Agustí Colomines Barcelona. Dilluns, 16 de novembre de 2020. 05:30 Actualitzat: Dilluns, 16 de novembre de 2020. 06:49 Temps de lectura: 3 minuts
He llegit el nou llibre del publicista Jordi Amat d’una tirada. Malgrat les reiteracions retòriques i les repeticions argumentals, és un llibre fàcil de llegir. La llàstima és que fins que no vaig arribar a casa no em vaig adonar que la versió original d’aquest llibre era la castellana: El hijo del chófer, tal com s’indica en l’edició catalana. Potser per això la sintaxi catalana se’n ressent.
Amat defensa des de la mateixa endreça del llibre, reproduint una opinió de Josep Pla, que al nostre país ningú mai diu la veritat. Després de la lectura de les 261 pàgines, crec que estem atrapats entre els mentiders compulsius i els defensors de la veritat social (Amat dixit) —o la veritat judicial, valga’m déu!—. La veritat que reclama Amat és també una forma de mentir per acomodar la realitat a les dèries que ell comparteix amb Quintà, Tarradellas i més gent.
Aquesta és i no és la història del malvat Alfons Quintà, un personatge tèrbol del periodisme català que durant anys va fer i desfer sense que ningú digués res sobre els traumes, maltractaments i assetjaments que ara Amat esbudella com qui escorxa un porc. En aquest cas es pot ben aplicar a Quintà aquella dita que diu: “Quan fou mort el combregaren”.
Coneixent Amat, que no és precisament una persona valenta ni arriscada, em pregunto què l’ha mogut a escriure amb tanta animadversió sobre un personatge —que personalment detestava quan era viu— que passarà a la història com el magnat Jeffrey Epstein. Tots dos van ser molt reconeguts en els seus respectius camps professionals i van fer grans coses, però a la fi ambdós es van acabar suïcidant —i Quintà assassinant la seva dona— consumits pels fantasmes que van arrossegar durant anys.
Però aquest llibre no és ben bé cap biografia de Quintà. És la revenja d’un pujolista contra Jordi Pujol. Entre els pujolistes s’han donat dues actituds: els que han tancat files entorn de l’antic patriarca i els rebotats. Amat pertany als darrers. A partir de la meitat del llibre, més o menys, Amat es desentén de Quintà i tot el relat se centra en el pujolisme, fins al punt d’encimbellar personatges de dubtosa honorabilitat per suportar opinions molt sectàries. A la biografia de Benet, Amat ja va apuntar maneres.
La tesi del llibre, si es pot dir així, és que el monstre Quintà va tenir agafat per allà on no sona Jordi Pujol i el pujolisme va encobrir-lo per no prendre mal. Per tant, no és que Quintà fos un malalt mental des de ben jove, sinó que el pujolisme era una malaltia social que va afavorir personatges tèrbols com aquest. En el llibre d’Amat, Pujol és el protagonista i Quintà un actor secundari.
Derivat d’aquest plantejament, se suposa que Amat intenta explicar com funcionava el poder en el subsistema autonòmic del règim del 78. Aborda la qüestió amb l’esperit nigromàntic que li serveix per invocar l’opinió d’un mort que des del principi sabem que era un paranoic que volia eliminar el seu pare. Amat exalta el corrupte Ortínez perquè era amic de Quintà i carrega contra el corrupte Pujol simplement perquè no es podien veure. El poder català no és, ni de bon tros, un capítol de Los favoritos de Midas, una nova minisèrie espanyola sobre la capacitat corruptora dels budells de l’Estat. Ciència-ficció inspirada en un fantàstic relat de Jack London del 1901.
Sorprèn que en un llibre que porta una càrrega viral tan alta resulti gairebé impossible saber d’on s’ha extret la informació. Amat aplica el mètode Quintà que ell mateix resumeix així: “Recull les dades de moltes fonts sense especificar-ne el nom”. Es tracta de generar una sensació ambiental i inclinar l’opinió sense proves convincents, més enllà de citar els dietaris de Francesc Cabana, una de les persones més ressentides —i amb raó— amb els dos protagonistes del llibre.
Queden molts enigmes per resoldre i moltes veritats no dites. Només un exemple. Per què els periodistes Siscu Baiges, Jaume Reixach i Enric González —víctimes, pobrets, del pujolisme— van acceptar publicar un llibre censurat sobre Banca Catalana? Què els obligava a fer-ho? Anys després, José Antich va publicar una biografia de Jordi Pujol que no s’estalviava dards enverinats, alguns carregats des de dins dels ambients pujolistes. Retornar a la història de bons i dolents és una caricatura.
Aquest llibre és, tanmateix, munició per als independentistes de pedra picada, perquè és un retrat descarnat del règim del 78 —Amat en diu Estat del 78— i del subsistema autonòmic. Estic segur que no era la seva intenció, atès que Amat forma part del “nou” moderantisme que dona refugi a molts dels integrants del “consorci criminal” que fou el pujolisme. La definició és de Quintà i Amat l'assumeix. El puigdemontisme apareix així com la ruptura amb un passat de conxorxes i negocis. Una ruptura amb els mentiders i les veritats socials a la manera soviètica.
Qui ha encarregat aquest llibre, atès l’idioma original? A la nota final de l’autor, de poc més de tres pàgines però que és grandiloqüent i una mica pedant, Amat no aclareix res. Aquest és un llibre basat en fets reals, com sovint s’indica al començament d’algunes pel·lícules, si bé en realitat és una ficció literària que està narrativament molt per sota dels exemples que diu imitar o que han inspirat l’autor. Costa arribar al nivell d’Emmanuel Carrère. Si no fos pel morbo que acompanya el llibre, potser no se’n parlaria tant.
