Després de l’aplicació (i acatament) del 155, els partits independentistes juraren de forma solemne que aplicarien un cordó sanitari als responsables de manllevar-nos l’autonomia. El pacte en qüestió es va signar fent honor a la metòdica processista: sense cap mena de garantia ni, sobretot, d’assumpció de responsabilitats en cas d’incompliment. Mercès a l’escalforeta que genera el curs del temps, l’oblit de les coses passades i la consuetud d’opinar que la gent és gamarussa, la partitocràcia catalana ha canviat l’accepció del mot “cordó” per acostar-lo, si em permeteu una mica de poesia barata, al seu significat més umbilical. És així com Convergència s’abraçà al PSC gràcies a la repartidora de pasterada anomenada Diputació de Barcelona i, després de les municipals, republicans i juntaires han normalitzat de nou les aliances amb el socialisme.
Els electors, per consegüent, hem d’assumir forçosament que això dels cordons sanitaris és com la majoria de pastilles: a banda de tenir contraindicacions (com ha passat amb Vox i amb el PP de Badalona) acostumen a caducar. De fet, el barroquisme mental de la casta processista ha aconseguit la gràcia de fer-nos veure que, talment com un clau en treu un altre, els cordons només prescriuen mitjançant un altre ale-hop. Així s’explica el vodevil de Ripoll, on la victòria de Sílvia Orriols ha estat l’excusa perfecta perquè la majoria de partits (a l’espera de Junts) pintin la victòria d’Aliança Catalana com la prova fefaent del retorn del feixisme al planeta terra. Per obra i gràcia d’Orriols, pactar amb el PSOE-PSC ja no implica cohabitar políticament amb tots aquells que es van fer l’orni durant les hòsties de l’1-O, sinó compartir pupitre amb uns nanos la mar de demòcrates i simpàtics.
Jo no crec, com pensa Orriols, que la immigració actual a Catalunya sigui la causant d’un procés de substitució ni que configuri el principal factor de criminalitat al país
La política catalana és un deliri francament adorable. Sembla que Junts i Esquerra se senten la mar de còmodes pactant amb un socialisme que, a banda de continuar justificant la violència de l’1-O, aixeca murs a les fronteres amb el Marroc o que manté quasi intacta la llei mordassa del PP. Ja té gràcia que, per posar només un exemple, Juan-José López Burniol pugui escriure a La Vanguardia que durant anys votà el PSC perquè li semblava el millor partit a l’hora d’assimilar la immigració espanyola a Catalunya (traduït al llenguatge més planer, d’acabar amb la cultura del país) i que la simple hipòtesi de pensar en com afecta la irrupció de molts nouvinguts als nostres costums sigui vista com una barbaritat feixistoide. És francament curiós, en resum, que tothom utilitzi la figura d’Orriols i dels seus 1.401 votants a Ripoll per acabar fent la viu-viu amb el colonialisme espanyol.
Jo no crec, com pensa Orriols, que la immigració actual a Catalunya sigui la causant d’un procés de substitució ni que configuri el principal factor de criminalitat al país. Contràriament, diria que els enemics de la nació són els milers de votants espanyolistes (especialment, els progres del PSC que no tingueren cap inconvenient en passar-se a Ciutadans) que aprofitaren l’autoritarisme del PP per ignorar la violència policial de l’1-O. Més que els nouvinguts, m’exalten els polítics processistes que pretenen encastar-nos a la màquina de l’oblit perquè la nació vagi desapareixent dins del sucret del bon rotllo amb Espanya a través de pactes municipals. Discutiré les vegades que faci falta amb Orriols i m’allunyaré de la temptació de qualsevol cordó que no serveixi per fuetejar insistentment els responsables de traficar amb les il·lusions del poble i deixar-lo a l’estacada.
Tampoc compro els cordons informatius. I qui sap si, per veure què pensen Sílvia Orriols i els seus votants, potser caldria fer l’esforç de moure el cul i parlar-hi. No cal donar-los la raó; n’hi haurà prou amb escoltar les seves raons, que diuen que és una de les bases d’això de la democràcia. Diuen, vaja.