casa on Belusconi celebrava les festes privades fetes amb amics, coneguts i moltes jovenetes portades per ser utilitzades com a carnassa sexual. Ara, Villa Certosa està a la venda, però costa trobar un comprador que tingui 500 milions d’euros lliures de dubtes legals a la butxaca. Si Berlusconi representava el fantozzisme sociològic heretat per Meloni, a Espanya, el torrentisme encara no governa, però ho farà com a part de la internacional criptofeixista liderada pel gran mag de MAGA, Donald Trump. Tot plegat, és tan dramàtic com caspós.