La situació en aquests moments a l’Orient Mitjà és especialment perillosa, de fet voreja l’abisme. L’atac massiu de drons i míssils balístics contra Israel per part de l'Iran la matinada del dissabte al diumenge, ens ha situat en un escenari particularment delicat, hi ha qui diu que fins i tot en un escenari buscat.

Certament, les defenses antiaèries israelianes van ser capaces d’interceptar la quasi totalitat dels més de tres-cents artefactes, entre drons i míssils balístics i de creuer, que Teheran havia llençat unes hores abans. Sort d’això, un altre escenari en què l’atac hagués causat danys importants en territori israelià ens hagués situat en un context encara pitjor.

Ara bé, és important no enganyar-se, Israel ha sortit gairebé indemne d’aquest important atac, no solament per tenir un dels sistemes de defensa antiaeris més sofisticats del món (l’anomenada “Cúpula d’Acer”, sinó també els sistemes Arrow-2 i Arrow-3 i les diverses bateries Patriot enviades pels EUA aquestes darreres setmanes). Ho ha aconseguit també pel suport directe que ha tingut dels Estats Units, el Regne Unit i Jordània, també més indirectament de França. Sense la intervenció de les forces aèries d’aquests països, interceptant una quantitat important dels drons que anaven cap a Israel per l’espai aeri de Jordània, Síria o Iraq, la situació hagués pogut ser molt diferent. I també les conseqüències que hagués comportat.

I si aquesta acció defensiva coordinada ha funcionat és perquè fa dies que s’estava preparant. De fet, el cap del Comandament Central de l’Exèrcit dels EUA, el general Michael Kurilla, havia estat fins dissabte a Israel coordinant-se amb el Govern d’aquest país, tot definint els possibles escenaris i les actuacions a dur a terme davant d’un esperat atac de l'Iran, les característiques del qual es desconeixien, tot i que es podien intuir.

I és aquí on recau l’eix de la qüestió, perquè no es pot obviar el fet que la situació que vivim és resultant del bombardeig israelià del consolat iranià a Damasc del passat 1 d’abril, una acció poc comprensible —fins i tot es pot dir que irresponsable— en un context ja tan volàtil arran de la guerra a Gaza. Incomprensible, excepte que sigui una “provocació” deliberada per part dels sectors més radicals de l’exèrcit i el govern d’Israel, com apunten diversos mitjans i analistes, també algun del mateix país.

Sigui com sigui, en les darreres hores s’han traspassat noves línies vermelles a l’Orient Mitjà. L’atac directe de l'Iran a Israel, sense precedents, incrementa encara més el grau de tensió i de possible escalada no sols a Gaza i a Israel, sinó a tota la regió. Ara cal molta sang freda. La Casa Blanca ha estat molt contundent en informar que és plenament conscient de la situació, i que no està disposada a “deixar-se arrossegar” cap a un conflicte regional a gran escala i de conseqüències difícils d’avaluar; alhora que reafirma —amb paraules, però sobretot amb fets— el seu total compromís amb la defensa d’Israel.

L’únic camí sensat és la desescalada i també la contenció, contenció i autolimitació per part d’Israel en la seva potencial resposta

La prioritat ara, i l’únic camí sensat, és la “desescalada”; o com diu el diccionari “la disminució progressiva de la intensitat d’un conflicte (...) i la consegüent baixada gradual de la confrontació”. I també la “contenció”, contenció i autolimitació per part d’Israel en la seva potencial resposta. De fet, el Regne Unit justificava la intervenció de la Royal Air Force d’aquest cap de setmana —des de la seva base de Xipre— partint d'aquests dos conceptes. També ho ha fet Macron i ho repeteix insistentment Washington, que ha comunicat públicament que ni donarà, ni recolzarà, ni participarà en cap operació de càstig que pogués fer en aquests moments Israel. Com tampoc hi ha cap dubte que si Jordània ha estat decisiva la matinada del dissabte al diumenge, no ha estat pas per proximitat a les polítiques de Netanyahu, sinó que per malfiança de l'Iran i sobretot per prevenir un conflicte regional en el qual hi tindria molt a perdre.

Paradoxalment, i de manera indirecta, és el que demanava l'Iran a través de la piulada que va emetre la seva representació permanent a Nacions Unides la matinada del diumenge. O informant els EUA via Turquia, com ara sabem, que l’atac a Israel seria “limitat” i “en defensa pròpia”. De fet, hi ha qui ha insinuat que el mateix règim de Teheran també està fent el seu “joc d’equilibris”, una mica macabre i especialment perillós si fos el cas. Però també és cert que si l’objectiu final de l’atac hagués estat fer el màxim de mal possible a Israel, per què anunciar el llançament per la TV iraniana, tot eliminant el factor sorpresa? Sembla evident que l'Iran era conscient que anunciant públicament l’inici de l’atac, vista la distància entre els dos països, es donava a Israel un marge d’un parell d’hores —el temps que trigarien els drons a arribar-hi—, per preparar-se i defensar-se millor.

Sigui com sigui i pel bé de tots i, en especial de la regió, encreuem els dits perquè la relativa calma amb què ha viscut la regió a partir del matí del diumenge es perllongui en el temps. I que el gabinet de guerra israelià assumeixi també ara com a propis els esmentats preceptes: que practiqui la contenció i faci possible la desescalada. I no sols amb l’Iran.