Si cau Pedro Sánchez l’escenari que s’albira és el com pitjor, millor que havia festejat Waterloo fins a les eleccions de juliol del 2023. Per despit, sobretot per despit. Tan simple i tan mesquí com això, pur despit.

El protagonisme dels republicans es va viure com una humiliació per Waterloo-Junts, que cavalcaven alegrement —picant-se el pit amb frenesí— onejant l’estelada al vent i proclamant un embat que ni remotament mai van tenir cap intenció d’engegar. Tampoc no sabien pas com. De manera que es va recórrer a evocacions màgiques i a consignes tan llampants que, amb el pretext de mantenir la flama, només feien que empènyer l’independentisme al racó (no pas al de pensar) i a generar més i més frustració. Perquè entre allò que s’exigia i allò que acabava sent hi havia un abisme.  Alguns dels hits més espatarrants eren l’‘Obriu les presons!’ o l’‘Aixequeu la DUI’. Notis que sempre era fet en tercera persona. Era una exigència a altri, no pas la materialització d’una actitud pròpia ni l’assumpció de cap responsabilitat concreta per fer-ho possible. Pel camí es va crear un Consell de Ministres que, val a dir, mai no sé si és "per a la República" o "de la República". I que ja ningú no sap del cert per què serveix. En tot cas, se sap a qui serveix. Però són dues coses força diferents.

Doncs bé, a partir del juliol (quan els diputats de Junts a Madrid entren al joc per l’aritmètica parlamentària) el món de Waterloo-Junts va decidir assumir de la nit al dia l’estratègia que havia blasmat del dret i del revés. La va assumir per la via dels fets consumats mentre, això sí, insistia a gesticular més que mai. La dialèctica sempre havia estat de confrontació. I persisteix. Però ara s’ha passat a combinar amb una praxi d’acords que van passar per investir Francina Armengol primer i Pedro Sánchez després. El que era un anatema va esdevenir de la nit al dia l’estratègia i la tàctica. Això sí, incrementant paradoxalment els decibels contra els republicans, precisament per justificar allò que no tenia cap justificació en estricta coherència estratègica. I d’allò de pagar per avançat, millor ni esmentar-ho, que prou pena deuen passar els que se n’havien omplert la boca.

Potser sí que l’actual majoria parlamentària acabarà per descarrilar i s’obrirà de bat a bat l’escenari amb què tant i tant havia flirtejat Waterloo

Doncs bé, resulta que la presidenta Armengol s’ha vist esquitxada per la trama Koldo de les mascaretes. I alhora Pedro Sánchez, si no directament, sí indirectament. La dreta espanyola clama per noves eleccions. És a dir per repetir aquelles que deien haver guanyat. I és obvi que aquest és un nou flanc que debilita el PSOE de Pedro Sánchez que, com bé sabem, amb l’amnistia sosté un pols contra tota la dreta (amb la complicitat de bona part de la vella guàrdia del felipisme) i contra el gruix de l’aparell judicial. Res de nou. La guerra amb l’aparell judicial es va desfermar amb els indults i va seguir amb la derogació de la sedició i la reforma de la malversació. Tot un seguit d’iniciatives que ja van tensar la corda. I on era Waterloo-Junts quan això passava? Denunciant aquests acords com una traïció. Aquesta és una de les grans diferències entre ara i abans quan hi havia una part de l’independentisme, liderat pel Club de Waterloo, intentant rebentar i denunciant per antipatriòtics tots els acords que es materialitzaven.

Afortunadament res d’això no passa ara. El que ara passa, però, és que davant la necessitat de seguir marcant paquet —amb l’habitual actitud de mil homes— l’amnistia pot acabar pel pedregar per interessos personals que es volen fer passar per col·lectius. Alguns semblen haver descobert ara que hi ha una judicatura que està en guerra de fa anys contra l’actual correlació de forces i que fa tot el que està a les seves mans per fer-la implosionar.

Doncs bé, per tal com va tot, potser sí que l’actual majoria parlamentària acabarà per descarrilar i s’obrirà de bat a bat l’escenari amb què tant i tant havia flirtejat Waterloo. El del PP (amb VOX dins o fora) governant Espanya. Veurem aleshores si de debò és un escenari tan convenient per aixecar la DUI, per a una amnistia de debò, per al català o per obrir les presons dels que hi podrien tornar a entrar.