Junts per Catalunya i Carles Puigdemont tenen un greu problema: Aliança Catalana. El partit antimusulmà està erosionant les bases electorals dels hereus de Convergència de manera realment voraç. Això passa sobretot a la Catalunya interior, on des de fa temps els de Sílvia Orriols fan un gran esforç per estendre l’organització tant com puguin. No és senzill, i un bon grapat de persones els han donat carabassa. Tot i això, també són moltes les que sí que s’han apuntat a l’equip d’Orriols, que és vist com un cavall guanyador. Ara com ara, és difícil calcular fins on pot arribar l’ascens d’Aliança a les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al 2024. Així i tot, el primer sotrac per al mapa polític català, i sobretot per a Junts, arribarà abans, a les eleccions municipals previstes d'aquí a un any. Els seus alcaldes fa temps que estan molt nerviosos. A Junts hi ha inquietud, i Jordi Turull, amb l’ajut de Ramon Casals, treballa febrilment per aixecar a cada poble i ciutat dics de contenció contra els efectes de la tempesta devastadora que s’acosta. Turull i companyia —també Puigdemont— són perfectament conscients que és del tot impossible aturar-la.
Junts per Catalunya intenta, dèiem, mantenir-se dempeus a la Catalunya interior, on es veu greument amenaçat pels populistes d’Orriols. Però els maldecaps no s'acaben aquí. Un altre és la seva debilitat a l’àrea metropolitana i, de manera molt evident, la incertesa pel que fa a la capital del país, Barcelona. Per estrany i fins i tot increïble que sembli, els de Puigdemont encara no disposen de cap de llista i aspirant a l’alcaldia. Els de Junts no és que facin tard, és que fan tardíssim. Haurien de tenir alcaldable i estar treballant en la seva promoció des de fa molts mesos. El fet és que Puigdemont no ha pogut aconseguir la complicitat de cap personalitat de pes que fes possible pensar en la victòria. Recordem que als darrers comicis Xavier Trias va aconseguir imposar-se, i que si avui no és batlle, és perquè el PP va donar suport al segon classificat, el socialista Jaume Collboni.
Puigdemont, després de rebre unes quantes negatives —com ara la d’Artur Mas—, va apostar per Josep Rius. Tanmateix, Rius va tirar la tovallola en adonar-se que hi hauria altres aspirants i caldria enfrontar-se en unes primàries. Aquestes primàries estan assenyalades al calendari per al pròxim 21 de juny, i hi ha quatre competidors: Jordi Martí, Pilar Calvo, Glòria Freixa i Jaume Alonso-Cuevillas.
Junts treballa febrilment per aixecar a cada poble i ciutat dics de contenció contra els efectes de la tempesta devastadora que s’acosta
La candidata preferida de Puigdemont i el seu entorn és Pilar Calvo. Res no assegura, però, que assoleixi la victòria. Cal tenir en compte, per exemple, que el regidor Jordi Martí, antic home de confiança de Trias, fa temps que treballa per ser l’alcaldable i ha donat mostres clares de la seva determinació. Al marge d’això, com dèiem, cap dels possibles alcaldables juntaires no sembla capaç de vèncer Collboni, que treu tot el partit possible de la seva condició d’alcalde. Collboni ha buscat en tot moment situar-se en la centralitat política, cosa que ha reduït el potencial espai de Junts per Catalunya a la capital.
Totes aquestes incògnites i maldecaps són el símptoma de la dislocació interna que pateix Junts, que no aconsegueix transmetre a la societat un projecte ben estructurat, potent i atractiu. Un dels motius rau en les circumstàncies del seu líder. Carles Puigdemont es veu obligat a dirigir el partit des de l’estranger a través de representants, de vegades solvents i de vegades no tant, que actuen en nom seu. Fins ara, la fórmula ha anat funcionant gràcies a la gran influència de l’expresident de la Generalitat sobre un seu primer anell de col·laboradors i la major part de la direcció. Sens dubte, res no és immune al pas del temps i, a la vista del que passa a molts pobles i ciutats, sembla que el control de Puigdemont sobre Junts s'esfilagarsa. Que l’amnistia aprovada fa més de dos anys encara no s’hagi aplicat arran de la forta oposició de l’alta judicatura espanyola contribueix notablement a aquest debilitament. Oriol Junqueras tampoc no ha estat amnistiat, certament, però, a diferència de Puigdemont, el líder republicà és a Catalunya, cosa que li permet gestionar el partit en primera persona, un factor decisiu perquè les coses puguin rutllar. Per acabar-ho d’adobar, un nou govern central amb PP i Vox sembla acostar-se de manera indefugible i projecta la seva ombra sobre el futur de Puigdemont.