Dimecres passat, vaig tenir el goig i l’honor de participar en una xerrada amb estudiants de segon de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Cinc alumnes (la Maria, la Joana, la Clàudia, la Vega i en Martí) van escollir els meus articles per analitzar-los a fons. Va ser molt interessant i van disseccionar el meu estil, forma i contingut com ni tan sols jo mateix hauria estat capaç de fer. Vaig aprendre més coses jo que no pas ells, em sembla. Després, l’Oriol Llop, el seu professor, gran professional i millor persona, els va proposar que m’ajudessin a triar un tema per l’article de dissabte i el seu titular. Vam acordar que escriuria sobre la gestió comunicativa de l’apagada general de dilluns i em van suggerir una pila de titulars. N’adjunto alguns: “Un Govern a les fosques”, “Un Govern sense llums” o “Un Govern sense cobertura”. He decidit fer una barreja de dos d’ells. Som-hi.

Dilluns passat, la Generalitat de Catalunya va passar amb nota alta la gestió de la crisi, però el Govern va suspendre la comunicació de la crisi. És curiós i digne d’estudi com un govern resol favorablement la part més complicada (la gestió estricta de la crisi) i fa aigües en la part, teòricament, menys complicada. Anem per parts, que deia Jack l’Esbudellador. A diferència de la Generalitat Valenciana, el Govern de Catalunya ha demostrat sempre una alta eficàcia en la resolució de grans crisis. Tenim la fortuna de comptar amb uns excel·lents bombers, sanitaris, policies i personal de protecció civil, que són dirigits de manera professional i rigorosa. Catalunya no només ha assumit aquestes competències, sinó que les ha assumit sempre amb ganes i entusiasme, amb voluntat de demostrar que ningú no les podria gestionar millor. I és exactament així. Per això, dilluns l’administració catalana va estar a l'altura del moment, en termes generals. Els bombers van rescatar una pila de persones i van evitar el col·lapse, la policia va mantenir el control i a la nit no es van produir incidents, i protecció civil va funcionar com un rellotge. Les escoles van custodiar tots els nens fins que van ser recollits i els hospitals van funcionar gràcies als generadors. La Generalitat de Catalunya va afrontar i resoldre una crisi que no havia creat, sense demanar ajuda a l’Estat, com van haver de fer altres.

La Generalitat de Catalunya va passar amb nota alta la gestió de la crisi, però el Govern va suspendre la comunicació de la crisi

Per contra, la gestió comunicativa va ser molt millorable. En primer lloc, és incomprensible que el president de la Generalitat de Catalunya comparegués només al vespre, moltes hores després de l’apagada, i només després que ho fes el president del govern espanyol. Aquest patró comunicatiu comença a ser una constant i no és gens edificant, perquè es confon la lleialtat institucional amb la subordinació. Jo vull un president que agafa les regnes amb rapidesa i exhibeix autoritat, i no pas un president que espera la compareixença de la Moncloa abans d’aparèixer davant la ciutadania. En segon lloc, Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya ha enviat alertes per mòbil a la població més de 60 vegades des que es va estrenar el sistema, l’any 2022. Un terç de les vegades han estat proves i simulacres; la resta, emergències reals. Molts habitants del sud del país deuen recordar que en van rebre una el novembre de l’any passat, arran dels forts aiguats. Per tant, la pregunta és òbvia: ¿realment no calia enviar una alerta a tota la població, bona part de la qual no sabia què estava passant perquè no tenia electricitat ni dades al mòbil, amb un senzill missatge en què es recomanés limitar al màxim la mobilitat, s’expliqués l’abast de l’apagada i s’instés tothom a estar en calma i a seguir les instruccions de les autoritats en tot moment? La informació de servei i el lideratge polític són coses diferents, però de vegades es poden acompanyar. Hi va haver altres errors, com derivar tota la comunicació a Presidència, obviant els canals especialitzats i contrastats del Departament d’Interior. O fent compareixences sense preguntes, just en un moment en què tota la informació possible era necessària. En una crisi com aquesta, en la qual els ciutadans només es podien informar a través dels mitjans de comunicació perquè les xarxes socials de la Generalitat no es podien consultar per falta de dades, els mitjans tradicionals i sobretot la ràdio eren un aliat estratègic i no pas una nosa.

Una darrera cosa. Una de les frases que més detesto és la que diu que “hi ha hagut un problema de comunicació”. Acostuma a ser l’excusa perfecta per carregar el mort als responsables de comunicació d’una institució, una associació o una empresa. És una sentència que, massa vegades, acostuma a ser tramposa, perquè sovint els professionals de la comunicació recomanen una sèrie de mesures que els seus superiors, és a dir, els màxims responsables de prendre les decisions, no apliquen per motius del tot aliens a la comunicació. Hi barregen altres càlculs o interessos, o menyspreen el criteri tècnic que se’ls ofereix. I és llavors quan es produeixen els errors, però el problema no és de comunicació, sinó que precisament és motivat per no fer cas dels professionals del ram. No sé si aquest cas ha estat així, però si hagués de fer una aposta, m’hi jugaria els quartos que va ser així, completament o en part.